Primera nit d’apoteosi Springsteen a Barcelona

L’èxit dels concerts de Bruce Springsteen comença molt abans que ell surti a l’escenari. Comença quan es posen a la venda 55.000 entrades i volen en pocs minuts. Se’n posen a la venda 55.000 més i torna a passar el mateix. Algun dia estaria bé de fer l’experiment i comprovar quants estadis seguits seria capaç d’omplir una estrella com el Boss a Barcelona, on és evident que la seva església té molts devots.

El seu èxit continua quan, en baixar de l’avió privat, dos dies abans de l’actuació, ja té gent fent cua per tenir els millors llocs a la gespa de l’Estadi Olímpic. Quan tots els mitjans de comunicació en parlen, quan tothom hi diu la seva, quan Obama i Spielberg vénen a veure’t, quan les xarxes socials en van plenes, quan als qui tant se’ls en dóna esbufeguen, quan el nom de l’hotel on s’allotja corre com la pólvora i una legió de fans s’instal·len a l’entrada per caçar un autògraf… Ningú no ha dit que l’èxit i la fama siguin sempre agradables.

I després arriba el dia D. Riuades de gent pugen cap a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc. Idiomes que es barregen, samarretes del cantant de totes les èpoques, homes i dones en una proporció molt igualada, alguns que per edat podrien haver assistit al primer concert del 1981 i uns altres que segur que encara no havien nascut. Els primers que em demanen com arribar a l’estadi han vingut d’Astúries i els següents són uns italians que el primer que fan tot just arribar és comprar-se unes samarretes oficials que costen cinquanta euros. Al voltant del recinte hi ha una mica de caos amb les cues, però com que la gent arriba amb més antelació que si haguessin d’agafar un vol transoceànic, tot és qüestió de paciència.

I això que no s’hi val a badar: a les 20.57, tres minuts abans de l’hora oficial, surten els músics a l’escenari. Una E Street Band mítica, una colla de músics de primera que funcionen com un rellotge suís, alguns dels quals l’acompanyen d’ençà de fa anys i panys. Actualment són Roy Bittan, al piano i sintetitzador; Nils Lofgren, a la guitarra i veu; Garry Tallent, al baix; Steve Van Zandt, a la guitarra i veu; Max Weinberg, a la bateria; Soozie Tyrell, al violí, guitarra i veu; Jake Clemons, al saxofon, nebot i substitut del gran Clarence Clemons, mort el 2011; i Charlie Giordano, als teclats. Sense Patti Scialfa aquesta vegada. Surt Bruce Springsteen i saluda els assistents: “Hola, Barcelona; hola, Catalunya.” Llarga ovació i tret de sortida.

El concert comença amb la cançó “No Surrender”, del disc Born in the USA. Tot i que alguns podrien pensar que és una picada d’ullet al públic català, cal dir que als Estats Units també començava sempre amb aquesta cançó. Curiosament, és un tema que al Boss d’entrada no li acabava de fer el pes i fins i tot va estar a punt de deixar-la fora del disc el 1984. La trobava massa triomfalista, com si a la vida tan sols poguessis guanyar i les derrotes fossin vergonyoses. Va ser Van Zandt qui li va fer veure que podia tenir múltiples lectures i que justament la de resistir quan a la vida van mal dades era un bon missatge. A Springsteen, que no ha amagat mai que ha passat llargues etapes de la seva vida recent amb depressions, el devia convèncer.

Aviat deixa clar que els cent vint-i-cinc euros que ha pagat la majoria de la gent han estat ben invertits: el so és excel·lent i les tres pantalles gegants tenen una qualitat tal que sembla que hi hagi tres Springsteens de veritat sobre l’escenari. Els concerts a grans estadis tenen molts inconvenients, però sembla que aquí hi ha hagut voluntat d’atenuar-los. Comencen a sonar cançons conegudes, com ara “Prove it All Night”, “The Promised Land”, amb solo d’harmònica inclòs, i “Out in the Street” i es veuen clares dues coses: el Boss és en plena forma, amb l’energia i la intensitat habituals, i el públic té ganes de festa i de passar-s’ho bé.

Abans de cantar “Mary’s Place”, Springsteen declara tres vegades el seu amor al públic català i els diu a crits: “Us estimo!” Durant tot el concert, el Boss farà servir unes quantes vegades el català i no dirà ni un mot en castellà. Un parell de cançons també apareixeran subtitulades en català a les pantalles gegants. A banda i banda de l’escenari, ben amunt, hi ha una bandera nord-americana a un costat i una senyera a l’altre. És un escenari enorme, però Springsteen no para d’anar amunt i avall, pujar i baixar escales i cercar el contacte amb el públic que té més a la vora, que alcen cartells casolans amb les cançons que els agradaria escoltar. El repertori del cantant és tan bo que costa de trobar el moment per a anar al bar a demanar una cervesa o anar al lavabo a buidar-la.

Quan ja fa dues hores que hi som, “Because The Night” marca un punt i a part, en què 55.000 ànimes canten a pulmó i s’aconsegueix l’efecte comunió global que a vegades apareix als concerts multitudinaris. A partir d’ací, la darrera hora fa baixada i el tren va sense frens, amb un èxit rere l’altre. El Boss fa allò que vol amb el públic: el fa cantar, el fa callar, el fa respondre als seus crits, el fa ballar i volar… Riu-te’n del film alemany L’onada o de la sèrie El joc del calamar, això és control de masses en viu i en directe. “The Rising”, “Badlands” i “Thunder Road” abans d’un primer intent d’acabar el concert a un quart de dotze. Després, la primera gran sorpresa: sona “Born in the USA”, que solament havia cantat una vegada durant la ronda nord-americana. I després “Born To Run”, “Glory Days”, amb acompanyament especial sobre l’escenari de Michelle Obama, Kate Capshaw i, ara sí, Patti Scialfa, “Bobby Jean”, “Dancing In The Dark” sense ball amb noia bonica del públic i “Tenth Avenue Freeze-Out”.

S’acosta la mitjanit i el menys cansat de la colla sembla Springsteen, amb setanta-tres anys a l’esquena i transmetent el mateix somriure sincer i bon rotllo de sempre. Però arriba l’hora d’anar plegant veles i ho fa al so de “I’ll See You in My Dreams”, amb ell tot sol i en format acústic. Baixen els decibels i baixa la intensitat. És una cançó recent, del 2020, que pertany a l’àlbum Letter To You, i és dedicada a Michael Gudinski, un australià vinculat a la indústria discogràfica. Amb aquesta cançó que convida a l’optimisme, el Boss i la seva banda posen el punt final a gairebé tres hores de concert. Han estat tres hores intenses, de molta música i poca parafernàlia tecnològica. Avui toca descansar i demà, diumenge, com deia l’amo d’una coneguda discoteca menorquina cada matinada abans de tancar, més i millor.