30.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.10.2024 - 08:13
La frase, la dic de memòria perquè ara mateix no en trobe l’original, és de Franklin D. Roosevelt: “En política, res no passa per accident, i si passa, ja pots jugar-t’hi el que vulgues que algú ho ha planejat d’aquesta manera, perquè ho semble.”
Avui, dimarts, és Primer d’Octubre, l’aniversari del referèndum d’autodeterminació guanyat l’any 2017. I el president de la Generalitat de Catalunya avui rep a palau Josep Antoni Duran i Lleida. Una recepció anunciada a so de bombo i platerets, perquè ho sàpiga tothom.
Com tothom sap, també, Duran va fer, des de CiU, tant com va saber i va poder per impedir la independència de Catalunya. Va fracassar en l’intent i gràcies a la seua ceguesa va arrossegar riu avall la carrera política pròpia i les sigles d’un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya. Tot.
Acostumat a la Catalunya dòcil del pujolisme, Duran va creure que les institucions podien frenar l’huracà de dignitat que és el moviment independentista. El pobre home, que havia aspirat a succeir Jordi Pujol i no perdonà mai que l’elegit fos Artur Mas, no va saber llegir el temps ni entendre el país –conseqüència lògica de massa esmorzars a la cambra del Ritz, durant massa temps seguit.
El cas és que, després de trenta anys remenant les cireres, Duran es va imaginar que La Vanguardia encara podia decidir qui era el president de Catalunya i es va presentar a les eleccions del 2015. No va obtenir ni un sol diputat, malgrat els seus privilegis mediàtics; ni un. Ho torne a dir: ni un, res de res, cap, zero. El riu desbocat de l’independentisme l’arrossegà. Pocs mesos després encara ho va tornar a provar presentant-se a les eleccions espanyoles. Seixanta mil vots tan sols. I cap a casa, mort i enterrat. El partit el van haver de liquidar i Duran es va enfrontar al temut envit de treballar fora de la moqueta.
Ara poca gent ho recorda, però, quan es feien conferències i presentacions al començament del procés, la primera pregunta del públic sempre era: “I què farà Duran?” La gent, literalment, li tenia por, temia que amb la seua influència pogués aturar el creixement de l’independentisme. Era un “home fort” i el personal encara no havia descobert que quan s’engega una revolució els homes forts poden passar a ser febles amb una facilitat esbalaïdora.
I el cas és que, ara que fa anys que ningú no sabia on parava aquell qui en el seu temps era un totpoderós a palau, avui, just avui, el Primer d’Octubre, el president Illa el recupera i el torna a posar davant les càmeres de televisió. A palau.
Ja he dit que no em crec que el gest siga cap casualitat. Però al mateix temps vull dir que em reconforta molt. Que em tranquil·litza d’allò més.
Després del Primer d’Octubre tot allò substancial que passa en aquest país té relació amb aquella jornada històrica. No se’n poden desfer, per més que ho intenten. I traure a passejar un primer d’octubre el butoni pretesament demòcrata-cristià no és sinó una manera més de mostrar en públic la por que tenen de la Catalunya que ja no entenen. I que encara somnien que res no ha passat.
Duran és un fracassat –la història sonada del fracàs no tan sols d’ells, sinó de tot l’antic règim que ell representava com pocs. I que ara, i just avui, l’haja de recuperar el socialista Illa delimita molt bé el perímetre, pobre i limitadíssim, tremolós i esquifit, en què poden moure’s aquells que ens volen fer creure que el país ha canviat i que l’aspiració de la independència s’ha fet fonedissa.
El mestre Indro Montanelli també era demòcrata-cristià, però era culte, intel·ligent i honrat. I ja fa molts anys que va deixar escrit en aquells precisos articles curts que feia a les pàgines d’Il Giornale: “És un error provar de ressuscitar els morts, sobretot en política, perquè els morts resten morts.” Això mateix: els morts resten morts i el Primer d’Octubre viu.
PS1. Set anys després del Primer d’Octubre, Clara Ardévol ha parlat amb un seguit de persones que van exercir de presidents de mesa en el referèndum d’autodeterminació. Per a recordar el dia, però també per a veure com el viuen a partir del desencís originat per la classe política: “‘L’eufòria ens va fer valents’: parlen els presidents de mesa de l’1-O”
PS2. Aliança Catalana va anunciar en un vídeo ahir que havia establert relacions amb Alternativa per Alemanya, el grup neonazi denunciat per les autoritats alemanyes, clarament en auge al seu país i que va ser expulsat del grup de l’extrema dreta al Parlament Europeu al final de la passada legislatura perquè era massa extremista. Pol Baraza ho explica en aquest article i contextualitza una decisió que ajuda a desemmascarar la realitat d’aquest grup racista català.
PS3. Què hi fa un complex turístic dins una illa de cases a València? La pregunta la respon Esperança Camps en aquest reportatge que il·lustra perfectament la gravetat de la crisi residencial i la permissivitat amb tota classe d’invents, en aquest cas crear apartaments en plantes baixes.
PS4. Juan Antonio Giner és un dels consultors de mitjans més importants del món i acaba de publicar un llibre sobre allò que ell anomena l’edat d’or del periodisme. He tingut l’ocasió de parlar-hi i el resultat de la conversa l’he retratat ací: “El futur del periodisme depèn més dels valors que no pas dels diners”.
