Principis i responsabilitats

Un col·laborador de VilaWeb, Joan Ramon Resina, ha llegit l’entrevista que aquest digital em va publicar la setmana passada i ha dedicat un article a comentar les coses que jo hi deia.

Escriu Resina que, ‘entre opinions vulgars i autojustificacions sobreres’, de l’entrevista li ha cridat l’atenció una frase meva: ‘En el millor dels casos, la política és un exercici de tensió permanent entre l’ètica dels principis i l’ètica de les responsabilitats.’

Ho comenta així: ‘Si ja és prou greu expressar tant de cinisme amb tanta naturalitat, encara ho és més escoltar-ho sense demanar-li què se’n fa llavors dels principis ni exigir-li cap precisió sobre les responsabilitats.’

En el pitjor dels casos, quan es basa en el fanatisme, la violència, l’afany absolut de poder i de diners, la corrupció o el partidisme sectari, la política ni tan sols arriba a plantejar-se una tensió entre conviccions i responsabilitats. Per això jo em referia a què es planteja a la política ‘en el millor dels casos’.

Ara: aquesta tensió permanent entre ‘ètica dels principis’ i ‘ètica de les responsabilitats’, no és pas cap ‘definició’ meva (i menys encara una expressió de ‘cinisme’). És una concepció fonamental de Max Weber, que explicà en la seva famosa conferència del 1919 titulada ‘Política com a professió’. O ‘com a vocació’, perquè ‘Politik als Beruf’ té aquestes dues possibles versions; de fet, el traductor del text al català, Guillem Calaforra, optà amb encert pel títol ‘La política com a professió i vocació’.

Deixem que parli Weber: ‘Tota acció orientada èticament pot quedar sota una de dues màximes fonamentalment diferents entre elles, insolublement oposades: pot ser orientada segons una “ètica de conviccions” o segons una “ètica de responsabilitat”. No és que l’ètica de conviccions sigui idèntica a la manca de responsabilitat, ni que l’ètica de responsabilitat sigui idèntica a la manca de conviccions. Res d’això, naturalment. Però hi ha una oposició abismal entre el fet d’actuar segons la màxima de l’ètica de conviccions –dit religiosament: “El cristià actua rectament i deixa el resultat a les mans de Déu”–, i el fet d’obrar segons l’ètica de responsabilitat –és a dir, que hom ha de respondre de les conseqüències’ (el terme ‘conseqüències’, subratllat).

Weber també afegia: ‘En la mesura que l’ètica de convicció i l’ètica de responsabilitat no són contraris absoluts, sinó elements complementaris, plegats fan la persona autèntica, aquella que pot tenir la “vocació per la política”.’

D’ací, la tensió permanent entre ètica de les conviccions i ètica de les responsabilitats. Que Resina m’acusi de tenir ‘opinions vulgars’ no em preocupa. És una opinió que puc compartir. Però no em sembla gens encertada la crítica despectiva a uns conceptes bàsics de Weber que no tenen res de vulgars.

Max Weber admirava el polític que sabia establir un límit ferm d’acord amb els seus principis, però desconfiava –moltíssim– dels polítics que proclamaven conviccions a tort i a dret i que tot ho justificaven en nom dels principis. ‘La meva impressió –deia– és que, en nou casos de cada deu, es tracta de poca-soltes, gent intoxicada amb sensacions romàntiques però que no són realment conscients de les conseqüències d’allò que estan fent.’