Profes de literatura que vaig tenir i que no

El Col·lectiu Pere Quart em convida a escriure sobre els professors que em van ensenyar literatura durant la secundària i ho agraeixo: fer memòria en aquesta direcció d’aquells anys franquistes, 1966-1971, és mirar-se per un retrovisor que em deixa perplexa. Vaig tenir-ne? I tant que cal aquest ‘SOS literatura a l’ensenyament‘. No se’n pot prescindir, de cap de les maneres, de la literatura en la formació, n’és un pilar. Fins els profes estrafolaris i els que no són de literatura però que et fan llegir són imprescindibles per a rebre el regal de les descobertes de la lectura i de l’escriptura. Així va ser en el meu cas.

Els primers anys de secundària, llavors anomenats del ‘batxillerat elemental’, els vaig cursar al poble, a Saidí. Hi anava com qui diu llegida de casa, hi estava acostumada per la gent que em voltava: literatura popular, tebeos, novel·les bones, premsa. Si el programa d’estudis incloïa la literatura, no me’n recordo pas. Sí que incloïa llengua, és clar (l’espanyola i prou). A escola, els anys precedents havia descobert la gràcia del dictat: paraules que a voltes no coneixia m’apareixien primer davant dels ulls, com si les llegís. Un dibuix de paraules. El mestre José María Panadés ens feia fer redaccions i m’hi abocava com en cap altre deure. Un dia en vaig fer una que va ser celebrada pel mestre a l’aula. Encabat la classe, em va cridar a la seva taula i em va dir: ‘No t’ha de fer cap mania haver copiat d’un llibre i redactat la idea a la teua manera, així se n’aprèn.”

Quan vaig anar cap a Lleida a prosseguir els anys del ‘batxillerat superior’ i del pre-universitari, dels 14 als 17 anys, ja sabia així que m’agradava redactar. No en dèiem escriure sinó: redactar. Al col·legi de les dominiques on vaig cursar els dos anys del ‘superior’ sí que teníem profe de literatura, i tant. La germana Teresa ens semblava que estava com un llum però en aquells anys les monges estaven tan revolucionades amb el concili del papa Joan que no venia d’aquí. La recordo des de llavors dient, amb la seva veu de tro, bona rapsoda, versos de Joan de la Creu passejant-se amunt i avall del jardí a gambades i la còfia voleiant, exemple vivent del poder de la poesia i de la paraula en temps que potser ella no compartia o, ves, volia més que ningú.

La poesia i la cançó són l’herència literària del col·legi, que a final de curs programava un recital de Xesco Boix (1946-1984). Poesia, cançó i molt més: hi vaig descobrir, al·leluia, que el franjolí que jo enraonava era llengua catalana, en les classes d’història de la jove germana Anna (perdó: de l’Anna, que no volia que li diguéssim ni ‘sor’ ni ‘germana’, era molt del concili). Entre l’Anna i en Xesco, vaig començar a escriure en català.

Vaig passar després a l’institut de Lleida, a fer el preu. El pre-universitari s’acabava d’instituir aquell any. El professor Jaume Magre no ho era de literatura, era profe de francès. Des del primer dia a l’aula que ens va parlar en francès i res d’explicacions ni gramaticals ni sintàctiques ni de fonètica ni de res: a parlar. Ara sé que, tornat de l’exili el 1944, es negava així a fer les classes en castellà. Ens feia llegir i després debatre, diguem-ne. Estàvem totes atabalades i enlluernades per aquell home enèrgic i rialler com un dimoni. Vaig llegir les primeres cançons de la Piaf i d’en Brassens, que ens feia comentar. Va ser tan bon profe de literatura per a mi com la rapsoda de Joan de la Creu.

Els professors de literatura més a fons els vaig trobar després, a les facultats. Molt que hauria agraït de saber més, abans, d’història literària, estar més ben preparada, conèixer la literatura catalana que en la meva secundària no existia en el programa d’estudis. Ara: tots els professors, crec jo, haurien d’estar al cas de la literatura, no sols els de la pròpia disciplina. M’explico.

Per descomptat, és clar, i sobretot, que no podem deixar de tenir classes de literatura en la secundària: no perquè totes les noies i tots els nois hagin de ser un dia escriptors, ni sols perquè són un dels camins per a escriure i escriure i trobar la vocació. Hi ha més raons. Per a saber-se expressar bé, de paraula i per escrit, n’és una. N’hi ha de més fondes, si és possible, si no n’hi ha prou. Els plans d’estudi nord-americans d’algunes universitats (desconec si de totes) es basen, d’entrada, en quatre disciplines comunes fonamentals que l’alumne ha de conèixer bé des de secundària i que els professors entrellacen: llatí, història, matemàtiques i literatura. El motiu? Perquè preparen per als canvis.