Primo de Rivera: anatomia del cop d’estat

“Un cop d’estat: Les forces militars proclamen un nou règim.” No, no és un titular de l’alçament de 1936, ni del Xile de fa cinquanta anys, ni tampoc d’aquest estiu, en què hi ha hagut pronunciaments dels uniformats en uns quants estats africans. És el que hom podia llegir fa cent anys exactes si comprava el diari la Publicitat. Un exemplar prim, de quatre pàgines, fet amb urgència tot llançant al foc el diari a punt d’entrar a les rotatives, i que havia arribat als quioscs i als venedors de carrer més tard de l’hora prevista. “Durant tot el dia d’ahir corregueren rumors –i anaren creixent a cada hora que passava– d’immediats esdeveniments sensacionals”, feia avinent el diari en una nota en portada, tot disculpant-se. “Tots coincidien en que s’anava a la instauració d’un nou règim, al capdavant del qual es posava el Capità General de Catalunya.” La notícia sí que era certament sensacional: l’estat espanyol vivia una militarada com les del segle XIX, i començava a Barcelona. El protagonista, Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, marquès d’Estella. Ni Francesc Cambó no es va estar d’escriure: “La dictadura espanyola nasqué a Barcelona, la creà el pensament de Barcelona.”

No solament perquè el cop va comptar amb el suport entusiàstic dels sectors més conservadors del catalanisme i les institucions econòmiques i empresarials de la ciutat, deleroses d’ordre i mà de ferro, en vista de la situació de violència social al carrer, tots enyorats dels mètodes sense miraments de Martínez Anido i Arlegui. També perquè, juntament amb la sagnia del Marroc –amb la qüestió de les responsabilitats sobre la taula– i un sistema polític desprestigiat i incapaç de donar més de si –l’anomenada Restauració–, allò que encenia els casinos d’oficials era el separatisme. Ho va explicar el dictador mateix, una vegada expulsat del poder, en un dels seus texts: “Però a Catalunya no fou, tot i ser tan greu, el terrorisme allò que més em va preocupar al cap de poc de ser-hi. Va ser el separatisme, que, emmascarat d’autonomia moderada, autonomia integral, regionalisme, solidaritat catalana i més disfresses, anava engendrant contra la resta d’Espanya i contra la unitat de la Pàtria desafeccions i rancúnies que jo vull suposar que sobrepassaven molt els desigs i fins i tot les previsions dels qui, amb la seva imprudent i contínua prèdica, ja embalats per aquest camí tan perillós, no podien posar remei a l’esfondrament que amenaçava la unitat de la Pàtria i encomanaven el virus a més regions.”

Els orígens d’un colpista, més enllà de l’arquetip de tronera

Nascut l’any 1870 a Jerez, els Primo de Rivera formaven part de l’aristocràcia terratinent d’aquella ciutat. Com a nét i nebot de militars, Miguel va seguir aquesta carrera sota l’empara del seu oncle, i com aquest ascendí fins al grau més alt de l’exèrcit gràcies a les seves actuacions a les guerres colonials del Marroc, Cuba i les Filipines. Profundament conservador, com al seu oncle també el temptà la política, malgrat que les seves tesis sobre abandonar el Marroc no van pas esdevenir, ni de bon tros, majoritàries. El fet cert és que, si bé sovint els seus contemporanis van accentuar la seva faceta més mundana –era un notori ludòpata, que es va arruïnar unes quantes vegades, amant de les festes ben regades amb alcohol i protagonista de prou escàndols amb dones–, i sovint s’ha acabat projectant una visió benèvola d’un personatge sinistre, gràcies a aquest arquetip de tronera –com assenyala la darrera biografia d’Alejandro Quiroja–, ell preferia projectar-se a ell mateix com l’encarnació del cirurgià de ferro que havien somniat els regeneracionistes, com l’aragonès Joaquín Costa. Un militar que havia de posar remei a tots els mals del país. D’una vegada i per sempre.

La capitania militar de València –una ciutat tan socialment inquieta i políticament convulsa com Barcelona–, on va arribar el 1920, va ser el banc de proves del militarot. El futur dictador va descobrir que en la monarquia espanyola el poder efectiu el tenien els capitans generals. El sistema polític de la Restauració, on conservadors i liberals s’alternaven al poder i sovint els governs eren d’una inestabilitat que els feia durar poc temps, el poder real sobre l’ordre públic no residia en els governadors civils, sinó que el tenien els militars. Allà, mirant-se de reüll què feien al Principat els seus companys d’armes, va prendre consciència que calia fer servir uns altres mètodes. Com més tard va fer Barcelona, va practicar el terrorisme d’estat, fos aplicant la llei de fugues o esperonant pistolers que combatien els sindicalistes. De fet, del Principat en va copiar el Sometent, l’antiga institució tradicional d’autodefensa que s’havia convertit en força de xoc dels esbirros de la patronal per reprimir treballadors i fer descarrilar vagues. També va prendre consciència que calia fer-se present al carrer, amb desfilades i revistes, que fessin entendre a tothom que només es podia confiar en el capità general per assegurar l’ordre i la pau.

El cirurgià de ferro

Els mètodes alternatius i autoritaris no servien solament per a pacificar, sinó que aviat va anar-se convencent que serien molt útils en política. Les cartes amb el seu vell oncle ja en donen testimoni. Va ser, justament la mort d’aquest que va semblar fer fracassar les seves ambicions. També la seva determinació per abandonar Marroc –solució a la qual havia arribat després de la pèrdua del germà a Annual– el va enfrontar al senat espanyol –on representava Cadis– i als polítics del seu temps, que li van retreure a ell, tot un veterà d’Àfrica, Amèrica i Àsia, que hagués deshonorat la memòria dels conqueridors espanyols. Potser per tot això acabà convençut que calia “alliberar la pàtria dels professionals de la política”, com assegurà en el seu manifest colpista. Fos com fos, va ser gràcies a aquests mateixos “politicastres” que arribà a la capitania general de Barcelona, on va conspirar i va organitzar el cop.

Al cap i casal, Primo de Rivera va esdevenir de seguida un personatge popular. Una mena de virrei. Com una “barreja entre inspector de policia i jugador de set i mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres”, tal com el descriu Josep Maria de Sagarra a Vida privada. Com a la novel·la, el futur dictador freqüentava la classe alta que l’animava a aplicar mà de ferro, sobretot quan el govern liberal mirava infructuosament d’apaivagar els ànims en les lluites socials amb una política conciliadora. Tot i comptar i animar els sectors més espanyolistes de la guarnició i el carrer, el general també donava peixet al catalanisme de la Lliga. Retrospectivament, com mirant d’entendre la seva innocència, l’ex-president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch recordà que el marquès d’Estella no perdia l’ocasió de lloar allò que més estimem; mostrava les seves simpaties per la llengua catalana pronunciant-ne paraules en els seus discursos als sometents, i, potser per això, molta gent hi veia “una esperança”.

Cal tenir en compte que en aquell moment la Lliga vivia traumàticament el final de la seva hegemonia política. Amb un Cambó allunyat de la primera línia política i disconformes amb l’intervencionisme a Madrid i l’escorament a la dreta, els cadells de les Joventuts Nacionalistes i més elements del republicanisme catalanista havien fundat Acció Catalana amb un programa polític molt més ambiciós nacionalment. Alhora, Francesc Macià acabava de fundar Estat Català i l’exemple internacional ja no era l’extinta Àustria-Hongria, sinó Irlanda. No debades, el cop d’estat es va produir només dos dies després d’una jornada de l’Onze de Setembre tumultuosa, en què hi va haver detencions a l’ofrena a Rafael Casanova quan els joves separatistes havien mostrat estelades, s’havia cridat “Visca Catalunya lliure” i s’havia donat suport pels rebels del Rif. Alhora, com explicava Alexandre Solano, s’acabava de signar la Triple Aliança entre els nacionalistes catalans, bascs i gallecs, l’anomenada Galeusca, contra l’estat espanyol.

Soroll de sabres

Però el cop no va ser una reacció espontània als esdeveniments de la Diada, ni al pacte trilateral. De fet, feia mesos que es parlava de soroll de sabres en converses de cafè, als articles del diari i, fins i tot, a la tribuna del congrés espanyol. Va ser justament a Madrid, on va ser cridat pel govern de concentració liberal –que agrupava tot l’aspecte progressista del sistema–, que Primo de Rivera va acabar de lligar els detalls de la conxorxa. Allà va establir contacte amb qui podia haver-se-li avançat, el general Aguilera, un militar liberal que s’havia guanyat certes simpaties d’alguns sectors d’esquerra i que va perdre tot el prestigi quan, en una escena d’opereta, com la defineix Javier Tusell, va ser bufetejat pel polític conservador José Sánchez Guerra, en defensa del poder civil, cosa que li va valer el malnom de “Mulolini”, en paròdia del dictador italià. També amb els seus companys de milícia Cavalcanti, Berenguer Saro i Dabán, l’anomenat “Quadrilàter”. Amb ells havia d’organitzar el cop, previst per al setembre.

La gran qüestió és quin paper hi va tenir Alfons XIII, en tot plegat. Fos un subjecte passiu, que irresponsablement animava tothom qui se li acostava a fer alguna cosa –en un comportament semblant al del seu nét en vigílies del 23-F–, fos tot una conxorxa en nom seu i amb el seu plàcet, el paper del monarca va ser clau, no tan sols per l’èxit del cop, sinó per l’estabilitat del règim dictatorial, que es va acabar, justament, quan el rei va fer fora el seu home. Els historiadors ho han debatut de fa anys, però el peculiar Curzio Malaparte, a La tècnica del cop d’estat, ho veia clar: “La complicitat del rei és l’element més interessant; potser l’únic element interessant de la dictadura espanyola. Sense la complicitat sediciosa d’Alfons XIII, Primo de Rivera no s’hauria pogut fer l’amo del poder, dissoldre les cambres, governar al marge de la Constitució. El veritable deus et machina del colp, l’únic responsable de la dictadura no va ser Primo de Rivera, sinó el rei. S’ha dit que Primo de Rivera havia estat ‘un Bonaparte a desgrat’ d’aquella paròdia del 18 Brumari, però en aquella trista comèdia del cop d’estat ‘en nom del rei’, Primo de Rivera només ha fet un paper de ‘Mussolini a desgrat’, al servei de la política personal d’un rei sediciós.” Per a l’italià, el marquès d’Estella només havia fet el paper de cortesà.

El triomf del cop d’estat

També Malaparte assenyalava que Primo de Rivera no es va alçar contra una democràcia parlamentària capaç de defensar les llibertats públiques. El fet és que el moviment colpista no va tenir oposició. Ni a Barcelona ni enlloc de l’estat espanyol. El govern va decidir d’enviar el ministre de Governació a fer-se càrrec de la situació. Massa tard. A Saragossa va girar cua. L’executiu i el parlament ni van resistir ni van reaccionar amb energia contra el desafiament. El president del govern, Manuel García Prieto, va anar a demanar mesures al monarca i aquest li va dir que s’ho havia de pensar, amb la qual cosa va presentar la dimissió, que va viure més aviat com un alliberament. Intel·lectuals, com José Ortega y Gasset, van rebre amb aplaudiments el pronunciament –el seu germà Eduardo, avui oblidat, es va declarar republicà i es va exiliar de seguida– i la premsa va esperar esdeveniments.

De fet, el cop va començar el 12 de setembre, quan van començar a córrer rumors que era imminent. Les comunicacions entre els conjurats eren frenètiques i la clau era Barcelona, on les autoritats estaven més preocupades per la brutalitat policíaca del dia d’abans que no pas per les notícies alarmants sobre un aixecament imminent de Capitania. De matinada, mentre els seus homes ocupaven els llocs clau de la ciutat, el general concedia entrevistes als periodistes, i feia públic un manifest exaltat i confús, ple de referències al paper salvador de l’exèrcit, als mals de la pàtria i a un particular concepte de la virilitat: “Aquest moviment és d’homes: el qui no senti la masculinitat completament caracteritzada, que s’esperi en un racó, sense pertorbar els dies bons que preparem per a la pàtria. Espanyols! Visca Espanya i visca el rei!”

Essent ja un general colpista, Primo de Rivera va insistir a mantenir la seva agenda prevista per al 13 de setembre. Així, va assistir amb la resta d’autoritats a la Inauguració de l’Exposició Internacional del Moble, on va rebre compliments de tots els presents. Fins i tot va voler tranquil·litzar tothom una vegada més, assegurant sentir-se complagut pel discurs en català del batlle Ferran Fabra i Puig, i acabant el discurs amb un “visca Catalunya!” La processó, però, devia anar per dins. No hi havia cap moviment a les altres capitanies, ni es tenien notícies del rei. “Tenim la raó i per això tenim la força”, li va escriure des de Barcelona l’aspirant a dictador. Finalment, l’esperada resposta: “Surto cap a Madrid. Respons de l’ordre. Alfons.” L’endemà, dia 14, de Madrid estant, Alfons de Borbó cridà Primo de Rivera perquè ocupés la presidència del govern. La dictadura que va assajar la repressió cultural del franquisme, com assenyala Roig Rosich, la que va ofegar la balbucejant democratització espanyola, com diu Slomo Ben Ami, o la que va crear el populisme espanyolista de dretes, nacionalitzador i feixistitzant, com resumeix Quiroga, era un fet.