El missatge que s’ha llançat al món és clar: la regió díscola ha estat vençuda i pacificada. La bandera espanyola presideix el consell executiu de la Generalitat i ara mana el govern de Madrid. Després de tants enganys i derrotes la moral col·lectiva dels independentistes és per terra. Tota l’administració, començant per la policia i seguint pels que reparteixen les subvencions, vetllaran per arrencar de seguida els brots sobiranistes. No hi haurà pietat, i la llista de col·laboracionistes que s’oferiran a canvi d’unes engrunes és llarguíssima.

I, malgrat tot, hem d’estar preparats per al dia que pugui sorgir una espurna, perquè al món actual la història avança a una velocitat inaudita i les etapes de seguida es cremen (recordeu quan el president Trump va ser víctima d’un intent d’assassinat i tothom veia inevitable la seva victòria? El sentiment va durar quinze dies). El govern del president Illa té un poder immens, i alhora una majoria minúscula. Costarà que pugui resistir tota una legislatura.

Per desgràcia nostra, els cinc motors principals que va tenir el procés –Junts, Esquerra, la CUP, l’ANC i Òmnium– van perduts, s’han rendit a l’enemic o viuen una situació interna d’una fragilitat extrema. De tots aquests agents el que costarà més de recuperar és ERC, perquè fracassat el projecte d’hegemonia sergisolista, i rabiosos per la pèrdua dels càrrecs, l’únic que els queda és un odi roent contra Junts (si el ressentiment de Marta Rovira o d’Oriol Junqueras es pogués convertir en energia ens estalviaríem uns quants parcs eòlics). Bona part de la CUP encara no ha decidit si vol ser extraparlamentària o participar en la vida institucional, i malgrat que l’assemblea de les comarques gironines ha estat tot l’estiu fent uns vídeos esplèndids de denúncia (contra el dèficit fiscal o el preu de l’habitatge), el projecte de molts militants de Gràcia sembla ser la invasió veneçolana de la Guyana. I els dirigents d’Òmnium fa anys que van abraçar la covardia en lloc de promoure la confrontació cultural, i per això gairebé tothom en va marxar.

Molts independentistes encara veneren la figura del president Puigdemont, però políticament el veig més dèbil que mai. La tornada a Barcelona va ser una decisió equivocada que hauria pogut tenir conseqüències funestes en cas de ser capturat, i no em convencen cap de les explicacions que s’han donat per justificar-la. Si es buscava un ressò internacional, el fiasco va ser absolut: la imatge que va transcendir no va ser la de l’exiliat sinó la d’un polític escàpol, perquè quan fas coses de fugitiu, és normal que et retratin com un fugitiu. Ensumo que en realitat hi havia un càlcul de supervivència. Com que té intenció de trencar una de les promeses fetes en campanya, que es retiraria de la primera línia política si no aconseguia recuperar la presidència, no li quedava més remei que complir l’altra, tornar el dia de la investidura.

I pel que fa a l’ANC, n’hi ha prou de recordar la piulada del 28 d’agost en què anunciaven un nou producte a la botiga: “Heus ací barrets de palla d’amenaça molt alta, aptes per protegir-te de la calor o amagar presidents. Es netegen molt fàcilment: només calen unes gotes de Fairy.” No dic que sigui tota la feina que fan, però fa massa anys que l’Assemblea transmet la imatge d’un casal de gent gran que munta activitats processistes en lloc de cursos de macramé. No sé qui s’encarrega de l’estratègia política i de comunicació, però caldria recordar-los que els joves han fugit en massa del moviment, i que seguir amb l’esperit de la brometa i la gimcana provoca un gran rebuig a la majoria de la població. Tot el respecte i admiració cap a Lluís Llach, però el que més li convé a l’ANC és un líder de trenta anys.

Així doncs, què ens queda? Per començar, la resistència individual. La més bàsica, no canviar mai de llengua. Votar cada dia amb la cartera, no gastar ni un euro allà on ens discriminen i ens exclouen, i si en un restaurant o una botiga ens tracten malament per ser catalans, esbombar-ho. Encara que sigui cansat, protestar, protestar i protestar. Denunciar els abusos a les xarxes socials i amb totes les eines que tenim, com ara la Plataforma per la Llengua, oiescriure al servei d’atenció a l’audiència de la CCMA si sentim alguna barbaritat als mitjans públics.

El segon camí és el que prenen totes les nacions que es troben en un moment de crisi: la cultura. Crear-ne i consumir-ne. Com que és un dels pocs mons que avui se salven de la desfeta, suposo que ens ve una campanya genocidista brutal –ja ho hem vist aquests dies amb els atacs contra els castellers. També és important no deixar-se endur per la frustració i el sentiment de derrota. En aquestes situacions de debilitat col·lectiva és fàcil caure per forats terrorífics, i més ara que hi ha tota mena d’excrements morals a l’abast d’un clic. Cal ser ferms i ser crítics, i no deixar-se endur pels cants de sirena de gurus que volen vendre remeis fàcils. I, finalment, valorar si les estructures que tenim encara serveixen i es poden recuperar amb una renovació de lideratges, o bé si cal crear-ne de noves.

Sempre que penso en la Catalunya actual recordo els meus avis, que van viure la derrota de 1939 en plena joventut. Allò sí que va ser l’apocalipsi, i no el que tenim ara. Així, doncs, espolsem-nos les manies, comencem a fer neteja i pensem com podem construir la Catalunya que volem. Si m’ho permeteu, acabaré aquest primer article del curs tal com vaig acabar l’últim del curs passat. Del discurs del president Puigdemont a l’Arc de Triomf en quedarà una frase: “Encara som aquí.” I té tota la raó. Per tant, a treballar.