13.10.2017 - 02:00
|
Actualització: 13.10.2017 - 10:54
Afuar-se a l’aire
«et là être là encore là»
Samuel Beckett
És a la boca que em creixen arrels
que són de l’aire i del vent que ha girat.
I s’hi nuen, amb els mots que no basten
quan vull dir allò que no té nom,
les ales del cor que embasten els crits
i que ningú mai no acalarà.
No s’areguen els dies ni la veu
de tanta gent que ha fet seus els carrers.
I no s’estova la carn com la palla,
i no l’atupes com un matalàs.
Han après a alenar per la ferida,
i de la fel que treus pels ulls,
en fan la bresca enneulada dels temps.
La ràbia no travessa la pell,
però són traus a la memòria,
i ganyades als espadats de l’ànima.
Perquè véns aquí sense entranyes,
i només cerques el mirall
inclement de la teva ferotgia.
T’han mostrat les mans que renten la cara,
i un paper blanc que diu sí i diu no,
i tu has escopit aquella fosca
ben negra que fan les goles de llop.
Volien fer un pou i moure conversa,
i tu mostres les dents i li dius llei.
Volien ser la paraula que canta
la pua i l’ordit, la trama i la llana,
i fer i desfer aquell estam pentinat
que fan els anys, i la roba tan vella
que fa les persones que són un poble.
I has aquissat els cans que lladren,
i has volgut aclucar les veus,
I has arribat amb la sal a la boca.
Però sabem que ha de venir
allò que desfà el teu sol negre,
i que s’alça com un pi ver,
o com l’aigua que puja amb les marees.
1-8 d’octubre de 2017
Sebastià Perelló
Escriptor, poeta, assagista. Ha publicat les novel·les Veus al ras i Pèls i senyals; els llibres de poemes Amb la maror, Talls d’Ombra, Percaceries, La set; i l’assaig sobre literatura de viatges Els darrers de l’illa.
