19.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 19.04.2024 - 22:30
La gasística Naturgy ha tornat a la primera plana de l’actualitat aquesta setmana després que s’hagi sabut que l’Abu Dhabi National Energy Company (TAQA), amb seu als Emirats Àrabs Units, vol presentar una oferta pública d’adquisició (opa) de bracet de la Caixa per a aconseguir el control del 100% de les accions. La notícia arriba en plena disputa política pel control de Talgo entre el govern espanyol i un consorci hongarès, i poc després de l’operació conjunta de la Caixa i l’executiu per a neutralitzar l’entrada d’un consorci saudita a l’accionariat de Telefònica. L’operació, encara pendent de concretar-se formalment, constata una vegada més les dificultats de l’estat espanyol per a intentar de recuperar el control dels seus actius estratègics, després de dècades rendit al frenesí de les privatitzacions.
Criteria, el gran facilitador
Després d’uns quants dies d’especulacions a la premsa espanyola, TAQA va enviar dimecres un escrit a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) en què confirmà que mantenia negociacions amb Criteria, el braç inversor de la Caixa, per a explorar un “possible pacte de cooperació” que el convertiria en el primer accionista de Naturgy.
L’operació, que TAQA ha advertit que no està tancada i que encara és pendent de formalitzar-se, s’estructuraria en dues etapes. Primerament, TAQA adquiriria un 40% de les accions de la companyia als fons CVC i GIP –ara per ara, n’ostenten un 20% cadascuna i fa temps que cerquen desprendre-se’n. Tot seguit, TAQA presentaria una oferta d’adquisició conjunta amb Criteria per a prendre el control del 100% del capital de Naturgy, que es dividiria entre ambdós socis a parts diferents.
La implicació en l’operació de Criteria –que ha confirmat les converses sobre una possible reordenació en l’accionariat de Naturgy– és la clau que explica per què el govern espanyol ha rebut la notícia amb un aplom inusual per a una operació que afecta una companyia clau per a la seguretat energètica de l’estat espanyol. “Tant de bo hi hagi uns altres inversors que es puguin incorporar a aquesta companyia. En aquest cas, la competència és el que ha de determinar quin serà el resultat final”, deia aquesta setmana la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero.
L’executiu espanyol sembla disposat a beneir l’operació sempre que involucri un soci estatal, com ara Criteria, que asseguri que una part substancial de l’accionariat de l’energètica romangui en mans espanyoles. L’objectiu del govern espanyol, segons que ha explicat aquesta setmana Montero, és que “no hi hagi cap mena d’inversió estrangera que pugui afectar la seguretat d’algunes companyies que treballen en el marc de la seguretat nacional i que tenen responsabilitats estratègiques al país”.
Tanmateix, això no vol dir que el govern espanyol hagi ofert un xec en blanc al grup emiratià per a prendre el control de l’energètica. Ho deia, abans-d’ahir, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, en declaracions de Washington estant: “Tenim una visió molt clara a Espanya sobre la necessitat de protegir els nostres interessos estratègics”, avisà, tot afegint que la legislació espanyola permet “un equilibri perfecte” entre la protecció dels interessos estratègics estatals i l’atracció d’inversió estrangera directa. L’endemà, la ministra per a la Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, insistí que el govern romandria vigilant sobre una possible operació que involucrés Naturgy, si bé s’afanyà a puntualitzar que “això no significa que es veti cap empresa o cap inversor“.
La “contraopa” que sacseja Talgo
Les paraules de Cuerpo i Ribera adquireixen una ressonància especial ateses les dificultats que l’executiu espanyol ha posat a l’opa que el grup hongarès Ganz-Mavag (Magyar Vagon) va presentar a començament de març per a aconseguir un 100% de les accions de Talgo, la constructora i comercialitzadora de material ferroviari amb seu a la ciutat madrilenya de Las Rozas.
L’oferta, valorada en uns 619 milions d’euros i per sobre del preu de mercat de Talgo, va ser rebuda amb els braços oberts per consell d’administració, que –en un escrit remès a la CNMV el mes passat– la qualificà d’amistosa i atractiva i va considerar el preu d’adquisició favorable.
Més enllà de la dimensió econòmica de l’operació, l’oferta de Magyar Vagon promet de resoldre de la nit al dia els problemes de producció d’una companyia en risc de morir d’èxit. Incapaç de donar l’abast amb un pic de comandes provinents de diferents països, aquests darrers mesos Talgo s’ha vist obligada d’endarrerir el lliurament de nous combois a Renfe i Deutsche Bahn, l’operadora ferroviària alemanya, cosa que amenaça de comportar-li sancions significatives. No és d’estranyar, per tant, que Magyar Vagon s’hagi compromès a doblar la capacitat de producció de trens de Talgo a mitjà termini –d’uns 300 anuals a 620– a còpia d’incorporar a la cadena de producció de la companyia les fàbriques que el grup té a Hongria, que ara com ara disten de funcionar a plena capacitat.
Però per planeres que poguessin haver semblat en un primer moment, atesa la disposició d’ambdues parts, les negociacions han quedat encallades per la negativa del govern espanyol a permetre que l’oferta de Magyar Vagon arribi a bon port.
Un dels motius que la Moncloa ha adduït per a frenar l’operació són els hipotètics vincles de Magyar Vagon amb el règim de Vladímir Putin i el govern de Viktor Orbán, que tot i ser membre de la Unió Europea s’ha erigit, aquests darrers anys, en el principal maldecap de Brussel·les i un dels grans aliats del president rus a Europa. Les acusacions, certament, no són infundades: una de les companyies involucrades en l’operació, DJJ, era sota el control de capital rus fins que fou expropiada i transferida a Magyar Vagon després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna, mentre que a la directiva del conglomerat hi figuren uns quants alts càrrecs estretament vinculats al president hongarès.
Però rere els entrebancs de Madrid –que ha promès fer “tant com pugui” per a aturar l’operació– s’amaga un motiu estratègic de molt més pes: la importància de la tecnologia de canvi d’ample de la companyia, que permet als combois de canviar de tipus de via sense haver-se d’aturar. És una tecnologia clau per a la mobilitat militar, i també per al desenvolupament del TGV en països en què predomina l’amplada de via convencional. “És una tecnologia única al món que s’ha de protegir“, explicà aquesta setmana el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente.
Encara més contundent ha estat el ministre d’Indústria, Jordi Hereu. Talgo és una empresa estratègica per a l’economia espanyola, deia l’ex-batlle de Barcelona al març, i, per tant, l’operació tan sols s’autoritzarà “si existeix el ple convenciment que se’n manté un control estratègic“.
Lluny de quedar-se de braços plegats, aquestes darreres setmanes, el govern espanyol ha insinuat que cercarà d’impulsar una contraopa amb la participació d’empreses que assegurin que el control de l’empresa continuï en mans espanyoles. “Treballem perquè hi hagi més inversors als quals els interessi la participació en aquesta empresa. Parlem amb empreses espanyoles que tinguin com a objecte d’interès inversions en sectors en els quals clàssicament no poguessin ser presents i ara puguin tenir una oportunitat per al negoci“, assegurava Montero aquest abril.
L’oferta encara no s’ha formalitzat, però alguns diaris espanyols apunten –seguint les paraules de Montero– que l’operació podria involucrar Criteria, el braç inversor de la Caixa, i un soci industrial europeu que sí que disposi d’experiència en el sector ferroviari. Puente, fins i tot, ha arribat a l’extrem de citar noms com la francesa Alstom i la suïssa Stadler, tot i que ara com ara no hi ha res confirmat.
Per a l’executiu espanyol, l’operació significaria matar dos pardals amb una pedra, perquè podria frustrar l’opa de Magyar Vagon i, alhora, evitaria possibles represàlies de Brussel·les per haver blocat una oferta provinent d’un altre estat membre.
La SEPI privada, també a Telefònica
La participació en l’opa de Talgo, i la involucració en les negociacions sobre una hipotètica opa de Naturgy, són tan sols els dos exemples més recents de la transformació de Criteria en una sort de SEPI privada, substituint –o bé complementant– el rol que la societat estatal que agrupa les participacions públiques en empreses estratègiques sol exercir en aquesta mena d’operacions.
El braç inversor del banc d’origen català ha estat un actor central en l’operació del govern espanyol per a contrarestar l’entrada a l’accionariat de Telefònica de l’operadora saudita Saudi Telecom (STC), que el setembre passat va anunciar l’adquisició d’un 9,9% de les accions de la companyia en canvi d’uns 2.100 milions d’euros. Temorós de perdre el control sobre un actiu empresarial estratègic, a mitjan desembre el govern espanyol va instruir la SEPI a comprar fins a un 10% de les accions de la companyia amb l’objectiu de reforçar un nucli dur d’accionistes espanyols –en què també figuren el BBVA, d’una banda, i la Caixa i Criteria, de l’altra– que els darrers anys havia donat estabilitat a l’operadora, i que l’entrada d’STC amenaçava de posar en qüestió.
Com en el cas de Talgo, el govern espanyol no ha amagat en cap moment que l’operació responia a paràmetres eminentment polítics. “Telefònica és l’empresa més estratègica del nostre país, no tan sols per la seva presència en l’àmbit de les infrastructures de telecomunicacions, sinó també en el de la seguretat i la defensa“, va dir a mitjan desembre la vice-presidenta primera d’aleshores, Nadia Calviño. Uns dies més tard, en un escrit presentat al desembre davant la CNMV, el Ministeri d’Hisenda espanyol va al·legar que l’operació significaria “un reforç per a l’estabilitat accionarial [de Telefònica] i, en conseqüència, per a preservar les capacitats estratègiques i d’importància essencial per als interessos nacionals“.
Per si no n’hi hagués prou, aquest abril, Criteria ha augmentat fins a un 5% les seves accions de Telefònica, cosa que –juntament amb el 2,5% que ja controlava Caixabank– ha fet de la Caixa el principal accionista del grup, pendent que es concretin les posicions d’STC i la SEPI. Juntament amb el SEPI i BBVA, l’operació farà que el nucli dur d’accionistes espanyols superi el llindar del 20% del capital de Telefònica, més del doble que el 9,9% que STC aspira a controlar. “[Caixabank] busca salvaguardar els interessos del país“, explicaren aquest abril fonts coneixedores de l’operació.
Les privatitzacions, la gran llosa de l’estat espanyol
Detalls econòmics a banda, l’operació de Telefònica és significativa perquè significa el retorn a l’accionariat de l’estat espanyol gairebé vint-i-cinc anys després de la venda de l’última participació pública. L’operadora, de fet, va ser un dels darrers monopolis estatals a caure durant l’onada de privatitzacions, encetada a final dels anys vuitanta pel govern de Felipe González i culminada durant els darrers anys del mil·lenni pel govern de José María Aznar.
Fou l’anomenada “revolució silenciosa”, el paquet de reformes liberalitzadores amb què el govern popular intentà –amb resultats molt dispars– d’estimular el creixement i la modernització de l’economia espanyola durant els primers anys de segle. Un dels casos emblemàtics d’aquest afany liberalitzador és Endesa, que fou privatitzada definitivament l’any 2003 i acabà essent venuda a la italiana Enel l’any 2009. Per a la posteritat queda Aznar demanant als crítics de l’operació de “no parlar de nacionalitat, sinó de competència” i de “no caure en un nacionalisme econòmic vulgar“, pocs anys després d’haver fet pressió contra un primer intent d’opa de la catalana Gas Natural l’any 2005.
Però en un context global de proteccionisme creixent i de revalorització del rol de l’estat en la planificació econòmica, les circumstàncies empenyen ara el govern espanyol a entonar un missatge ben diferent: lluny de fer-los servir gallines dels ous d’or, l’estat cerca ara d’assegurar –o recuperar– el control d’actius, com ara Naturgy o Telefònica, de valor estratègic per a la indústria espanyola. Però, després de dècades de liberalització desenfrenada i de privatitzacions en massa, aquest objectiu tan sols es podrà aconseguir a costa de milers de milions d’euros en fons públics –o bé a còpia d’atorgar a pesos pesants, com ara la Caixa, una porció com més va més gran del pastís econòmic.
