Primer capítol d’una història de terror

N’hi ha prou de mirar la corba de morts a casa nostra per veure que tot just acabem el primer capítol d’aquesta tragèdia monumental, dita covid-19. Els morts cada dia són més pocs. Les xifres baixen, el desconfinament és una realitat i ja parlem d’obrir piscines i casals d’estiu. Passa que una cosa és acabar el primer capítol i una altra, de ben diferent, acabar el llibre sencer. La història no s’acaba pas aquí. Ens podem trobar amb rebrots i segones onades. Res no s’ha acabat encara, i la covid-19 pot traslladar-se i colpir Sud-amèrica o l’Àfrica amb la mateixa virulència que a Europa. I, de fet, el primer capítol no ha pas de ser un bon resum del llibre sencer.

Per a resumir aquest primer capítol del llibre hi ha un article a Bloomberg realment demolidor per a l’estat espanyol. Compara els països europeus entre si i veus que en aquest primer capítol hi ha hagut països que han tingut moltes morts, sí, però han trampejat l’economia. N’hi ha que no han tingut tants morts, però han castigat molt l’economia. I després tenim països, com l’estat espanyol, que han tingut molts morts i han castigat molt l’economia. El desastre total.

Avui l’estat espanyol té tres rècords: una de les xifres més altes del món en morts absoluts; una de les xifres més altes del món per milió d’habitant; i la segona xifra més alta del món en excedent de morts del planeta terra, com explicava el Financial Times. Per excedent de morts entenem els morts que hi ha hagut de més comparats amb els d’anys anteriors. En tot l’estat, en aquests mesos es moren habitualment 145.000 persones. Enguany, se n’han mort més de 190.000. Hi ha hagut 43.000 morts més que no tocaria (27.000 són morts oficials de covid-19 , amb proves fetes. I els 16.000 restants són, en bona part, morts de covid-19 sense proves, però també morts per causes diverses.)

Alhora, les dades econòmiques fan feredat i el tancament de la planta de Nissan és la metàfora del desastre espanyol: crisi sanitària i crisi econòmica, tot alhora. No és cert que els països hagin hagut de triar entre economia o vida. A Grècia han salvat molt totes dues coses. A Espanya, les han castigades molt totes dues. La clau de l’èxit, o del fracàs, ha estat fer el confinament quan tocava. Grècia i Portugal no han pas tingut confinaments més durs que l’estat. Els han fets més aviat. Quan la covid-19 no era tan espargida, ja eren tancats a casa. Les primeres setmanes negant-se a tancar Madrid (“el virus no entiende de territorios”) han acabat essent letals per a tothom. I un dels episodis a jutjar més durament en aquest primer capítol. La classe dirigent espanyola no va saber ser prou ràpida.

VilaWeb recordava aquesta setmana que ara fa dos mesos el Departament de Salut havia fet un estudi sobre les possibles sortides de la covid-19. La pitjor era que a Catalunya hi hagués 13.000 morts. La gent, quan es va publicar la notícia, ni es creia la xifra. Exagerats! Doncs som a 12.000 morts. Les pitjors previsions s’han complert. Som en la pitjor de les sortides. El primer capítol ha estat un desastre.

Però el llibre pot ser llarg. Veurem com acaben el Perú, l’Àfrica o el Brasil. Veurem què passa a l’Índia. Veurem si el desastre espanyol és superat per uns altres desastres. Veurem, en fi, com gestiona el govern del PSOE el llibre sencer, i no tan sols aquest primer capítol que ara es tanca davant els nostres ulls, mentre parlem de casals d’estiu i d’obrir piscines, mentre mantenim milers de morts a la memòria, molts sense enterrar.