26.10.2019 - 21:50
Catalunya ha registrat un descens de la desocupació de 9.200 persones, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2019. Aquesta baixada –menor que en alguns altres tercers trimestres– deixa la taxa de desocupació en el 10,9%. Per una altra banda, la població ocupada ha augmentat de 31.300 persones, de manera que el nombre de persones amb feina és de 3.462.400. Són dades que mostren una desacceleració en la creació d’ocupació, com també passa amb l’evolució del PIB. La taxa interanual dels ocupats, però, encara creix fins al 2%, en contrast amb l’1,7% estatal. El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, destacava dijous: ‘En comparació amb altres territoris de l’estat, veiem que el comportament català és dels més positius. Catalunya continua essent el territori amb més persones ocupades de l’estat, és el segon on més puja l’ocupació intertrimestral i interanual i el tercer on més baixa l’atur en termes absoluts.’
Bé, aquests són alguns dels resultats del tercer trimestre. És un trimestre especial, perquè és el que permet de tenir una perspectiva completa dels dos darrers anys després de l’1-O. Per això és interessant de veure com ha evolucionat el mercat laboral català en un període que ha estat objecte d’atacs, difamacions i mentides continuades per alguns mitjans de la capital d’Espanya, tal com vaig esmentar a l’article de la setmana passada, en referència a unes altres magnituds econòmiques.
Potser el fet més determinant és que el creixement de la creació d’ocupació durant aquests dos anys hagi estat del 4,4%, una xifra una mica superior a la de l’estat espanyol (4,3%). Malgrat que hi ha una clara desacceleració en les taxes de creixement intertrimestrals, no es pot dir que cap factor intern hagi malmès la tendència envers les altres comunitats, com apuntava el conseller en la seva comparació. Això sí, un factor determinant i diferent de la resta de l’estat espanyol és que la taxa de creixement de la població activa (persones disposades a treballar) en aquests dos anys ha estat molt superior a Catalunya, gairebé el doble que a l’estat espanyol. Això, en bona part, és degut a una entrada d’estrangers molt superior al mercat català. (Podeu veure una anàlisi d’aquest fenomen a l’article que vaig publicar el 21 de setembre.)
El resultat d’aquesta entrada en massa de gent de fora ha estat que en aquests dos anys només el 17% dels nous actius a Catalunya hagin estat ‘nacionals’ i el 83%, estrangers. Així doncs, no és pas gens estrany que els nous ocupats siguin majoritàriament de fora –el 59%, en contrast amb el 41% de gent d’aquí. En aquest punt, cal destacar l’augment important de la taxa d’ocupació juvenil, que ha passat del 32% de fa dos anys al 36,4% d’ara. Tot plegat ha fet que la taxa d’ocupació total hagi pujat d’un punt, fins al 55%; per cert, cinc punts més que la taxa estatal. Com a fet curiós, val a dir que, en aquests temps d’allargament de l’edat de jubilació, creix el nombre d’ocupats més grans de 65 anys: en aquests dos anys ha passat de 32.000 a 37.000.
En aquest període han crescut més els assalariats que no pas els autònoms i empresaris. De fet, aquests últims han baixat d’un 5,4%, mentre que els assalariats pujaven d’un 6,3%. En realitat, es pot considerar una evolució normal quan l’economia manté una taxa de creixement robusta. Quant als assalariats amb contracte temporal, han augmentat d’un 8,9% i, de retruc, la taxa de temporalitat del mercat ha pujat unes quantes dècimes en aquests dos anys: del 22,2% al 22,7%. És una taca que costa d’esborrar. Per això el conseller de Treball es va mostrar ‘preocupat per la qualitat de l’ocupació, on hi ha molta feina precària i temporal’. El Homrani apuntava que el sector més negatiu és l’industrial. ‘Hem de donar-hi suport perquè és un sector matriu. Quan creix, creixen tots els sectors’, va dir. Per tot plegat, va reclamar que, ‘ràpidament, hi hagi canvis estructurals normatius en l’àmbit del treball per evitar la precarització’.
Sectorialment, hi ha hagut una diferència important entre el creixement de l’ocupació catalana i la de l’estat espanyol. Fa referència sobretot a l’evolució dels treballadors de la construcció. A Catalunya en aquests dos anys han baixat d’un 11% i, en canvi, a l’estat espanyol han pujat d’un 12%. Vet aquí una dada destacada que indica que el sector no va tan bé a Catalunya com a l’estat espanyol, malgrat la recuperació d’aquests darrers trimestres. Té a veure amb l’obra pública, potser. L’evolució de la resta de sectors és semblant, amb un estancament general en la població ocupada a l’agricultura. Entre els treballadors de la indústria catalana, malgrat la desacceleració dels últims mesos, hi ha un creixement del 3,7% en el període analitzat. Finalment, cal esmentar el bon ritme dels treballadors dels serveis, que és del 6%.
I la desocupació? Doncs ha baixat: d’una taxa del 12,5% el setembre del 2017 a una del 10,9% el setembre del 2019. Això vol dir una baixada de 55.000 desocupats. I encara cal fer un esment especial: el gran descens de la desocupació de llarga durada (més d’un any), que ha passat del 50% del total el 2017 al 37% avui (del 51% al 44% a l’estat espanyol). I més encara en la de molt llarga durada (més de dos anys) que ha baixat del 33% al 20% en aquest període. Com a referència, val a dir que a l’estat espanyol la davallada d’aquestes taxes ha estat del 36% al 30%; això indica que a Catalunya la part de desocupació més angoixant és deu punts inferior (dins l’estructura total) a l’estatal. O, si ho voleu veure d’una altra manera, que només el 2,1% de la població activa és desocupada de molt llarga durada. Afegim-hi encara que la taxa de desocupació juvenil, en dos anys, ha baixat del 30,3% al 23,7%. Són dades cabdals per a adonar-se que l’evolució de l’activitat econòmica catalana ha estat la que s’esperava i que tan sols ha estat afectada pels entrebancs habituals del mercat i no per uns altres fets externs.
En definitiva, han estat dos anys de comportament normal, durant els quals el suposat perjudici del procés no apareix enlloc en l’evolució de les xifres de creació d’ocupació ni en la disminució de la desocupació. El comportament ha estat el natural, paral·lel a la desacceleració de l’activitat econòmica que també afecta l’estat espanyol i tot Europa, sobretot al sector industrial.
