Priscilla Morris: “Encara que no tinguessin menjar ni aigua, no tan sols van sobreviure sinó que ho van fer amb dignitat”

Priscilla Morris acaba de publicar en català Papallones negres (Periscopi) una novel·la sobre el setge de Sarajevo, que, tal com ha escrit Xavier Montanyà, “teixeix el tapís literari i el relat quotidià d’un món sota les bombes, amb una presència aclaparadora i asfixiant de la mort i de la por”. Filla de mare bosniana, Morris ha dedicat tretze anys de la seva vida a escriure aquest llibre. Volia entendre la guerra, volia explicar-la del punt de vista de dona, volia ser veraç. La novel·la enganxa per la manera com és escrita, però també per allò que explica i des d’on ho mira. Traduïda a deu idiomes, ha estat nominada al Women Prize’s de ficció.

Fem l’entrevista a la seu del CCCB, on hores més tard tindrà una conversa amb Simona Škrabec i parlaran sobre la força literària per a transformar la memòria i l’horror. Morris, que fa tres anys que passa els hiverns a Romanyà de la Selva, que descriu com el lloc perfecte, de seguida es mostra afable i molt propera, disposada a explicar-ho tot. Quan acabem ens diu que la novel·la que escriu ara és situada a Catalunya –a Catalunya Nord, concretament– i que l’acció passa a prop del Canigó i a Barcelona. Li comento alguns detalls del llibre, sobretot del final, que m’han emocionat, precisament per aquesta narrativa que fa servir, que és capaç d’explicar allò més dur dins la normalitat de la vida del dia a dia. Això, com explica a l’entrevista, és el que pretenia fer: veure com inevitablement fins i tot allò més dur passa a ser normal, perquè no es pot viure en xoc permanent.

—Passeu els hiverns a Catalunya?
—Si, fa tres anys que a l’hivern estem a Romanyà de la Selva, que per mi és el lloc perfecte. És molt bonic. Tenim la muntanya, la mar i, a més, és a prop de Barcelona, que és una ciutat que m’encanta. De fet, vaig viure-hi un any i mig quan era jove. Em sento molt vinculada a Catalunya. Ara, he d’aprendre català. Ho sé!

—Però m’han dit que l’enteneu?
—Una mica, llegit l’entenc millor.

—Romanyà de la Selva també agradava molt a Rodoreda. Coneixeu aquesta escriptora?
—La vaig descobrir quan era allà. Vaig veure aquell bust al mig del poble… i des d’aleshores he llegit alguns dels seus llibres. La plaça del Diamant m’agrada molt.

—La vostra novel·la és sobre el setge de Sarajevo. Per què?
—Amb Sarajevo, hi tinc una relació molt personal, sempre m’ha interessat. La meva mare és de Sarajevo, ella se’n va anar d’allà, abans de la guerra, quan tenia dinou anys, però els meus avis i tota la seva família van quedar atrapats a la ciutat quan va començar la guerra. Jo, quan va començar la guerra, tenia 19 anys. Al cap d’uns deu mesos el meu pare va haver-hi d’anar a rescatar els meus avis. Va fer igual que l’Stephen de la novel·la, quan va a rescatar la Zora, el personatge principal. Abans que hi anés, va ser horrible. No podíem parlar amb ells per telèfon. No sabíem si eren vius o morts. El mes de gener del 1993, a Sarajevo feia -20 °C i no tenien aigua, gairebé no hi havia menjar… Els meus avis estaven molt malalts, però finalment el meu pare va aconseguir tornar-los a Anglaterra. Hi ha aquesta relació personal amb això que he escrit.

—La duresa de la guerra, que descriviu tan bé, us la van explicar els avis?
—No, perquè el meu avi va morir poc després d’arribar i amb la meva àvia no ens enteníem: ella no parlava anglès i jo no parlava el seu idioma. Va ser el meu besoncle, el germà del meu avi, el que va inspirar el llibre. Ell era artista, pintava paisatges i tenia un estudi al damunt de l’ajuntament, a la Biblioteca Nacional de Sarajevo, que van bombardar i va cremar durant dies. Va quedar tot destruït i ell va perdre tota l’obra d’una vida, tots els seus quadres. Al final va poder fugir de Sarajevo a l’últim comboi de la Creu Roja i va arribar a Anglaterra, on també vivia la seva filla. Per a mi, la seva història explica com l’art pot ajudar a superar part de la tragèdia de la guerra. Al cap de sis mesos va poder tornar a pintar. Es va quedar a Anglaterra i s’hi va integrar. Ja no va tornar a Sarajevo. Ja no l’hi esperava res, gran part dels seus somnis s’havien mort. Molts amics els havien matat, la ciutat havia canviat radicalment.

—Per escriure vàreu anar a Sarajevo?
—Primer vaig fer moltes entrevistes per telèfon amb el meu oncle i la seva dona, que em van explicar molt intensament la seva experiència. Després vaig aprendre l’idioma i vaig anar a Sarajevo cinc mesos l’any 2010, per a poder entrevistar moltes altres persones que van viure el setge.

—Quan i com vàreu veure que això no era tan sols una història familiar, sinó que podia ser una novel·la?
—Quan tenia vint-i-sis anys em van explicar aquesta història al funeral del meu avi i vaig intentar escriure-la com a reportatge. Al cap de deu anys veia que aquella història no m’abandonava. Mentre feia un màster d’escriptura creativa, vaig veure que aquest era el tema de la novel·la que havia d’escriure. Fer-ho, per a mi, era anar més enllà de la història del meu besoncle, era una manera d’entendre aquesta guerra que havia fet que molts parents de la meva mare acabessin essent refugiats.

—L’heu entesa?
—L’entenc molt millor que no pas abans. Evidentment, diria una mentida si digués que entenc perfectament la guerra. És molt complex, però sí que l’entenc millor.

—El títol, Papallones negres, també forma part de la història de Sarajevo. Què vol dir ?
—Són aquests trossos de paper socarrimats que es van escampar per la ciutat, quan la Biblioteca Nacional va ser bombardada i les flames la van destruir, l’agost del 1992. Durant dies, aquells paperets cremats volant van tornar el cel negre. El meu besoncle en la realitat i la Zora en la ficció tenien l’estudi a les golfes d’aquesta biblioteca. Totes les pintures van cremar juntament amb els llibres. Ho van perdre tot.

—Us hi heu dedicat molt a escriure aquest llibre, gairebé tretze anys…
—A part que era un moment en què aprenia a escriure, era molt traumàtic escriure sobre això. És un tema que em toca molt endins perquè parla de la meva família. Però, també, perquè encara hi ha tensions a Bòsnia. Hi ha diverses maneres d’entendre la guerra i volia ser molt curosa i com més veraç millor. Em vaig documentar durant molt temps. Després d’aquells cinc mesos que vaig ser allà, quan vaig tornar a Anglaterra era incapaç d’escriure. Vaig estar un any sense escriure perquè havia de pair totes aquelles històries de guerra que m’havien explicat.

—Xavier Montanyà diu en el seu article que la vostra novel·la és com un documentari. Convertir una història en ficció amb tanta fidelitat i mantenir el ritme de la ficció no deu ser fàcil?
—L’autenticitat la puc plasmar perquè he parat molta atenció a totes les històries que m’han explicat. Però jo sempre he volgut escriure, sempre he llegit molt i, per tant, entenc com funciona una novel·la que ha d’enganxar a la gent.

—La veritat és que no pots deixar de llegir…
—Per aconseguir-ho vaig prendre un seguit de decisions tècniques.Primer la vaig escriure tota en passat i després la vaig canviar tota al present, que fa que sigui més immediat. Però hi va haver un moment que vaig entendre que el fil narratiu era si la Zora, la protagonista, se n’aniria de Sarajevo o no, i si sobreviuria o. no. Veure què passarà fa que el lector vulgui acabar llegint fins al final. Ella no ho sap, si se n’anirà, i si em poso en la pell de la Zora faig que aquesta tensió que ella sent es mantingui durant tot el llibre. No saps què passarà després, mai. I suposo que és això que enganxa. També hi ha una altra cosa, que per mi és molt important: la part artística. A la novel·la no parlo de qualsevol història bèl·lica, sinó que explico la història del setge de la perspectiva d’una artista. Quan em centro en l’art, en els contes que s’expliquen, és també per a donar un descans al lector després de tanta duresa.

—La vida continua malgrat la guerra, a vegades més intensa que en temps de pau.
—En aquesta novel·la, realment, volia reflectir la transició o el declivi de la vida normal a un estat de setge. M’interessava molt veure-ho de la perspectiva d’una dona. Volia captar la vida diària durant un setge i com les coses van empitjorant de mica en mica. Vaig llegir un llibre que em va ser molt útil, una etnografia bèl·lica que es deia Sarajevo durant el setge. En aquest llibre l’autora explica que la gent anava oscil·lant entre el xoc i la normalització de la seva vida. No pots viure en un estat de xoc constant. He intentat d’anar reflectint el fet que els que eren víctimes del setge anaven normalitzant les coses que els passaven per més dures que fossin.

—Ella és una dona sola enmig del setge. Tota la seva família se n’ha anat.
—M’interessava moltíssim que la perspectiva fos de dona, perquè hi ha moltes novel·les de guerra en què el protagonista és un home. També passa que sovint les novel·les de guerra les llegeixen més els homes i jo ho volia ampliar, això. Va ser interessant de concentrar-me en la vida quotidiana, en quins recursos tenien per a viure, com aconseguien el menjar… No podem oblidar que en el setge de Sarajevo molts civils van acabar morts. Van morir-hi 11.000 persones, en quatre anys de setge, la majoria el primer any, que va ser el més violent, el més cruel. Moltes dones i molts nens van morir al carrer. Vaig pensar que era molt important de veure-ho d’una perspectiva d’una dona.

—La complexitat nacional de Bòsnia, ha estat difícil d’explicar?
—Sí. La Zora és una serbobosniana i és antinacionalista i no cal dir que no és en el bàndol dels serbs que van atacar la ciutat. Ho vaig triar així, perquè el meu avi era un serbobosnià. Hi ha gent que pensa que eren els serbobosnians que atacaven als bosnians musulmans, però no era així, les tres nacionalitats ètniques que vivien a Sarajevo van quedar atrapades a la ciutat: els musulmans bosnians, els serbobosnians i els croats bosnians. I, per tant, volia fer un retrat amb més matisos, més complex i també més realista que no el que es fa a vegades.

—Els veïns, tots d’orígens diferents, s’ajuden i ho comparteixen tot d’una manera molt commovedora.
—Sarajevo era coneguda com a ciutat multicultural de debò, en què tothom podia conviure, gent de creences i nacionalitats diferents convivien pacíficament. La família de la meva mare és mixta, té diverses nacionalitats. Abans de la guerra, un matrimoni de cada tres era mixt. I d’ençà de la guerra, no cal dir que tot ha canviat, que tot és més monocultural. Jo volia mostrar aquesta transició. Aquest edifici de pisos on viuen els personatges és com un microcosmos d’aquest Sarajevo que jo volia retratar. Ara la major part dels serbobosnians se n’han anat. Han passat de ser un 30% a un 3%. Parlo de la ciutat. Per tant, la composició ètnica ha canviat molt.

—Vau presentar el llibre a Bòsnia. Com va anar?
—Sí, i tant! Va ser la primera traducció que va sortir i fer-ho em va validar molt la feina que havia fet. Allò que em va reconfortar més és que gent que havia hagut de passar aquella situació em deia que era tal com ho havien viscut. Em deien que era molt versemblant, d’acord amb tot allò que recordaven.

—De petita sí que vau anar a Sarajevo. El vau notar molt, aquest canvi de la ciutat?
—Sí, i tant! Gairebé cada estiu anàvem a veure els meus avis, quan jo era una nena. Anàvem a Sarajevo i tenien una casa a les muntanyes del voltant de la ciutat. M’agradava molt, aquell paisatge, amb muntanyes i rius. Aquests records d’infantesa són molts bons per a mi. Recordo els familiars contents, amb un menjar boníssim. Per a mi va ser un trauma absolut, quan tenia dinou anys, començar a veure els bombardaments de la ciutat per la televisió. Va ser horrorós veure com s’havia destruït tot. Tornar-hi vint-i-dos anys després per a documentar-me per fer aquesta novel·la va ser duríssim. En aquella època encara hi havia les marques de les bombes als edificis. Encara es percebia la sensació de tensió en l’ambient.

—És un llibre que explica la resiliència, el fet de resistir sense ser destruït…
—Si, tracta sobre anar tirant i sobrevivint i, encara que no tinguis menjar, ni aigua, ni electricitat i hi hagi bombardaments continuats, malgrat tot això, no perdre la fortalesa. No tan sols sobreviure sinó sobreviure amb dignitat. Aquí és on l’art i les històries t’ajuden perquè permeten de connectar amb la comunitat, amb la gent que t’envolta, i cercar un sentit per a la vida i continuar.

—En aquesta duresa sense edulcorants també expliqueu els enterraments…
—Sí, a vegades els enterraven en un camp de futbol de nit, perquè si anaves a un funeral de dia, era normal que et bombardessin.

—Europa va abandonar Bòsnia.
—Fins a cert punt, sí. Evidentment, hi va haver molta gent de tot Europa que va ajudar molt. Entitats, associacions… van abocar-s’hi d’una manera extraordinària…

—Sí, a Catalunya molta gent va ser solidària. Em referia als governs, a l’alta política.
—Sí, això anava a dir. Els governs poderosos van fer un embargament d’armes i això implicava que l’exèrcit bosnià no es podia defensar. En canvi, els serbs atacants tenien totes les armes de l’antic exèrcit iugoslau. I també l’UNPROFOR, que era el cos de pacificació de les Nacions Unides, tenia un pacte de no-ingerència. En certa manera, no intervenint-hi, es va permetre que el setge encara es prolongués més. El setge no havia d’haver durat quatre anys.

—D’ençà del final de la guerra, també ha estat abandonada. Per exemple, encara no ha entrat a la Unió Europea, que era una de les promeses que s’havien fet.
—Sens dubte, Bòsnia no es troba en un bon estat, com a país. Hi ha molt de nacionalisme, un índex de desocupació molt alt i molta corrupció.

—El concepte de nacionalisme, en aquest cas, té connotacions clarament negatives. A Catalunya, amb tot el moviment independentista, no el vivim així.
—Evidentment, el concepte de nacionalisme pot tenir dues accepcions. Per exemple, jo conec el d’Irlanda. Si tens un poder colonial que t’oprimeix, el nacionalisme t’ajuda a definir-te a tu mateix i a poder-te’n separar. Però, ara per ara, si analitzem què passa arreu del món, el nacionalisme que creix és el que associem a l’extrema dreta, perquè implica que l’enemic són els estrangers, els immigrants. Aquesta mena de nacionalisme em sembla que no té res de positiu i és molt perillós. Això és el que va passar a l’ex-Iugoslàvia amb Milosevic. I a Croàcia també hi va créixer aquest nacionalisme.

—Disculpeu que m’allargui tant, però, abans d’acabar, dues coses més. Ara escriviu?
—Sí, escric una novel·la que passa a Catalunya, sobretot a Catalunya Nord, a prop del Canigó. I, també, una mica a Barcelona. Però no te n’explicaré res més. Et puc dir que el lloc m’inspira molt.

—Oh, molt bé, ja tinc ganes de llegir-la. Ja que feu classes d’escriptura creativa, per acabar, quins consells donaríeu a la gent que vol escriure?
—Fa dotze anys que ensenyo a escriure en unes quantes universitats, ara a la universitat de Dublín. De manera resumida, et diria que cal persistència, continuar treballant. I, sobretot, si tens una història que no t’abandona, que la tens al cap, continua treballant-hi fins que l’acabis. Al final hi arribaràs.

—…

—I un parell de coses més: llegeix tant com puguis i apunta’t a tallers d’escriptura creativa, si pots.