30.04.2020 - 21:50
Ja fa molts anys que es commemora el Primer de Maig: des del 1889, el moviment obrer internacional convoca jornades de lluita. L’origen de la commemoració no té res de festiu: una vaga i manifestacions multitudinàries que van tenir lloc a Chicago, amb una forta repressió que es va emportar desenes de vides de treballadors. En aquell moment, les reivindicacions principals s’articulaven al voltant de ‘tres 8’: vuit hores de treball, vuit hores de lleure i vuit hores de descans.
Des d’aleshores, el món ha continuat donant voltes. De fet, el segle XIX, Haymarket i les revoltes obreres semblen estar superats, a anys llum de nosaltres i dels drets que tenim. Però és així de veres? O és només una il·lusió creada per qui sempre ha tallat el bacallà en el sistema capitalista?
Òbviament, el context actual no és igual que aquell, i més encara en els pocs mesos que hem passat del 2020, però el fil conductor continua essent el mateix: els de dalt oprimeixen els qui som a baix. Una minoria insultant esclafa una majoria. Els poders fàctics fan callar qui els amenaça. El capital passa per damunt de la classe treballadora. En definitiva, la forma d’aquesta opressió s’ha adaptat hàbilment als temps, però en essència, no ha canviat.
És possible que alguna persona que llisca açò puga pensar que la lluita de classes és un concepte desfasat que només es podia aplicar a un moment històric concret. Potser eixa persona també creu sincerament que forma part d’allò que anomenem ‘classe mitjana’, eixa que apareix als manuals d’història que teníem a l’institut. Eixa que està enmig, com el dijous, entre qui mana i qui obeeix. Eixa que es considera salvada de la indigència perquè s’ho mereix, perquè s’ha esforçat. Una altra il·lusió: en el capitalisme real i palpable, no hi ha mitges tintes. O tens el poder o no el tens.
El present ens recorda brutalment que la classe treballadora és qui més entrega i qui menys rep a canvi. Com en totes les crisis, i el capitalisme n’ha tingut moltes, la que vivim ara (que és sanitària, però també social i econòmica) agreuja les desigualtats i les debilitats. I ja hem tastat quina és la fórmula del capital per a ‘eixir’ d’una crisi: retallades en serveis públics, austeritat pressupostària, rebaixa de salaris i drets laborals… Estrènyer-nos el cinturó, en definitiva. Però sembla que el cinturó només el tenim nosaltres.
Però no permetrem que açò torne a passar. És el moment de plantar cara. Les fórmules neoliberals només han servit per a fer més rics als rics i per a fer més pobres els qui són pobres. Ara toca que la classe treballadora reba tot allò que ha aportat i que qui més té més pague. Aquest és el vertader progrés: la justícia social.
Quan isquem de la crisi (perquè n’eixirem, sense dubte) no serà perquè un empresari multimilionari faça donacions de màscares mentre fa un ERTO. N’eixirem perquè la classe treballadora és a primera línia i ha mantingut en funcionament de manera heroica els serveis essencials: sanitat, alimentació, neteja, transport… Eixos treballadors no es mereixen només aplaudiments cada vesprada: es mereixen que les feines que fan siguen retribuïdes dignament, es mereixen equipaments de protecció, es mereixen tenir protecció social i uns serveis públics potents que garantisquen tots els drets de la ciutadania. Es mereixen que els governe una administració que pose els seus interessos davant els interessos del capital.
Aquest Primer de Maig, tenim l’obligació de recordar que, quan tot açò acabe, res no ha de ser igual: tornar a la normalitat no pot significar tornar com estàvem abans, perquè abans tampoc no estàvem bé. Els treballadors plantarem cara, que no hi haja cap dubte: perquè tenim la legitimitat, perquè ja toca que anem primer.
Beatriu Cardona és la coordinadora d’Intersindical Dones-Intersindical Valenciana
