El privilegi d’amagar-se

El 1974 l’escriptor Thomas Pynchon va guanyar el National Book Award per la seva tercera novel·la, Gravity’s Rainbow, i el senyor que teniu a la fotografia va anar a recollir el premi per ell i fins i tot va fer un discurs d’acceptació carregat de bromes que va deixar mig auditori estupefacte mentre l’altre mig plorava de riure. És el còmic nord-americà Irwin Corey (1914-2017) i hi va haver periodistes que es van pensar que era el mateix Pynchon, perquè ningú sabia quina cara feia. Corey va morir a 97 anys, però Pynchon, si no ens ho han amagat, és viu i seguim sense saber quina cara fa. Bé, sabem com era de jove, perquè hi ha hagut qui s’ha dedicat a buscar-lo als anuaris dels llocs on va estudiar i als arxius de la Marina, on es va enrolar, però ara Pynchon fa un mes que té 86 anys i deu fer tota una altra fila. No ha concedit mai entrevistes ni s’ha deixat retratar mai, però sí que en podem sentir la veu si mirem dos episodis concrets dels Simpson, un de la quinzena temporada i un de la setzena, on l’escriptor surt amb una bossa de cartró que li tapa el cap i és ell mateix qui posa la veu al seu dibuix. No sé si Pynchon és tímid, si és molt gelós de la seva intimitat, si té fòbia social o què, però no és l’únic escriptor que s’ha amagat de l’opinió pública.

Sabem que Pynchon va estudiar primer enginyeria i, després del seu pas per la Marina, llengua anglesa a la Universitat Cornell (Ithaca, Nova York) i que un dels professors que va tenir va ser Vladímir Nabókov, de qui se sap que només concedia entrevistes si es complien tres condicions: que li n’enviessin les preguntes per escrit, que ell les pogués respondre també per escrit i que després ho publiquessin exactament tal com ell ho havia enviat. Tenim un fum de fotos de l’autor rus, així que podem deduir que més que timidesa devia ser més aviat por que li atribuïssin declaracions que ell no havia fet, cosa comprensible tenint en compte d’on venia i el motiu pel qual va haver d’exiliar-se, per exemple.

Escriure és estar sol, i els tímids que decideixen escriure es pensen que han trobat la professió perfecta per viure amagats de la gent. Però avui dia més que mai ser escriptor vol dir sortir de casa, per anar a fer entrevistes com les que no feia Nabókov o anar a recollir premis com els que no recull Pynchon. I qui diu premis, diu el Nobel de literatura: l’austríaca Elifred Jelinek, el 2004, el va guanyar i no el va anar a recollir adduint que patia fòbia social, i William Faulkner, que el va guanyar el 1949, va considerar que la crítica de l’acadèmia sueca sobre la seva obra no era sincera i per això va amagar a la seva filla que havia guanyat aquell premi.

Si dic Thomas Bernhard suposo que us ve aquella imatge, en vídeo, d’ell tancant la reixa de casa seva als periodistes, sembla una escena de paparazzi i folklòriques més que no pas d’un escriptor assetjat per periodistes culturals (?). Si dic Salinger, aquell senyor enigmàtic de qui s’han fet fins i tot pel·lícules, si fa no fa el mateix; perquè amagar-te de vegades provoca que et tornis un autor de culte (hola, Pynchon, hola, David Forster Wallace). Salinger va concedir l’última entrevista el 1980 i es va morir el 2010. No va escriure més i les seves memòries les va escriure sa filla. Un altre escriptor no sé si tímid, antipàtic, solitari o poc social va ser Juan Carlos Onetti, que fins i tot deixava plantada la gent que li organitzava homenatges, I Juan Rulfo deien que tenia terror a les multituds. Hi ha Cormac McCarthy que diuen que concedeix una entrevista cada deu anys. Hemingway sembla que tot i ser periodista tampoc concedia entrevistes i només va parlar en públic en tres ocasions. Jonathan Littell va guanyar el Goncourt el 2006 i no el va anar a recollir i tampoc concedeix entrevistes ni apareix mai enlloc. I també he llegit que qui tenia molt mala relació amb la premsa era Simenon, que es veu que va demanar als periodistes que no informessin de la seva mort fins que no fos incinerat i no li van fer cas. Qui tampoc concedia entrevistes era Graham Greene, espia abans que escriptor, i fa l’efecte que les seves raons devien ser d’una altra mena.

Hem parlat d’escriptors que s’amaguen, doncs. Escriptors. En masculí. Perquè amagar-se és un verb que implica voluntat, i els únics que tenien el privilegi de poder decidir si s’amagaven o no eren els escriptors, les escriptores més aviat eren amagades, en passiva (Dickinson a part, si ho voleu, però caldria veure fins a quin punt la poeta es va recloure per “voluntat pròpia”). Les dones són descobertes, encara en passiva, i la majoria són descobertes tard, quan ja no hi són. Són silencis diferents, un triat, l’altre imposat. I tendeixo a pensar en aquest segon silenci, el no desitjat, quan se’m proposa una entrevista i se m’acosta un tel de mandra disposat a convèncer-me perquè digui que no.

El que passa és que massa sovint em plantejo fins a quin punt cal entrevistar escriptors, vull dir, entrevistar-los en els mitjans de comunicació, en format breu o ràpid, de titular i quatre declaracions, que sembla el més contrari a la literatura que hi pugui haver. Perquè la situació sol ser la d’una gravadora engegada, un periodista llançant preguntes concretes i un escriptor fent llargues disquisicions que seran escapçades, per no parlar del titular, que serà una afirmació treta de context que en el millor dels casos atraurà molts lectors (a l’entrevista, no als llibres de l’entrevistat), però que també pot ser que segons com toqui donar explicacions de context perquè no sembli que diu una altra cosa. No us en calen exemples, els mitjans actuals en van plens.

Entrevistar escriptors. Quan, com, on, qui va començar a fer-ho? I no ho dic amb to de buscar culpables, que ara ja som al ball i l’hem de ballar. Doncs sembla que va ser Tolstoi un dels primers a obrir la veda de les entrevistes a escriptors. L’autor rus va viure sempre a la seva finca de Iàsnaia Poliana (que vol dir ‘clariana de bosc’), a prop de Tula, i els darrers anys de la seva vida (1885-1910) molts periodistes tant russos com estrangers hi van pelegrinar per entrevistar-lo, no només per fer-lo parlar de les seves obres, sinó també sobre temes d’actualitat, política, religió, art, filosofia… Un segle després, el crític i historiador Vladímir Lakshin va recórrer infinitat de biblioteques, hemeroteques i arxius i va recopilar fins a 106 entrevistes a Tolstoi. En canvi, no he aconseguit trobar enlloc quina va ser la primera escriptora entrevistada, fins i tot la informació és amagada.