La primera ensopegada de Biden i el declivi dels Estats Units

L’avanç llampec dels talibans, prenent les grans ciutats en dues setmanes i entrant a Kàbul amb la mateixa facilitat amb què el general Yagüe va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939, ha desfermat les crítiques contra els Estats Units. A Catalunya, on la incapacitat d’acció sol compensar-se amb l’angelisme, l’antiamericanisme mai no falla perquè sempre és a flor de pell. Quan no s’assumeixen responsabilitats, és còmode de retreure a uns altres que no les exerceixin a gust de l’espectador. Des de les grades, tothom sap com s’havia de fer per a colar la pilota a la porteria. A Catalunya, tothom és demòcrata d’allò més, tothom “lluita” pels drets humans, tothom és al costat correcte de la història, sense conseqüències. I quan la història es posa difícil, perquè cal decidir entre valors i arriscar alguna cosa més que una opinió, l’acta catalana dels fets no diu gaire de bo sobre la defensa de la llibertat, la democràcia i la resta de coses que fan patxoca en el discurs. Parafrasejant Unamuno, que combatin uns altres.

Si algú de veritat defensa la democràcia, no pot pas acceptar un règim com el talibà sense procurar de substituir-lo per un altre de més humà. Amb el benentès, és clar, que la intervenció sigui volguda per una gran part de la població, com va ser el cas a l’Afganistan quan els Estats Units van deposar el govern talibà, diguin el que vulguin els detractors d’aquest experiment fallit de nation-building.

Hi ha moltes raons per les quals ha estat fallit. Cal recordar-ne el començament. En la seva campanya contra el “terror global”, George W. Bush va destinar-hi tropes per castigar els culpables de l’atac de l’11 de setembre. Les hi va enviar sense un pla definit ni una estratègia de sortida, com si la guerra, que per cert mai no va ser declarada pel Congrés dels Estats Units, hagués de ser permanent. De mica en mica, les operacions es van anar ampliant i descontrolant-se. L’administració Bush va tolerar la tortura –Abu Ghraib resta un oprobi per a l’exèrcit americà– i nombroses transgressions de la legalitat, creient efectiu de combatre el terrorisme amb les seves armes. El resultat fou deslegitimar la coalició internacional mentre els talibans estenien la seva influència pel territori i creaven una administració paral·lela amb un servei d’intel·ligència eficaç.

Es pot discutir sobre la legitimitat o immoralitat d’aquella intervenció, sobre la sobirania de les nacions i el principi de guerra justa, i es pot, evidentment, condemnar la laxitud de Bush amb els preceptes internacionals per la conducta de la guerra. Però no s’hi val a blasmar els Estats Units per intervenir i alhora culpar-los de retirar les tropes precipitadament. Vint anys de presència haurien d’haver donat uns altres resultats, però res no indica que vint anys més n’haguessin donat uns de diferents. Els països són com són durant molt temps, mentre que la democràcia és un bé molt fràgil.

Tan fràgil que l’exèrcit i la policia afganeses, armats i entrenats pels Estats Units durant dues dècades, s’han ensorrat com un castell de cartes davant l’avançada dels talibans. Si el règim hagués resistit i el govern hagués acordat una transferència de poder condicional, avui ningú no s’atreviria a blasmar la intervenció americana. Però ningú no sospitava la buidor moral d’aquelles forces i menys que ningú els comandaments americans que les havien formades. En realitat, més que la intervenció en si, allò que dóna carnassa als crítics és l’ensorrament sobtat de l’exèrcit afganès, agreujat pel dramatisme de les imatges a l’aeroport de Kàbul. Però la sensació de desastre té més a veure amb la sortida dels Estats Units que no pas amb la conducta de la guerra, malgrat que es donava per perduda d’ençà del 2009. A la crítica dels Estats Units com a potència militar fallida hi ha una bona dosi d’hipocresia, una mena de dol inconfés per què Europa ja no podrà refiar-se de la protecció americana i li caldrà prendre decisions adultes. En aquest sentit, és prou revelador que el govern alemany hagi reconegut que, per a repatriar el seu personal, necessita que els Estats Units mantinguin el control de l’aeroport de Kàbul els dies vinents.

Als americans, aquesta guerra ens ha costat un bilió de dòlars solament en armament i operacions. Sumant-hi les despeses mèdiques i més conceptes que afecten els veterans, el cost podria doblar-se. Estimat no pas en vides i mutilacions, que cal posar a la balança moral, sinó estrictament en termes del deute, aquest preu, que ja paguem, l’hauran de continuar pagant  els nostres fills i néts. Ens n’hem fet responsables no pas perquè ells o nosaltres siguem especialment violents –ningú no ens va consultar si accedíem a aquesta guerra i som molts els qui fa temps que volíem sortir-ne– sinó perquè l’americà mitjà s’indigna de saber que un govern massacra l’oposició i persegueix les minories, comercialitza l’opi i l’heroïna que desfà les vides del nostre jovent, retira les dones de la vida pública, desescolaritza les nenes i les pren a les seves mares per donar-les en noces als mujahidins. La diferència amb l’europeu és que, a la indignació, l’americà sol afegir-hi la voluntat d’intervenir, de fer alguna cosa. I és cert que la facilitat amb què passa a l’acció, com si fos un xèrif de pel·lícula, el fa manipulable i l’exposa a desenganys. Però, a diferència dels qui mai patiran aquests revessos, però els critiquen des d’una hipòcrita conformitat amb les dictadures, no es podrà retreure mai als americans de ser complaents en la crítica interna.

No han trigat gens a denunciar l’abandó de molts afganesos –especialment els traductors– que van col·laborar amb l’exèrcit i que seran represaliats per no haver estat evacuats a temps. Ni s’han privat d’escoltar la reacció de la comunitat afganesa als Estats Units, per més durs que siguin els retrets d’abandonar el país que ara veuen definitivament perdut. Ni han deixat de reflexionar, començant pel ministre de Defensa, que els ha faltat un sentit clar de la missió a acomplir, car canviava amb el pas del temps i les circumstàncies. Ni han estat negligents en reconèixer que no s’ha fet l’esforç cultural necessari per entendre la mentalitat autòctona, condició prioritària per a moure’s en un país estranger on distingir entre amic i enemic pot ser un joc d’endevinalles. Ni han trigat gens a demanar-se quines lliçons cal treure d’un fracàs d’aquesta magnitud.

La crítica interna és inevitable, en primer lloc perquè l’oposició republicana ja s’afanya a atacar la presidència de Biden, fins ara prou reeixida en política domèstica, per penjar-li la vergonya d’una derrota que ha heretat. Aquesta crítica interessada amaga que Donald Trump s’havia reunit amb els talibans, n’havia alliberat cinc mil i pactat la retirada de tropes americanes pel mes de maig d’enguany. Biden ha allargat d’uns mesos el termini. Però la crítica més amargant no vindrà del costat dels falcons, que assumeixen que la sort d’un president va lligada amb el resultat d’una guerra, sinó dels qui retreuen a Biden no haver calculat les possibilitats d’un col·lapse sobtat de les forces afganes i no haver continuat fins haver obligat els talibans a acceptar una victòria més limitada. Si el primer retret ateny la incomprensió de la baixa moral de l’exèrcit afganès, el segon implica acceptar la dinàmica posada en pràctica per Nixon d’escalar la guerra per afavorir una retirada honorable que finalment no va passar.

Que Biden patirà les repercussions de la derrota heretada és cosa segura. I no pas o no sols perquè la guerra hagi estat inútil, sinó per la constatació de deslleialtat amb els afgans que, confiats en la protecció americana, s’havien compromès en la lluita i ara es veuen abandonats. No és pas una conducta per a inspirar confiança als futurs aliats dels Estats Units i disgusta profundament l’americà tradicional, educat en el respecte a la paraula donada.

Mentrestant, la Unió Europea, que en general ha restat al marge de l’esforç de democratització mundial que han intentat els Estats Units, pot cuidar la seva imatge acceptant un grapat de refugiats –o, millor encara, de refugiades. El gest, que els polítics locals no han trigat ni un minut a apuntar-se al currículum electoral, equival a posar un pegat, car a l’Afganistan hi resten trenta-vuit milions d’afganesos sota el jou talibà. I així, a cada conflicte, atès que matemàticament és impossible d’acollir tots els desplaçats de les guerres en curs i de les que vindran en un espai tan reduït com la Unió Europea. Però els gests simbòlics permeten d’estripar-se les vestidures i continuar gaudint d’un estat de benestar que és el suborn i l’opi de les consciències. Tant de bo que l’europeu no hagi mai de despertar del seu somni dogmàtic al malson d’un poder enemic que, entrant per la porta del candor benpensant, li arribi fins la cuina.