30.09.2022 - 21:40
Una de les cançons més boniques i emocionants d’Ovidi Montllor ens parla dels dies que duren anys. És una peça que l’enyorat cantant d’Alcoi va enregistrar el 1977 –en un altre moment de grans esperances– com a part d’un disc que portava per títol De manars i garrotades. Que ja era un títol ben premonitori.
La cançó ens parla de l’assoliment definitiu d’allò que volem i ho retrata com un moment a partir del qual la vida de la gent, la quotidianitat, simplement és diferent. Millor. Quan la “gent de mar, de rius i de muntanyes/ tindran mars i rius i boscos/ tindran tot. I es parlarà de vida./ Les ciutats seran rius plens de gent”.
Crec que tots estarem d’acord que aquest horitzó preciós, aquest dia en què per fi parlarem de vida, no l’hem tocat mai en el nostre temps cronològic, en els nostres anys, tan clarament, tan nítidament, com ho vam fer tots, junts, l’octubre del 2017. El Primer d’Octubre, sentint que el poder era finalment a les nostres mans, que érem capaços de derrotar Espanya i de construir una democràcia millor i que podríem canviar-ho tot. El tres d’octubre, sentint amb la pell eriçada la solidaritat de la nació, el poder del poble, als carrers, en una vaga general com no se n’havia vist cap abans, com segurament no se’n veurà cap mai més. I el 27 d’octubre, sentint la llibertat aconseguida.
Hi ha polítics que ara proven de potinejar tot això, d’embrutar-ho, d’apropiar-se’n. Però avui, que fa cinc anys, vull recordar, i m’agradaria que recordàreu, el sentiment íntim i intransferible que vam viure tots en el moment precís en què es va proclamar la independència. Aquell gest que vam fer en la intimitat. El recorde perfectament, el meu. Aquella gent que ens va vindre a la memòria –tants morts que van veure justificada la seua vida. Aquell pessigolleig de qui s’adona que ha estat capaç, ell i els seus, de fer una cosa mai vista.
Després va passar el que va passar. I, perquè va passar el que va passar, nosaltres hem de continuar i rematar-ho. Però no és just ni bo disminuir el que ja ha passat i oblidar que tots –per uns minuts els més suspicaços, per unes hores la majoria, per un cap de setmana els qui més volíem que fos cert– vam saber, el Primer d’Octubre de 2017 i el 27 d’octubre de 2017, que vivíem en la Catalunya lliure que tantes generacions de persones havien somiat. I ens vam saber amos del nostre destí.
Perquè això és el que va passar. I perquè en la vida dels països, de tots els països i de qualsevol, aquests dies, aquests fets incomparables, són els que marquen per sempre el caràcter d’un poble i el destí d’un país. I en aquest sentit, el nostre no és un cas especial.
Jan Palach, per exemple, es va pegar foc el gener del 1969 a la plaça Wenceslau de Praga per protestar contra la invasió soviètica. Però molts anys després, quan Václav Havel va assumir la presidència de la Txèquia alliberada, les seues primeres paraules van ser per a ell, demanant a la família permís per a enterrar-lo novament a Praga amb els màxims honors.
Quan Mandela va eixir de la presó de l’apartheid, després d’haver parlat des del balcó de l’Ajuntament de Ciutat del Cap, va viatjar a Soweto, a casa seua. Però abans de recollir-se, després de dècades de presó i de no ser-hi, va voler visitar una de les escoles que havien desencadenat la revolta del 1976 i va proclamar amb tota la solemnitat del món que la nova Sud-àfrica, la de l’Arc de Sant Martí, no naixia amb el seu alliberament sinó que havia nascut allí i aleshores.
El dia que Estònia va ser reconeguda finalment com un estat independent, en ple estiu, el primer decret del parlament, acollit amb una ovació de minuts, va ser per a restituir com a dia nacional el 24 de febrer, el primer dia que s’havia proclamat la independència molts anys enrere –i així ha quedat fins avui.
Cadascun d’aquests primers d’octubre, tots els dies que duren anys, són fets d’una matèria diferent, d’uns esdeveniments diferents en cada país. Però tots són fàcils de reconèixer, també. Perquè durant tants anys com calga, enmig de la confusió i les dificultats, fins i tot quan sembla que la llibertat no és possible, allà hi són, convertits en el motor que porta, en la llum que guia.
Les nostres generacions, tots aquells que som vius avui, hem tingut el privilegi enorme de ser els responsables de fer la independència del nostre país –ni que siga encara sobre una part i prou. I hem tingut la gran sort d’haver viscut el moment més important de tots. Aquell moment que separa les aigües entre allò que érem i allò que som. Avui fa cinc anys d’aquella jornada extraordinària, i és evident que encara ens queda feina a fer, ho hem tornat a veure aquesta setmana. Però ara ja sabem, i això ho hem vist també aquest mes, que el Primer d’Octubre és aquella alimara que s’alça imponent davant nostre cada vegada que perdem el rumb, cada vegada que algú vol desviar-nos, sempre que algú pretén de dir que això s’ha acabat i que val més que ho oblidem. Perquè és exactament això, el que fan els dies que duren anys.
Ens veiem a les cinc de la vesprada a l’Arc del Triomf de Barcelona.
