29.10.2019 - 21:50
El problema polític de l’anomenat ‘processisme’ haurà estat el fet de creure’s que la inflació d’actes massius menava directament a la llibertat. La hipertròfia no significa metamorfosi. No podia adonar-se, el ‘processisme’, que la continuació grandiosa, inflada, megalòmana de les xifres de manifestants, en les sofisticades modalitats de cada Diada, no deixava de ser, al cap i a la fi, mera continuació i no pas canvi substancial –’més del mateix’. Una deriva lineal mancada del salt qualitatiu imprevist, de la diferència de caràcter, de la modulació inesperada, de l’instant feliç de la conversió, mai no podia salvar l’obstacle del seu propi miratge. El ‘processisme’ ha conreat una dialèctica que multiplicava els conceptes mitjançant conceptes –’de la llei a la llei’, ‘estructures d’estat’, ‘procés constituent’, entre els més notoris– per produir només conceptes: fent com que ens portava a un ordre completament distint, de fet, no s’ha mogut de lloc. Tot pretenent d’abocar-nos al ‘més enllà’, s’ha quedat en el ‘cap aquí’. En realitat, el ‘processisme’ –sempre més fort, més veloç, més gros– portava fins a l’infinit un ego incapaç de trobar, en ell mateix, la seva alteritat, perquè ha desconegut la impotència fonamental de tota gradació quantitativa: un crescendo indefinit, una emulació perpètua, un granet rere un altre, no aconseguiran mai la mutacióradical, que és una conseqüència de l’instant. D’un munt de possibilitats, no en surt un esdeveniment; amb terrossets de sucre, no s’hi fa melmelada. El ‘processisme’ ha acumulat núvols d’immanència gasosa, però no ha pogut assolir una transcendència material, perquè una certa megalomania de les xifres, combinada amb una micromania dels objectius, han mostrat els límits d’allò infinitament gros, però que no s’acaba mai, juntament amb allò infinitament petit però on tot es dissol. El ‘processisme’ ha revelat, així, les formes essencials del fracàs: el fiasco i l’avortament. Una mera acumulació –mani rere mani– o una fragmentació infinita –passet a passet– esdevenien les representacions grotesques de la cosa indefinida: l’abundància de mots d’ordre, de creacions verbals, d’ocurrències de publicista generaven una dialèctica embriagadora, una bogeria de rècords, una munió d’eslògans. La consciència, com una boa constrictora, s’ho empassava tot, però entrava en letargia per indigestió, queia en la paràlisi i moria per asfíxia.
Aquests dies, la voluntat d’autodefensa sostinguda en el temps i en l’espai del moviment, atacat sense pietat per la policia política del règim regnant tant allà com aquí, ha certificat la mort del ‘processisme’ com a pràctica política de masses. Continuarà, certament, en la instància de la protesta periòdica i en els àmbits de la política professional, però no és segur que els demiürgs creadors de mots d’ordre per a guanyar eleccions, o per a mobilitzar gent a càrrec de l’amortització electoral, no es cremin en el seu propi foc: l’ostentació negada per la impotència és la definició mateixa de la decadència.
Aquests dies, al carrer, hem vist en acte allò que el ‘processisme’ es negava a reunir: els continguts d’alliberament nacional i social, que s’han fet carn en els cossos resistents. No pas per casualitat formem part d’allò que Ivan Miró anomena ‘onada mundial de protesta contra l’autoritarisme i per una democràcia substantiva’. I no ens equivoquem: l’acumulació de capes de resistència, des del tsunami al pícnic, des de les marxes a l’aeroport i els talls fins a les concentracions, no són pas senyals d’una desunió estèril, sinó signes creatius i multiplicadors de la mutació. Són propagació d’autonomia, comunicació d’espontaneïtat. Són capacitat d’aprofitar l’oportunitat de l’instant. Són l’esdeveniment que genera altres esdeveniments en cadena. La iniciativa original o creativa dissemina entre els imitadors iniciatives secundàries que, al seu torn, en multipliquen indefinidament les rèpliques. El nou inici, que esdevé continuació d’allò vell, inaugura, al seu torn, una nova continuació. Però caldrà superar la temptació de fer d’aprenents de bruixot, en el sentit de voler primàriament allò que volem i, secundàriament, les conseqüències no desitjades de la nostra voluntat, perquè tot va en el mateix paquet. Sense caure, tanmateix, en l’excés de preocupació, que paralitza i anuncia prematurament l’inevitable desengany. En el moment de triar, no cal preveure gaire les conseqüències del que s’ha de fer, sinó que cal saber córrer l’aventura del buit: contràriament, no es decidiria mai res –com li ha passat, per cert, al ‘processisme’. Però caldrà evitar la follia del ‘sempre més’ immediat, el vertigen del ‘sempre més’ fàcilment: que al frenesí de les desfilades, no el vingui a substituir el frenesí de l’aldarull.
El moviment haurà de trobar en si mateix el moment d’aturar-se, l’autoregulació, no en un ‘just mitjà’, sinó en el ‘massa i no prou’ que conté tota temptativa revolucionària.
