“Quan van arribar els antidisturbis, vam amagar les urnes al forat de l’ascensor. Tothom tenia clar que les defensaríem amb dents i ungles.” Joan Cornudella tenia vint-i-vuit anys el Primer d’Octubre, quan va ser president de mesa a la seu del Departament d’Educació, a Barcelona, on era la consellera Clara Ponsatí. Aquella matinada, els joves s’havien organitzat per presidir les meses i posar-se a primera línia per fer resistència activa en cas que hi hagués càrregues policíaques, com finalment va passar. Ell explica que ja veia venir que el resultat no s’implementaria. “No vaig pensar mai que haguéssim de guanyar. Tinc molta desconfiança en les estructures de partit i tenia claríssim que ningú no ho encapçalaria. Jo confiava en la gent.”

Però el contrast entre les expectatives i tot allò que va venir després és més alt en la majoria de les persones que van presidir les meses o que van col·laborar-hi d’alguna manera. “A mi em semblava impossible que tot plegat fos fum. Em sento profundament decebut i enganyat”, reflexiona Marc Torra, de 48 anys, que va ser president de mesa al col·legi del Morrot, a Olot. “És un record de comunitat, d’anar-hi junts i de debò. Recordo les llàgrimes abans de tornar a casa, esgotat. Recordo un dia profundament feliç.”

Les mil històries de l’1-O

“Molts ens vam jugar la pell per una cosa que ha quedat en res. Per a què hi va haver gent que va anar a presó? Per a què hi ha gent encara amb judicis pendents? Tot plegat, per a què?”, es demana Sandra Matamoros, que l’1-O tenia 39 anys i era presidenta de mesa al Centre Cívic d’Alcanar. “Recordo la gent que va venir a votar ferida després de les càrregues a la Ràpita; uns que venien d’un casament de Ciudad Real, un equip de rugbi… Però sobretot recordo la il·lusió, la por i l’esperança.”

A Enrique Novials, de 51 anys, també li vénen al cap mil històries. “Vam haver d’amagar les urnes i una de les meves idees era de fer-ho a la teulada. Vam aplaudir un noi que va votar amb la samarreta de la selecció espanyola perquè érem, sobretot, demòcrates.” Ell és de Mequinensa, però aquell dia era vocal al col·legi Vora Mar de Salou. “Ho recordo com un dia per a explicar als néts, un dels moments més importants de la meva vida. Vam crear un sentiment que encara dura amb la gent que vam coincidir. Encara que no els coneguessis d’abans, te’ls trobaves pel carrer i l’emoció era increïble.”

Amb la discreció dels qui hi són sempre però no se’ls veu, Montserrat Farriol, que llavors tenia 62 anys, va decidir d’implicar-se com a presidenta de mesa al col·legi de les Muralles, a Montblanc. “Teníem el convenciment que podia arribar a ser el dia més important per al país. Vaig portar l’urna fins a l’ajuntament, seguida pels protagonistes de la gesta.”

Anna Noëlle, de 63 anys, que va ser presidenta de mesa al col·legi del barri del Remei, a Premià de Dalt, coincideix a descriure aquest sentiment de compromís compartit: “Va ser un moment únic d’efervescència continguda durant molts anys. Finalment, podia expressar allò que els nostres pares i avis haurien volgut. La pujada d’adrenalina ens va ajudar a superar la por, l’eufòria ens va fer valents. Tant de bo els polítics ho haguessin estat igual.”

“Em semblava que havíem començat una revolució”

A tots els col·legis electorals, el matí va estar marcat pel blocatge informàtic que va complicar les votacions en un primer moment. “La gent va tenir molta paciència”, recorda Carles Castellet, de 55 anys, que aquell dia va ser president de mesa al col·legi Ramon Llull de Terrassa. “Durant el recompte, en un moment que vam sentir crits, ens vam amagar sota les taules, pels rumors que arribaven. Encara se’m posa la pell de gallina quan recordo tota la gent esperant els resultats.” De fet, els recomptes d’amagatotis per la possibilitat que s’enduguessin les urnes van ser una constant aquell dia. “Tornant a casa vaig plorar d’alegria. No sé com és possible haver perdut aquell rèdit.”

Mònica Roca, de 55 anys, va ser presidenta de mesa del Centre Cívic Matas i Ramis, de Barcelona. Després de tot un cap de setmana al col·legi i de veure del film V for Vendetta, a quarts de set del matí va arribar un cotxe del qual va sortir l’ex-diputat de la CUP Antonio Baños amb les urnes. “Cap a les onze, vam fer barricades en una porta i vam amagar les urnes unes quantes vegades. L’endemà, havia d’anar a un congrés a Itàlia, però no ho vaig fer. No podia pensar en res més que en l’1-O, em semblava que havíem començat una revolució. Vaig dir que no podia anar-hi per la situació política que es vivia a Catalunya, i que ho fessin ben visible.”

De la il·lusió al desencís

Cadascuna d’aquestes històries conforma un trenca-closques de moltes peces. Cadascú ho explica de manera diferent, però amb uns quants punts en comú: la il·lusió i l’orgull, la pèrdua de la por, l’enginy contra la repressió, la unitat malgrat les diferències, l’escrupolositat en el recompte i l’eufòria final, amb la sensació d’haver guanyat la batalla, que totes les peces de l’engranatge havien estat a lloc perquè allò reeixís, malgrat tot. Ara bé, els relats també coincideixen en la decepció posterior, que s’ha anat traduint en un desencís prolongat entre les bases independentistes. “No me’n sé a venir, que arribéssim a aquells dies històrics i ara siguem on som”, comenta Roca. “S’ha perdut una oportunitat perquè ningú no va creure que passaria el que va passar. S’ha ensorrat la voluntat d’un poble per motius personals o partidistes.”

“Per les circumstàncies, jo creia que perdríem, però el problema és que, a sobre, ho facis amb poca dignitat”, comenta Cornudella. “I s’ha allargat amb aquesta agonia de set anys de degradació de l’espai independentista. Però va valer la pena, va ser fonamental que es fes com es va fer, i no pas la performance que volien els partits. Ara vénen uns anys de misèria i espero que tinguem els aprenentatges fets en el pròxim embat. Segurament, amb partits, organitzacions i lideratges nous.” Castellet, com més testimonis, coincideix en la qüestió de la renovació: “Calen polítics nous, joves i engrescadors, que sàpiguen motivar. Em fa vergonya veure l’actitud d’ERC o de Junts enmig d’una baralla entre partits i sense posar el país davant. Els espanyols, quan toca, ho fan, i en canvi nosaltres ens esbatussem. Què hem guanyat amb la vinguda de Puigdemont? Què hem guanyat pactant amb l’estat?”

Alguns testimonis, com el de Marc Torra, destaquen la llengua com un element central per a continuar una lluita permanent, i assenyalen que el desencís ha evolucionat cap a la cautela: “Ara sóc més prudent a l’hora de donar suport i invertir energia i temps, m’he tornat desconfiat”. Pep Rovira, de 59 anys, que no era president de mesa però sí representant de l’administració al col·legi electoral Escola França de Terrassa, ja no ho viu pas com una victòria: “Ho vaig arriscar tot perquè es pogués fer el referèndum, perquè era funcionari de l’ajuntament. M’hi vaig jugar perdre la feina. Crec que en l’aniversari de l’1-O no hi ha res a celebrar. Vam creure que fèiem un referèndum, però per als partits era una magnífica obra de teatre. La nostra classe política va llençar pel precipici tot l’exèrcit català i costarà moltíssim de tornar-ho a intentar. El poble català té una profunda marca psicològica, un autèntic trauma vivencial.”

Enric Casulleras, de 62 anys i president de mesa al col·legi Can Costa i Font de Taradell, també lamenta les divisions entre partits: “Ens costa massa d’anar a l’una. Si el 1931 es van sentir crits de ‘Visca Macià! Mori Cambó!’; si sis anys més tard comunistes i anarquistes anaven a trets a la Rambla; aquell mes d’octubre van començar les punyalades entre els caps de brots de l’independentisme. El 1937, Franco avançava per la península, i el 2017, l’Audiència Nacional tancava a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Mentre la política continuï essent el mitjà per a fer bullir l’olla dels professionals de la incontinència verbal, el país no se’n sortirà.”

“Ho tornaria a fer mil vegades”

Altres veus, com la de Farriol, ho veuen des d’un altre prisma: “Vam fer una cosa gran, encara que la independència no hagi arribat. M’indignen les veus que claudiquen, minimitzen l’esforç o fins i tot ho ridiculitzen.” Noëlle demana de treballar ara per al futur. “No vam saber aprofitar l’oportunitat, tots aquells elements favorables costarà que es tornin a unir. Ara cal pensar una estratègia a llarg termini.”

De fet, l’altre gran element que tenen en comú l’enorme majoria dels relats dels qui van fer possible l’1-O és el fet de no penedir-se d’haver-ho fet i la convicció que ho tornarien a fer, també en un futur, en unes altres circumstàncies. “Vam deixar en evidència l’estat i caldria declarar l’1-O com a festa nacional, per celebrar un triomf”, diu Novials. “Ho tornaria a fer com a exercici de democràcia. Les meves filles van participar d’un dia d’alegria, d’entendre que no ens deixaven exercir el dret de vot”, comenta Matamoros. “Ho tornaria a fer mil cops, i ho faré cada vegada que calgui”, assegura Castellet. “No ens ha d’aturar el no reconeixement internacional, ni les trucades de presidents autonòmics, ni les notícies interessades de la premsa espanyolista.”

Ara bé, la sensació generalitzada és la de tornar-ho a fer únicament en un altre context, en què es culmini el procés cap a la independència. “No ho tornaria a fer en les mateixes condicions. Això no s’ha de fer una altra vegada, s’ha de fer una altra cosa, segurament més grossa”, defensa Cornudella. “Va ser un dels dies més feliços de la meva vida, és clar que hi tornaria”, assegura Casulleras. “Però exigiria més garanties d’una transició posterior plausible. Aquella improvisació va ser lamentable.” “No tinc cap dubte que ho tornarem a fer, i més bé, de manera que ho rematem”, conclou Roca. “Espero que la lliçó de la gent sigui que ha pagat la pena, i la d’alguns polítics, que han fet pena. Qualsevol revolució costa, no te la porten mentre esperes assegut al sofà.”