Oblideu-vos de les fotografies: com és, políticament, la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin?

La primera ministra de Finlàndia, la social-demòcrata Sanna Marin, s’ha vist embolicada en un seguit d’incidents relacionats amb la seua vida privada que han fet la volta al món. Han aparegut vídeos i fotografies que alguna gent ha considerat poc apropiats tenint en compte el càrrec que ocupa. Però la part més lamentable de tot plegat és que aquestes anècdotes han tapat del tot la seua feina política, fins al punt que hi ha gent que ni tan sols sap de quin partit és o quina mena de govern dirigeix. Oblidem-nos de les fotografies: com és, políticament, Sanna Marin?

Sanna Marin va arribar al poder el 10 de desembre de 2019, arran que una vaga del servei postal havia forçat la dimissió del primer ministre Antii Rinne. I el moment i les condicions de la seua arribada al govern –no va ser triada directament per la població– han condicionat del tot les seues polítiques.

El moment, perquè un trimestre després d’haver pres possessió la crisi de la covid va capgirar la feina de tots els governs del món, inclòs el de Finlàndia –i el març d’enguany la invasió d’Ucraïna es va convertir en un esdeveniment inesperat al qual també s’havia d’enfrontar.

Les condicions, perquè Marin va arribar a un govern de coalició molt complicat de gestionar en què tan sols van canviar el primer ministre i un ministre dels dinou anteriors. Els titulars dels ministeris i el programa de govern van continuar essent els mateixos i, en aquest sentit, segurament un dels seus grans èxits ha estat de mantenir viva i unida la coalició, enmig de tants maldecaps inesperats.

Sanna Marin encapçala el Partit Social-demòcrata de Finlàndia (SDP-Socialistes Europeus), que té 40 diputats dels 200 del parlament. Per això necessita una coalició molt àmplia per a governar. En formen part el Partit del Centre (liberal-ALDE), que té 31 diputats, la Lliga dels Verds (Verds-Aliança Lliure Europea), que en té 20, l’Aliança d’Esquerres (Esquerra Unida Europea-GUE) que en té 16, i el Partit del Poble Suec, que representa la minoria nacional sueca dins Finlàndia i té 10 diputats (a escala europea, també forma part del grup liberal de l’ALDE).

Encara que es diga que el govern finlandès és d’esquerres, la realitat és més complicada. Dels 117 escons que li donen suport, 41 són liberals –que en qualsevol país europeu serien considerats de dretes. I dels 19 ministeris, set són en mans dels dos partits liberals. Les posicions dels social-demòcrates, a més. són molt moderades en algunes qüestions i de vegades xoquen, com ha passat amb l’adhesió a l’OTAN amb l’Aliança d’Esquerres.

Quan es va formar la coalició, el 2019, l’Aliança d’Esquerres va avisar que qualsevol intent d’entrar a l’OTAN els faria deixar el govern i la futura primera ministra, Sanna Marin, va ser una de les opositores més contundents a entrar-hi. Dins la coalició, solament el Partit del Poble Suec hi estava a favor. Però la invasió d’Ucraïna ho va canviar tot –o gairebé tot. La societat va començar a mostrar-se a favor de l’adhesió i Sanna Marin també va canviar clarament d’opinió. Ara, l’Aliança d’Esquerres es va partir i va caldre arribar a un acord salomònic: no se n’anirien del govern, tal com havien promès, però l’executiu va permetre que 6 dels seus 16 diputats hi votassen en contra –i pràcticament van ser els únics.

Aquesta maniobra ha estat una de les proves de la capacitat de la primera ministra de mantenir unit un govern que ja era format abans no arribés al càrrec.

En bona part, això s’ha aconseguit gràcies al fet que Marin ha establert una relació molt fluida amb les dirigents dels altres partits; totes són dones i moltes tenen una edat semblant a la seua –la primera ministra té 36 anys i és dels mandataris més joves del món. Així, Li Andersson (l’Aliança d’Esquerres) i Katri Kulmuni (Partit de Centre), tenen 32 anys, Maria Ohisalo (Lliga dels Verds) en té 34 i Anna-Maja Henriksson (Partit del Poble Suec), 55.

L’estabilitat del govern ha estat en mans d’aquestes cinc dirigents en un temps de tantes incerteses inesperades, a les quals es va afegir algun incident important, com ara la dimissió d’una d’elles, la ministra de Finances i dirigent dels centristes, Katri Kulmuni, per un afer de corrupció. I també l’aplicació del programa pactat, operació que ha estat complicada per la pandèmia, primer, i la guerra, després –cal tenir en compte que Finlàndia té frontera directa amb Rússia i la por d’una invasió és molt real al país.

De les mesures adoptades, segurament la més significativa ha estat la reforma de la seguretat social i el sistema de salut, que passaran a ser en mans de les vint-i-dues regions a principi de l’any vinent. Era una reforma prevista de fa anys, però que sempre s’havia arraconat i que finalment s’ha fet.

Del punt de vista econòmic, la responsabilitat sobre l’economia recau en bona part en els liberals i el govern ha aconseguit de rebaixar la desocupació, però amb algunes polítiques que han causat polèmica perquè han retallat clarament drets que hi havia abans, per forçar la gent a cercar feina. També s’ha fet una reforma educativa que fa que l’escolarització obligatòria siga fins a divuit anys i que les escoles bressol siguen per a tothom i tinguen menys nens per aula. En política europea, Finlàndia ha abandonat la postura dura respecte del dèficit, el deute i les exigències amb els països del sud.

Però, com a tot arreu, la lluita contra la covid ha estat la gran prova de foc per al govern de Sanna Marin. En aquest sentit, la primera ministra va dirigir una resposta molt clàssica, i va donar un suport econòmic enorme a les empreses. Val a dir que, comparada amb la resta d’Europa, la situació de Finlàndia no va ser tan dramàtica.

En total, la pandèmia ha causat 5.000 morts, una de les xifres més baixes de la Unió Europea. En part, és per la demografia del país, de prop de sis milions d’habitants –però, comparativament, el País Valencià, que té un milió d’habitants menys, n’ha tingut prop de 10.000 i el Principat, amb un milió i mig més, n’ha tingut 28.000. A l’hora d’explicar aquestes diferències tan grans, s’ha parlat de la baixa densitat de població, que dificultava les infeccions, però també de la reacció del sistema sanitari i de la capacitat del govern d’adaptar-se i canviar de polítiques quan va caldre.