Privats d’ànima

En castellà existeix l’expressió desalmado per a descriure una persona sense sentiments. L’anglès té soulless per a indicar l’absència d’ànima, o en segona accepció per a referir-se a una persona innoble o pobra d’esperit. L’alemany té Seelenlos i l’italià senz’anima. En català desanimat vol dir tota una altra cosa i, com en francès, s’ha de recórrer a una paràfrasi aproximativa i dir ‘inhumà’ de qui ha perdut l’ànima, car la definició doctrinal, d’arrel escolàstica, de l’ésser humà és un compost de cos i ànima i un cop desapareguda aquesta tampoc queda humanitat. La paraula ‘ànima’ té una llarga carrera poètica, teològica i filosòfica. Conceptualment, van inventar-la els grecs, i amb això no vull pas dir que ells inventessin la creença en la immortalitat. Ben al contrari, els grecs del segle VII abans de Crist, els de la religió dels déus homèrics, distingien categòricament entre els immortals i els simples mortals, a qui la mort convertia en tristes ombres insubstancials. Abans d’adoptar la creença en la transmigració de les ànimes, magníficament exposada per Plató en els seus diàlegs de maduresa, per a molts grecs la immortalitat no era res més que la persistència en la memòria dels vius. D’aquí ve l’incentiu per assolir una mort heroica i l’esforç d’excel·lència per conquerir la fama als àmbits artístics o professionals.

En català la manca d’adjectiu adient limita la definició de la idea. No debades Josep Pla deia que el més difícil d’escriure és trobar l’adjectiu. A Catalunya hi ha desànim a causa dels esdeveniments polítics i judicials d’aquests darrers anys. La gent està aixafada i somorta, no tant per la covid, que també fa estralls a més països, com per la incapacitat de reaccionar a l’espiral repressiva i als abusos judicials. L’abaltiment contrasta amb l’entusiasme dels anys anteriors al Primer d’Octubre, els del procés, i per als qui tenim edat i memòria, amb el clima social dels mesos posteriors a la mort de Franco. Malgrat el contrast, fa sensació de retorn al passat, de rellotge amb les busques revertides. Les notícies que ens revolten són de coses que ja hem vist: brutalitat policial, judicatura al servei del poder, empresonaments i tortures polítiques, protestes davant les presons, clams de llibertat i una creixent impressió de final de règim, que sols aguanta amb tècniques de suport vital i que mentre aguanti causarà víctimes fins al darrer moment. Quan caigui sortiran de sota les pedres demòcrates de tota la vida, que se n’hauran distanciat sense que ningú se n’adonés. Herois del nou sistema, de la república federal i fins de la Catalunya independent si cal, que, ves per on, hauran viscut en anguniós desacord amb el 155 i amb la repressió que avui estintolen amb el seu laissez faire a l’estat.

Però com podem referir-nos a la manca no pas d’ànim sinó d’ànima, quan tampoc no s’escau parlar d’inhumanitat? D’inhumanitat també n’hi ha, és clar, i a dojo. Però no m’interessa escriure sobre els partits del 155 ni comentar les declaracions del representant de Ciutadans al darrer ple del Molt Honorable Quim Torra o l’abjecte absentisme del PSC. Això són les desferres de la democràcia, com ho són als Estats Units els qui encara tenen el fetge prou gros per a desitjar un segon mandat de Donald Trump. 

L’adjectiu que cerco i que l’idioma no em brinda em cal per descriure aquells que, amb un dualisme estrafolari, retreuen al president Torra no haver-se impregnat de benzina i haver-se calat foc al mig de la plaça de Sant Jaume com un monjo budista. Els qui li retreuen no haver fet la independència tot sol. Per dualisme no entenc, doncs, l’oposició entre dependentistes i independentistes, car aquests són l’anvers i el revers d’una mateixa realitat, d’una alternança que pivota sobre el prefix ‘in’ en termes digitals, de sí o no, sense mitges tintes. Se n’és o no se n’és i prou, on ser-ne vol dir manifestar els hàbits, adoptar els gestos i dur a terme els actes que corresponen a la definició, amb la naturalitat de qui no pot ser el contrari sense anul·lar-se. 

El dualisme a què em refereixo és una actitud que alguns anomenen purisme, quan de fet volen dir radicalitat. En tot cas, acceptem el despropòsit i considerem l’antilogia de puresa política. Naturalment, solen invocar-la els ‘impurs’ per atacar els qui, per definició, sempre seran minoria, car la puresa no és pas la cosa més ben repartida en aquest món. Definint-se com a pragmàtics, els impurs tenen a glòria afanyar-se per les coses materials, ser practicants de la rebolcada, enfangar-se en la realitat. I com que la realitat és l’àmbit de l’esdevenir i no pas de l’ésser, el pragmatisme en voga resulta cada vegada més repulsiu i enganxifós. Per a l’ànima que s’hi endinsa sense reserva, hi ha un punt de no-retorn. Crec que a això es referia el president Torra en el seu darrer discurs institucional, quan deia que calia desprendre’s de l’autonomia. 

Que el retorn a la cleda autonòmica era un error, ja ho vaig escriure en aquest diari el 17 d’octubre del 2017, una setmana justa després de la suspensió de la declaració d’independència i deu dies abans que la rematessin amb una declaració sense previsió de continuïtat. I un mes abans de les eleccions, el 24 de novembre, vaig escriure això: ‘L’estat ara sap que l’independentisme no està preparat per a suportar la violència i que, amb la seva memòria d’elefant, serà fàcil d’induir-lo a acatar tot allò que calgui i a derivar la frustració cap a la lluita interna per les engrunes de poder autonòmic.’ No era el moment d’insistir-hi, perquè els altaveus mediàtics retrunyien amb missatges sobre la urgència d’un govern efectiu, la necessitat de disposar de ‘totes les eines’ per a ‘implementar’ la república, etc. Les eines, malauradament, eren esmussades i anar a eleccions per a tornar a aixecar el decorat de l’autonomia esventrada pel tribunal constitucional i rematada amb el 155 equivalia a referendar el règim del 78 per segona vegada. Era capitular davant un estat que treu i posa urnes a conveniència i llença els vots que no li plauen, impedint d’investir o destituint presidents elegits.

Però no seré jo qui retregui a Torra haver esmerçat esforços i arriscat reputació i integritat física en una tasca sobrevinguda. Ningú, ni els seus enemics, no podran mai negar que aquest president hagi suportat els màxims de pressió psicològica a què s’hagi sotmès cap president d’ençà de la democràcia. Ni els seus ‘amics’ podran negar-li que, blindant-se de paciència, hagi oposat una resistència modèlica no ja als embats externs sinó a les febleses internes. No se’n va pas pel gest gratuït de sostenir una pancarta durant quaranta-vuit hores; se’n va per haver sostingut la llibertat d’expressió i haver defensat els drets civils dels presos polítics. El seu crim és advocar per la llibertat política, no fer propaganda partidista, com diu l’acusació d’un partit d’extrema dreta i d’una fiscalia corrupta que s’han empassat alguns mitjans acreditats com la BBC. Criticar-lo per un desafiament ‘simbòlic’ de curta durada és poc honrat. Thoreau, amb el gest ‘inútil’ de passar un dia a la presó de Concord, Massachusetts, va posar el fonament ideològic de la desobediència civil. Acceptant el risc d’inhabilitació, Torra l’ha fonamentada per a tot l’independentisme amb l’autoritat que emana de la més alta institució autonòmica. 

Potser sí que arriba tard a la convicció que l’autonomia no serveix per a accedir a la independència, però encara són molts els qui, malgrat haver-ho comprovat durant tres anys, no s’adonen que no és que l’eina no sigui prou útil sinó que és inconciliable amb l’objectiu. Dir-ho en condició de màxima autoritat, encara que fos en el discurs de comiat, l’honora. 

Els puristes haurien preferit que Torra abdiqués abans, si hagués pogut ser just després de la investidura. Que ell mateix hagués anul·lat el quart intent de formar govern aprofitant el breu instant de potestat per a desenganyar els electors. Haurien volgut, ras i curt, que en un accés de ‘coherència’ rubriqués la voluntat de l’estat expulsant la majoria independentista de la cambra.

Els puristes tenen l’ànima ben grossa, però de tant torturar-la i recaragolar-la l’han acabat desprenent de la realitat. Si l’ànima és racional, com creia Plató, i cal conduir-la ensems amb la part irracional de l’ésser humà, igual com l’auriga destra condueix el carro tirat per un parell de cavalls de distinta naturalesa, el purista fustiga amb excés el cavall contumaç i acaba provocant la desgràcia. Pensant-se excloure el mal, hi cau de quatre potes. Al seu estudi clàssic sobre la purificació ritual, l’antropòloga Mary Douglas parla de filosofies que admeten la brutícia i filosofies que la rebutgen. No cal dir que les filosofies, però també les polítiques, que accepten la brutícia com una realitat tan objectiva, o si voleu tan funcional, com la racionalitat, tenen una visió més completa i més complexa dels fenòmens. En general, les filosofies pessimistes tenen l’avantatge de copsar millor la naturalesa del món i el caràcter de les persones, però no es pot concedir estatus de pessimisme i ni tan sols de filosofia al dualisme exacerbat, car, sota mil formes i disfresses, acaba enviant l’ànima a l’èter que sols respiren els déus, deixant que la pobra realitat carregui tota sola la porqueria que l’ànima pura desprèn durant l’ascens.