No, el procés d’independència no s’ha acabat

Estic convençut que els lectors de Berria i Nós Diario heu viscut amb una certa sorpresa el final del govern de coalició entre ERC i Junts. Podeu estar ben tranquils, perquè ací també estem una mica descol·locats. Descol·locats no tant per això que ha passat, que es veia a venir, com pel resultat.

Amb les dades fredes sobre la taula, ara mateix el Parlament de Catalunya es troba de la manera següent: hi ha 33 diputats independentistes, d’ERC, a favor del govern; 41 diputats de Junts i la CUP, que formen l’oposició independentista al govern; 8 diputats dels comuns, amb qui aparentment el govern té bona sintonia, i 53 diputats espanyolistes. Sobre 135 escons, la majoria absoluta és de 68, molt lluny, per tant, dels 33 escons d’Esquerra.

Malgrat les veus que, en vista del panorama, reclamen eleccions, ERC ha decidit de tirar endavant amb un govern en solitari, al qual ha incorporat algunes personalitats procedents del PSC, CiU i els comuns, que s’han mostrat contràries al procés d’independència unes quantes vegades. Cosa que vol dir que ha estat un cop d’efecte que encara ha desconcertat més.

De tota manera, per als lectors bascs i gallecs, però també per als catalans, hi ha una cosa que crec que és important que s’entenga i que al final és la més bàsica i significativa de totes les que podria destacar: el procés d’independència no s’ha acabat de cap manera. Hi ha qui ha corregut a donar-lo per mort, però no és així.

I la prova és que no s’entén això que passa sense observar tot allò que ha passat durant el mes de setembre. La manifestació de la Diada, que va ser un èxit malgrat el boicot d’Esquerra; l’acte, molt contundent, del Consell de la República; l’anunci d’una llista cívica auspiciada per l’ANC per a les eleccions vinents i el desafiament de Josep Costa al tribunal que el jutjava, que ha fet pensar a molta gent què caram van fer els dirigents del procés en el judici de Madrid.

Aquesta pressió del carrer per a reprendre el procés d’independència i tirar-lo endavant és allò que, en definitiva, ha posat prou pressió sobre Junts per a dur-lo a trencar el govern, i a arribar-hi amb un exercici sorprenent: deixar votar les seues bases, que han dit que no volien romandre-hi, quan la major part de la direcció deia que sí. Cosa –una més de les moltes que han passat darrerament– ben significativa.