“El peix gros és aquí”: la setmana en què es va construir l’exili

“El peix gros és aquí. I els petits també.” Va ser un missatge curt, mig encriptat, una frase que va rebre molt poca gent. Gent que era a Brussel·les, i que era avisada perquè s’hauria de mobilitzar. El govern català s’exiliava. “Ara tenim moltíssima confiança. Vam ser allà quan més ho necessitàvem. Però, en aquell moment, quasi ni ens coneixíem. En el meu cas, havia conegut el president durant la presentació d’un llibre”, explica Aleix Sarri, que aleshores era assistent de l’eurodiputat Ramon Tremosa. Sarri de seguida es va guanyar la confiança de Puigdemont, fet que el va convertir en una peça clau d’aquell primer equip per a construir l’exili de zero.

“El 27 d’octubre havia baixat a Barcelona, volia viure en primera persona la declaració d’independència. M’hi vaig quedar tot el cap de setmana. I dilluns de cop rebo una trucada. Em diuen que els nostres amics de Barcelona pugen a Brussel·les. Els ho faig repetir. De cop ho entenc. Em convoquen a palau, on Josep Rius i Elsa Artadi em diuen que m’he d’encarregar d’acompanyar el president.” Li donen un número de telèfon per comunicar-s’hi. Un número segur, el de Jami Matalama, que l’acompanyava. Li ha de portar un paquet. Ben de pressa, agafa un vol. Malgrat que aquella setmana no hi havia activitat política al Parlament Europeu, al vol coincideixen uns quants assistents, i Jordi Solé, eurodiputat d’Esquerra. Quan es veuen, tots entenen que tenen la mateixa missió.

D’entrada, hi ha molts dubtes. No hi ha cap pla preparat. Tan sols tenen un informe de Gonzalo Boye, conegut com a Domino 1. No tothom hi confia, en aquell moment ningú no el coneix. Boye els recomana d’exiliar-se a Bèlgica. Els diu que és la millor opció per a plantar cara a l’estat espanyol i guanyar la batalla jurídica. Tota la resta s’ha de construir. No tenen advocats, no tenen equips que els acompanyin, no tenen on dormir…

La primera reunió a l’exili

Els consellers i el president arriben amb pocs minuts de diferència a Brussel·les. Es troben a la seu de l’Aliança Lliure Europa, l’ALE, el partit europeu al qual pertany ERC. Allà el president es troba per primera vegada amb els set consellers que han decidit d’acompanyar-lo a Brussel·les. Els altres, que van romandre a Barcelona, havien de pujar més tard. S’havien de trobar al dilluns al matí per pujar junts. No van arribar mai. Encara que les seves maletes sí que van arribar. Totes eren marcades per diferenciar-les. I això va ser un dels aspectes que va sorprendre d’entrada aquells qui les van veure. S’hi podien llegir noms com ara “Romeva” i “Turull”.

La reunió no dura gaire. Puigdemont en té més, i Forn l’acompanya. La resta de consellers romanen a la seu de l’ALE, tot esperant. No saben a Brussel·les comença a circular que hi són, i la seu del partit europeu es comença omplir de periodistes. No poden sortir-ne. No volen que se’n filtrin imatges. De fet, aquesta esdevé una de les grans lluites d’aquells dies. “Volíem per sobre de tot preservar la dignitat de les persones i de la institució. Aquells dies la lluita dels mitjans era aconseguir una fotografia robada. Però no ho van aconseguir. Va ser el primer gran èxit col·lectiu”, explica en Pere*, un assessor d’un eurodiputat que aquells dies va formar part de l’equip de suport. De fet, això els permet de moure’s i fer política durant aquells dies. Però van haver de pensar mil estratègies.

Segurament, la més surrealista és la que van haver de fer aquell dilluns mateix. S’anava fent fosc i com més anava més periodistes hi havia davant la seu de l’ALE. Finalment, els assessors dels eurodiputats van planejar una estratègia per mirar de despistar-los. Van decidir de fer veure que la seu del partit tancava, perquè es pensessin que no hi havia els consellers. Els deixen tancats en una sala, amb els llums apagats. No es podien moure d’allà i havien de parlar molt fluix per no ser descoberts. No va acabar de funcionar, alguns periodistes se’n van anar, però la major part va romandre-hi. Passaven les hores i no hi havia novetats.

Mentrestant, els assistents dels eurodiputats independentistes i l’eurodiputat Jordi Solé es reuneixen a la casa d’Aleix Sarri, que es converteix en el primer punt de trobada. Aquelles quatre parets, amb tot de banderes de països oprimits, és la primera seu del govern de l’exili. Hi fa molt de fred, perquè justament el divendres de la proclamació s’havia espatllat la calefacció del pis. Sarri havia decidit de no arreglar-la i baixar a Barcelona. Va pensar que ja ho faria, que no es podia perdre aquell dia històric per arreglar la calefacció. Res no li feia preveure que tindria visites la setmana següent, i molt menys encara que hauria d’acollir el president i els consellers. L’equip es va concentrar a preparar la conferència de premsa que volia fer el govern l’endemà. Seria el gran primer pas per a internacionalitzar el 155.

Quan Puigdemont i Forn van acabar les reunions es van afegir a la trobada que hi havia en el pis. En vista que els periodistes no se n’anaven, Puigdemont va demanar a Sarri que fes un piulet en què expliqués que acabava de sopar amb el president i els consellers. A més, van decidir que també serviria per a anunciar que l’endemà farien una conferència de premsa. Potser així se n’anirien.

Acabats de sopar amb el President @KRLS i @govern preparant la roda de premsa de demà. Preparats per seguir internacionalitzant el 155.

— Aleix Sarri i Camargo 🎗 (@aleixsarri) October 30, 2017

Aquesta piulada es va convertir en la primera confirmació que el govern se n’havia anat a l’exili. Els periodistes catalans van córrer a trucar a Sarri, que no va donar més detalls. La tècnica va funcionar, i sis hores després del primer intent, els consellers van poder sortir d’aquell despatx a les fosques. Van anar al pis. Volien explicacions, on era la resta del govern? Però allà tan sols es van trobar l’equip d’assistents que treballava per mirar de trobar on podien dormir els consellers aquella nit. Puigdemont i Forn havien anat a un hotel. Finalment, Forn es va vestir i va tornar al pis. Ell mateix els va explicar com havien anat totes les reunions, i quina era la situació. Puigdemont ho tenia clar. Tenien dos mesos abans que la justícia belga no pogués aplicar l’extradició. Creia que el que s’havia de fer era lluitar i aprofitar al màxim aquesta oportunitat. Forn era més escèptic. Després de sopar a altes hores de la matinada, van repartir els consellers entre els apartaments dels assistents perquè poguessin descansar i dormir.

La videoconferència amb la resta del govern que ho canvia tot

“Sabia que eren a Brussel·les. Algú m’havia dit, mig d’amagat, que eren amb les persones més lliures que hi havia aquí dalt. Vaig entendre que eren amb els eurodiputats. En realitat, des de dijous, a Brussel·les circulaven informes que això podia passar. Curiosament, no ens ho dèiem de la manera habitual. Sense saber ben bé ni com ni per què vam començar a parlar amb codis clau”, explica la Marta*, una catalana que viu a Brussel·les. “Dimarts decideixo anar a la conferència de premsa. És plena a vessar de gent. La compareixença ha despertat l’interès de mig món. I la sala de l’associació de la premsa de Brussel·les es fa petita. Però no marxo. Decideixo quedar-me a fora i veure què passa. Ens hi trobem uns quants catalans. I hi ha algú que em diu que em descarregui Signal. No havia sentit a parlar mai d’aquella aplicació, però entenc que és per parlar de manera més segura. I me’l descarrego. De seguida m’afegeixo al grup de persones que treballa amb el govern. Ens posem a treballar de valent.”

La conferència de premsa és un èxit. Però els ànims no són per a celebracions. Els consellers que són a Brussel·les volen parlar amb la resta, que ha romàs a Barcelona. Volen tenir una conversa tots junts. Fan una videoconferència a la seu de l’ALE. Per primera vegada es veuen les cares amb Mundó, Turull, Rull, Romeva i Junqueras. Els expliquen que eren a punt de pujar, però que al final van decidir de no fer-ho. Tot trontolla. Aquells que tenien dubtes, encara en tenen més. Una cosa era anar-se’n tots, una altra tan sols uns quants. Tot just havent penjat, Forn diu que torna. Puig i Bassa també diuen que baixaran a Catalunya. Puig deixa clar que tornarà. La resta deixa la porta oberta. Ningú no confia gaire que cap d’ells torni.

“Ara ho veiem d’una altra manera, però en aquell moment teníem la sensació que l’exili era molt pitjor. Semblava que a qui s’entregava li cauria una pena més lleu, que potser no entraria a la presó. Mentre que Bèlgica els podia extradir, i aleshores estaven convençuts que Espanya els empresonaria. Era una estratègia per a guanyar temps”, explica la Marta, que recorda que va conèixer els consellers i el president en aquell moment. “Era una situació molt complicada per tots. No sabia gaire bé com tractar-los, però es van mostrar molt pròxims. Ens preguntaven que fèiem a Brussel·les. Recordo que tenien interès a saber com es vivia aquí.” A més, detalla que aquell mateix dia es van repartir les funcions de l’equip que s’acabava de formar per al govern a l’exili. Un faria de tresorer, un altre portaria la premsa…

“Molts dies vaig acabar anant amb el cotxe amunt i avall. No tenia cotxe a Brussel·les, però uns coneguts me’l van deixar sense fer gaires preguntes. Me’l van deixar a canvi de res. Ells van llogar un cotxe per continuar amb el seu dia a dia, i ens van deixar el seu. Així evitaven que hi hagués els nostres noms en un cotxe. En realitat, aquells dies a Brussel·les hi va haver molta solidaritat. Encara que també molta por. No sabies a qui demanar ajuda. Hi ha molta gent a qui feia por d’implicar-se en l’exili, i de mica en mica desapareixia. Anaven passant els dies, i cada vegada érem menys, els qui continuàvem al peu del canó. Quan arriba l’hora de la veritat no som tants, més aviat molt pocs. Recordo que li vaig demanar a una amiga que em deixés cinquanta euros per omplir el dipòsit del cotxe. Li va fer por que la poguessin relacionar d’alguna manera. Imagina’t.” És una crítica compartida. A Brussel·les, uns quants van decidir d’anul·lar els bitllets que tenien per passar el pont del primer de novembre amb la família. Però, en canvi, molt poca gent va agafar el vol cap a Brussel·les per ajudar. Com pot ser que el govern arribés tan sol? On eren, els seus equips?

“Aquells dies hi va haver una xarxa de complicitat molt important. Hi van col·laborar tant catalans com uns altres que no ho eren. Sense ells, no hauríem aconseguit coses tan importants com ara cotxes i apartaments”, explica en Pere. I confessa que és veritat que hi havia por, però tampoc no hi havia gaire temps per a pensar-hi. “Va arribar un punt en què ens van assessorar legalment. Volíem saber si allò que fèiem podia tenir conseqüències. Però no era allò que més ens importava. Nosaltres vam deixar de ser importants. Vam desaparèixer de les nostres vides. Hi havia gent que tenia les seves vides en joc, i això era la cosa més important.”

Sarri ho té clar: l’èxit d’aquells dies era que aquell equip improvisat s’entenia. “Aquells darrers anys havíem treballat molt junts. Tan sols de mirar-nos als ulls sabíem que érem al mateix vaixell. A més, la coneixença ens va permetre que a l’hora d’assignar les feines que havia de fer cadascú ho féssim a consciència. Tots ens vam posar a treballar en aquells aspectes que més sabíem. Va sortir bé perquè érem amics, i ens confiaríem la vida. Era igual de quin partit érem. En aquell moment, érem una pinya. Aquesta unió va durar durant setmanes, allà dalt.”

“És curiós perquè alguns de nosaltres havíem treballat pel Primer d’Octubre, i no havíem tingut tanta sensació de perill com aquells dies. Però amb l’arribada del govern tot canvia. Només parlem per Signal. Les coses importants que ens hem de dir, ens les diem caminat, mai en bars, com fèiem abans. No sabem si ens segueixen i comencem a fer servir tècniques per despistar, per si de cas. En el meu cas, sempre que agafava el metro baixava una parada abans que no tocava per despistar. Hi havia molta paranoia”, explica la Lídia*, que també va ajudar durant aquells primers dies.

I sí que els seguien. “Era molt dur l’assetjament periodístic i del servei secret aquells dies. A més, nosaltres també havíem de lluitar pel nostre anonimat, per protegir la seguretat del govern. Recordo moments surrealistes”, explica en Pere. Per exemple, al cap de dos dies es veuen obligats a cercar un hotel nou al president Puigdemont. L’hotel Chambord s’omple de turistes, i fins i tot els arriben algunes informacions que hi poden haver agents del CNI. “Casualment, em vaig assabentar que era la dona de fer feines que ens havia delatat a un periodista, i així s’havia originat tot el rebombori”, explica la Marta. També va servir a l’equip per a aprendre. L’hotel següent, ja el van buscar amb un pàrquing interior, que els permetia d’entrar i sortir sense ser vistos. Alguns dels agents dels Mossos d’Esquadra que havien pujat voluntàriament, restant-s’ho dels seus dies de vacances, els confirmaven que els seguien. I en aquells moments patien per la seguretat de tots.

El primer de novembre va ser un dia relativament tranquil. Tots plegats van mirar de fer coses per desconnectar. Clara Ponsatí havia anat a París a casa uns amics. Meritxell Borràs i Meritxell Serret van rebre la visita de les seves parelles. S’havien de trobar per sopar, però el president va rebre una trucada. Era Meritxell Borràs, que li anunciava que se’n tornava. No es veia amb prou força per fer front a l’exili. Tot trontollava encara més. Tenia sentit de restar-hi uns quants i anar-se’n uns altres.

“Encara recordo la nota que em va deixar Borràs. De fet, la tinc guardada. Ella es va quedar a dormir a casa, aquells dies”, diu Sarri. “Ens va deixar el telèfon que li havíem donat, pensava que li podria fer falta a algú.” Els consellers havien arribat sense res. Els primers dies van renunciar al seu mòbil per no ser detectats. Van comprar mòbils recarregables. La Marta recorda: “Anava a buscar recàrregues de vint en vint. Les dependentes em feien moltes preguntes. I em miraven malament. Crec que alguna vegada van arribar a dubtar si preparava un atemptat. Feia molt poc de l’atac de Bataclan.”

Tristesa i impotència, el dia que els consellers entren a la presó

L’endemà, els consellers que no havien volgut exiliar-se van anar a declarar davant el jutge. Tots menys Puig, que curiosament havia començat el viatge de tornada a Bèlgica, tal com havia promès. Aleshores va arribar la galleda d’aigua freda: presó sense fiança per a tots ells, menys per a Santi Vila. Tots a la presó. “Va ser dels moments més durs. A molts els havíem tingut aquí dalt. Qui sap si hauríem pogut fer res per fer-los canviar d’opinió. Però també enteníem que era una cosa molt personal. S’havia de respectar”, explica en Pere. Tothom coincideix que va ser un dia de molta tristesa i impotència.

“Va ser un dia complicat, però n’hi ha molts més. Recordo amb molt de dolor els dies que vam portar els consellers als seus apartaments definitius. Buf! De cop vam entendre que allò no eren uns dies, que era de debò. Que no podien tornar a casa. Feia dies que els buscàvem pis. Els llogàvem amb els nostres noms, perquè no es filtrés res. Recordo que sempre deia que era per uns estudiants… Com menys informació, millor,” explica la Marta.

Aquells dies van canviar tota la gent que es va haver d’implicar en la lluita, tal com explica Sarri: “Quan vius la repressió de tan a prop, es converteix en una cosa real. Ja no és allò que van viure els nostres avantpassats. Veus el patiment. Ho vius de molt a prop.”

L’endemà, arriba l’euroordre espanyola a Bèlgica. Tot allò que es planificava s’anul·la. L’estat major havia de pujar a Brussel·les, però s’ajorna. Els advocats belgues els informen que han pactat que s’entregaran, així podran evitar imatges incòmodes. Demanen que fins demà al matí es moguin tan poc com puguin. L’ordre de detenció ja és activa, és millor d’evitar qualsevol possibilitat que ningú l’apliqui.

Lliures, la primera gran victòria

Aquell dissabte, el dia va començar molt ennuvolat. Un típic dia de fred a Brussel·les. Amb una boira baixa. El temps acompanyava els ànims. Hi havia nervis. El president i els consellers s’ho jugaven tot. I malgrat que els advocats confiaven que no hi hauria presó preventiva, no ho sabien del cert. “Vam quedar a la plaça del soldat caigut. Duia el cotxe, com sempre. I sí, em vaig equivocar en un parell de carrers. No havia conduït mai a Brussel·les. I aquells dies, amb els nervis que hi havia i tot plegat, vaig fer algunes infraccions. Van arribar algunes multes, ho confesso”, explica la Marta. Malgrat tot, van arribar a bon port. “Recordo de veure’ls des del cotxe marxar, i trobar-se amb els advocats. Era com una imatge d’una pel·lícula d’intriga. Hi havia silenci, i es respirava la tensió. Anaven una mica d’incògnit per no ser reconeguts. Volíem evitar la premsa de totes totes. Recordo el president amb una boina i unes ulleres de sol.” Finalment, ho aconsegueixen, la premsa els espera al Palau de Justícia. Però els consellers entren a peu a la comissaria del 202 de la Rue Royale, i d’allà són desplaçats a declarar davant el jutge.

“L’espera es fa molt llarga. Els havíem deixat allà amb els advocats i no sabíem res”, diu la Marta. Els acompanyants passegen durant hores per Brussel·les. “Durant la passejada, els mossos sospiten que ens segueixen. Ens separem, i ens tornem a trobar al cap d’una estona. Es fa etern. Declaren durant més de dotze hores.”

Finalment surten. Ni manilles, ni furgonetes, ni periodistes. Els deixen en llibertat. Tot surt segons que era previst. Surt més bé, en realitat. Els consellers destaquen el bon tracte que han rebut en tot moment. Estan contents perquè s’han pogut expressar com volien. Per primera vegada, es viu un instant d’alegria. Hi ha la sensació de victòria. Fins i tot, hi ha un punt d’eufòria, després d’una setmana tan complicada. Després de tants dubtes, sembla que l’estratègia presentada per Gonzalo Boye, amb els documents Domino, pot funcionar. Es pot plantar cara a l’estat espanyol d’Europa estant. Estaven convençuts que encara mancaven almenys dos mesos de lluita. Poc es podien imaginar què passaria els cinc anys vinents. Però això ja és un altre capítol de la història.

*Per qüestions de seguretat, la major part de noms que surten en aquest reportatge són ficticis.