12.02.2022 - 20:31
|
Actualització: 26.04.2022 - 10:18
La majoria de grans coses són coses petites, quan comencen. I moltes voltes, les persones que fan aquestes coses no saben que allò que fan serà una cosa gran, de les que canvien el món o, si més no, un tros petit de món, com ara el seu barri i la seua ciutat. A vegades, allò que canvia sols és la mirada. Una mirada que és la palanca que activa els canvis. El rent que fa pujar el pa. El gest que fa brollar la primavera enmig de la glaciació.
El febrer del 2012 a València va esclatar una revolució gran que va capgirar la ciutat i el País Valencià i que va començar essent una cosa petita. Tan petita com el gest d’uns joves que demanaven d’estudiar en condicions dignes.
Era una protesta que es feia cada setmana a la majoria dels instituts de la ciutat i que consistia a tallar el carrer durant deu minuts. Això era tot. Així de petit i així de gran, l’acte.
Els alumnes de l’institut de batxillerat Lluís Vives de València també van sortir, i el carrer que tallaven era el de Xàtiva. Al bell cor de la ciutat. Al nucli comercial. La porta d’entrada per als viatgers que arriben en tren, per exemple. Aquesta era la seua força, i aviat ho van veure.
Els alumnes del Vives demanaven, així com els seus companys, millores en el sistema educatiu públic. Coses tan bàsiques com que els arreglassen els banys del centre o que la conselleria designàs professors. Els banys. La calefacció. Cobrir les baixes. Coses petites per a una revolució gran, la Primavera Valenciana.
Adri, Laia, Pau: tres entre milers
Han passat deu anys i VilaWeb reconstrueix els fets i els dies a partir de les sensacions de tres alumnes del Lluís Vives. Després d’allò, van continuar estudiant, ara són professionals i, a l’hora de fer balanç, tenen sensacions agredolces. Tres entre molts. Coincideixen que aquella peripècia els va deixar marques, no solament físiques. No estan segurs, això no obstant, que els colps, les detencions, les multes, servissen per a gaire.
Adri Castelló tenia divuit anys i estudiava segon de batxillerat. Ara és enginyer industrial i treballa en una empresa d’energia: “Va ser important? No sé si la paraula és important. Aquell moment va ser significatiu. No pense que haja canviat res, però queda clar que al País Valencià la situació no era agradable. A més, es va trencar l’estereotip que als joves els la bufa tot. Però al remat, no trobe que milloraren les nostres condicions. Ni en aquell moment, ni en els mesos que van venir després.”
Pau Romero tenia setze anys, feia quart d’ESO. Va estudiar matemàtiques i va fer un màster en computació. Ara fa el doctorat a la Universitat de València: “Crec que va ser una experiència molt formativa i alliçonadora. El meu entorn del Lluís Vives tenia certa sensibilitat progressista, teníem tendència a anar a les manifestacions, però de sobte ens vam trobar amb allò, que ens va marcar a tots. Però pense també que el PP s’ho va fer tot ell. La corrupció, les hòsties, les retallades, mesures d’austeritat…”
Laia Romero, germana de Pau, tenia divuit anys, feia segon de batxillerat. Ara és professora de plàstica en un institut de Burjassot: “Va ser una bona vivència i vam aprendre’n molt. M’ha donat eines per a saber quines lluites valen la pena i quines s’han de deixar córrer. A voltes és millor lluitar en menut que lluitar en gran.”
Contra les retallades
El context en què va començar tot eren les retallades brutals dels governs del Partit Popular. Mariano Rajoy a Madrid i un Alberto Fabra sense nord al Palau de la Generalitat. S’havia acabat la festa dels grans esdeveniments. Les inversions sense solta ni volta d’Eduardo Zaplana i de Francisco Camps havien deixat la Generalitat endeutada fins a punts insospitats. El paper de José Luís Olivas va ser curt, però ben galdós. Els casos de corrupció ja brollaven amb tanta força que no hi havia prou mans per a tapar els forats. Alberto Fabra va deixar a la força la batllia de Castelló i va arribar al palau sense ganes. I va ser Fabra qui va aplicar les tisorades més extraordinàries que es recorden en tot el temps de l’autogovern. La sanitat, l’educació, la dependència, l’assistència a les persones grans, el tancament de Canal 9. No podia fer res més, va dir.
Els alumnes del Lluís Vives i de més instituts del país tenien fred o els faltaven professors. Veien com la Generalitat desviava diners a l’educació privada o concertada mentre despullava la pública.
I tallaven el trànsit. Coses petites. Primer, de manera aleatòria, i més endavant, es van organitzar. Deu minuts cada dijous. A les portes dels centres. Una acció inofensiva. Però al carrer de Xàtiva causava embussos, sorolls, nervis, taxistes que feien sonar els clàxons, autobusos que no podien completar el recorregut… Deu minuts eterns que alteraven la normalitat de la Valencia bonita imposada per decret per Rita Barberà a la batllia, i per Paula Sánchez de León a la delegació del govern espanyol.
És fàcil d’imaginar la conversa entre totes dues. “Paula, València no es mereix que aquests pollosos progres del Lluís Vives tallen el trànsit de la meua ciutat. Fes el que hages de fer, però això no pot continuar així.” Paula Sánchez de León havia estat consellera de moltes coses amb Francisco Camps i quan ell va dimitir per l’afer de Gürtel, també va caure, però la van recol·locar com a representant de l’estat espanyol al País Valencià. I amb aquest bon rotllo entre elles, Paula li va dir a Rita que sí, que no passàs ànsia, que això ho arreglava ella, que per això manava sobre les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol.
Paciència acabada
El dimecres 15 de febrer, la delegada de Mariano Rajoy va donar l’ordre. Quan la policia espanyola va arribar al carrer de Xàtiva, es va trobar amb un grup d’estudiants asseguts damunt l’asfalt. No hi cercaven la platja ni llançaven maons contra ningú. No es movien. Demanaven que els milloressen les condicions per continuar els seus estudis. La policia va detenir un alumne de segon de batxillerat.
Pau Romero: “Van començar els majors, que podien eixir del centre a l’hora del pati. Les primeres voltes que van tallar el carrer no va passar res, però en un moment donat, va arribar la policia. Els va dissoldre sense carregar, però es van endur detingut un xaval de la classe de la meua germana a qui jo també coneixia. Havien detingut un company.”
Josep Lluís Navarro, que és catedràtic al Lluís Vives i aquell dia era cap d’estudis de batxillerat, explica que els professors estaven reunits en un claustre. “Vam eixir al carrer en veure el rebombori que s’havia muntat i ens vam adonar que havien detingut Andreu i n’havien ferit uns quants. Des d’aquella vesprada també ens mobilitzàrem i vam organitzar coses.” Navarro recorda que a partir d’aquell dia les coses es van precipitar.
Conta com al centre mateix es van organitzar comissions, i com una part del professorat feia costat als alumnes. El record que alguns en tenen no coincideix amb aquesta versió.
Adri Castelló: “Depenia dels professors. Alguns sí que eren més comprensius i ens deien que allò que fèiem era important, però uns altres, no. No hi va haver una gran oposició, però sí que hi havia gent que no entenia per què tornàvem a eixir una volta i una altra si ens pegaven.”
Laia Romero: “Una de les coses que em feia ràbia és que es deia que el professorat ens donava suport. No era cert. Ells feien la seua feina i eren aliens a allò que passava. Si no havíem estudiat, ens posaven mala nota i au. Potser és just. Jo vaig assumir-ne les conseqüències, com si fas vaga a la feina i et lleven cent euros de la nòmina.”
Els companys reaccionen i augmenta la repressió
L’endemà, el tall de trànsit del migdia va ser multitudinari perquè hi van participar alumnes de centres de tota la ciutat. La policia va tornar a agredir els joves, va detenir-ne deu i en va ferir desenes. La revolta ja no va parar fins al cap d’una setmana.
Pau Romero: “Hi havia una manifestació en defensa de l’educació i contra les retallades tan bèsties, i van venir tots al Lluís Vives. Hi hagué un suport en massa per part de molts instituts de la ciutat.”
Els mitjans de comunicació, excepte Canal 9, que al principi la van silenciar i després la van criminalitzar, van amplificar la protesta. Xarxes socials com ara Facebook i Twitter, que encara era un poc incipient, van ajudar a fer córrer les imatges dels policies espanyols agredint sense mesura ni control els joves. Els xiquets. Colps de porra. Colps de peu. Immobilitzacions i placatges. Pilotes de goma. Gasos lacrimògens. Persecucions i acorralaments. Rostres ensangonats. Desplegament absolut del Manual del perfecte repressor.
Adri Castelló: “Em van fer pols. El dia que ens van enganxar a tots a Sapadors, soterraven el meu oncle i no podia arribar tard a casa. Estava molt nerviós i ja no volia enfrontar-me a la policia. La policia tirava la gent de manera violenta i quan em va tocar a mi, com que vaig fer el gest d’anar cap endavant, un company em va agarrar perquè no isquera. El policia ho va veure i em va pegar una sacsada ben gran. Em va fer pols. Em va fer tanta ràbia que vaig empènyer el policia. Quan els companys del policia ho van veure, van venir cap a mi, em van reduir i em van girar el braç.”
Pau Romero: “Tinc el record de ser a l’estació del nord, eixir de la manifestació perquè uns amics em cridaven i veure com la policia em pegava bastonades als genolls. Em pegaven amb la porra i jo era fora de la manifestació. Vaig pensar: ‘Hòstia, què collons passa? Estic fora i el policia ve cap a mi.'”
Laia Romero: “Duia el braç enguixat perquè m’havia lesionat jugant a rugbi, però ja el tenia quasi curat. Anava pel carrer i la policia carregava. Vaig començar a córrer i em van empènyer. Vaig caure i se’m va trencar el guix i, una altra vegada, tota la parafernàlia. No feia res, estava normal, i vaig veure el policia que venia cap a mi amb la porra.”
#PrimaveraValenciana
I enmig de tota la barbàrie, de les porres contra els llibres, de les botes contra les esportives, va començar a córrer l’etiqueta #PrimaveraValenciana. La va encunyar el cantant Pau Alabajos en una piulada impossible d’oblidar:
“Us tenim preparada una primavera valenciana que us cagareu!”
Vos tenim preparada una #PrimaveraValenciana, que vos aneu a cagar!
— Pau Alabajos (@PauAlabajos) February 18, 2012
Alabajos explica que el context eren les primaveres àrabs, les mobilitzacions per als drets democràtics. “Un dia d’aquells que la indignació a Twitter era a punt de caramel se’m va ocórrer d’escriure allò. Va ser tendència mundial. Va ser una cosa molt estranya. Hi havia moltes piulades del País Valencià, però també d’uns altres llocs on se solidaritzaven amb els estudiants.”
El cantautor de Torrent diu que la dreta no va calcular bé les conseqüències d’allò que feia. “Les fotografies eren esfereïdores. Les veus ara, i veus estudiants entre 14 anys i 17 acorralats per la policia, amb una cara de por brutal. Ells feien una cosa pacífica sense més importància que reivindicar el dret a una educació digna i de qualitat.”
Adri Castelló: “Al principi em va sorprendre la brutalitat. Pensava que no ens pegarien I ens pagaven fins i tot si no eres a la manifestació. Quan tothom es va afegir a la protesta perquè consideraven injusta aquesta brutalitat, vaig notar molta companyonia.”
Antonio Moreno, àlies “l’infiltrat”
El braç executor de les ordres de Paula Sánchez de León va ser el cap superior de la policia espanyola a València, Antonio Moreno. A Moreno el coneixen com “l’infiltrat”, perquè ja entre els anys 1975 i 1977 formava part de la brigada político-social a les ordres del temut Benjamín Solsona. Moreno es va especialitzar a infiltrar-se entre els grups d’estudiants que aquells anys del final del franquisme i la transició encapçalaven les protestes antirepressives. Moreno sempre hi era, però mai no el detenien. Tampoc quan un grup d’universitaris es van tancar a la Facultat de Filologia i la policia els va desallotjar de males maneres.
L’any 2012, Antonio Moreno tornava a relacionar-se amb el món estudiantil ordenant als policies de pegar amb porres els estudiants. En una conferència de premsa amb Paula Sánchez de León, en què va voler deixar fixada la posició de la delegació del govern espanyol, fer un relat detallat de totes les presumptes malifetes dels estudiants, van demanar-li de quants efectius disposava per a controlar les protestes i va ser quan, marcialment, va dir: “No és prudent revelar a l’enemic quines són les teues forces.” També els va advertir: “Alguns es pensen que són dins un joc, però després vénen les sorpreses i les lamentacions en forma de sancions o de processos judicials.”
I va ser en aquell moment quan la societat, si encara no n’estava prou conscienciada, va veure en mans de qui deixava la seguretat. I va ser quan els estudiants van encunyar una altra frase bola de neu: “Som el poble, no l’enemic.” I va ser quan les porres dels policies van esdevenir armes patètiques davant la grandesa dels llibres que ells brandejaven en unes concentracions com més va més multitudinàries davant la delegació del govern espanyol, davant l’Ajuntament de València, davant l’institut, marxant pel centre de la ciutat…
Els estudiants no estaven sols
Havent vist aquesta brutalitat, els estudiants van tenir el suport de molta part de la societat que compartia amb ells el fàstic i el cansament pels abusos i les retallades. Tota l’oposició en ple es va posar de part dels estudiants. Les famílies també van jugar un paper important a l’hora de defensar-los i de difondre les seues reivindicacions. Els que podien, anaven a les concentracions. La cosa petita creixia. El pa es feia gran.
Consol Castillo era regidora de Compromís a l’Ajuntament de València. El seu fill menut feia el darrer curs al Lluís Vives. La seua tasca va ser de fer d’interlocutora entre els alumnes detinguts o agredits i l’advocat Agustín Arenas.
“Veus que els teus fills no s’acomoden i decideixen que cal plantar cara i que han de reivindicar els drets que els usurpen. Les condicions del Lluís Vives eren tremendes, abandonat totalment per la conselleria. D’una banda, érem optimistes, i de l’altra, teníem por perquè sabíem com d’animal podia ser la policia”, diu Castillo. Sobre aquesta brutalitat, recorda una de les càrregues al carrer de Xàtiva: “Emparedaven els xavals contra les tanques de l’institut. Pensava: ‘Com és possible? Són criatures de catorze anys o quinze o setze.’ Era una violència i una ràbia amb què actuaven… Els xavals s’asseien allí pensant que la policia no carregaria contra ells, però la policia no tenia cap inconvenient a fer les càrregues o allò que fora.”
Pau Romero: “Els meus pares de seguida vingueren a les manifestacions. Mon pare és mestre. Recorde veure’ls a ells i mirar-nos. No entenien res. Ens feien de tot. La sensació que tenia era d’incomprensió. Una sensació molt violenta.”
Laia Romero: “Els pares sempre ens van donar suport. Sabien què passaria. Hi havia molts pares de companys que van fer el primer front perquè no vingueren a per nosaltres.”
Tots els instituts de València, amb el Lluís Vives
A mesura que passaven els dies, el nombre de manifestants creixia. El dilluns 20 de febrer, els universitaris es van afegir a les protestes. Uns quatre-cents es van tancar a la Facultat de Geografia. És per això que Pau Romero els recorda alhora que considera injust que tot el mèrit de la revolta, de la Primavera Valenciana, se l’enduguessen els alumnes del Lluís Vives. “Més instituts, com ara el Ferrer i Guàrdia, el Benlliure i el Carme, van fer exactament el mateix que nosaltres, o prou més. Venien a les assemblees i estaven molt més organitzats i implicats. Nosaltres vam tenir sort de tallar el carrer de Xàtiva, però sé que molta a gent d’aquells instituts també la van multar i pegar”.
Viure sense compte corrent
Adri Castelló, un dels protagonistes d’aquest reportatge, va ser un dels multats, no recorda si li reclamaven tres-cents euros o quatre-cents. No els volia pagar. No els va pagar. “Vaig decidir de viure sense compte bancari per no pagar la multa, perquè em semblava una injustícia. Vaig viure molts anys així, sense compte. Em van retenir vint euros, allò que tenia al banc en aquella època, i em va fer molta ràbia. Vaig dir: ‘No em furtaran ni un euro més.’ Com que depenia dels meus pares, m’ho donaven tot en efectiu, i va ser possible.”
Deu anys després
Els estudiants de València es van revoltar. Van ocupar les portades als mitjans de comunicació durant una setmana. Però, a poc a poc, aquell foc es va apagar. Van tornar a les aules, als exàmens, a les mantes contra el fred.
La Primavera Valenciana va restar gravada com una de les grans fites d’aixecament social i, a la vegada, com un gran exemple de com la policia espanyola actuava sense cap escrúpol i sense cap mirament contra qui fos.
Laia Romero: “No sabria dir per què vam parar. Alguns alumnes van continuar tirant un poc, però tinc la sensació que totes les lluites es perverteixen i va passar un poc això… Se’ns n’anà de les mans. Es va fer molt gran.”
A la motxilla, hi duien uns dies viscuts amb molta intensitat. Era la cosa petita que s’havia fet gran i que els ha deixat una empremta per sempre.
Pau Romero: “Veig la policia i continue pensant que vénen cap a mi. En cap moment pense que és una gent que compleix aquell mantra de servir i protegir. Allò que experimente són hòsties i hòsties i continue tenint eixa visió. Recorde tornar a l’institut i passar per davant els agents que van normalment pel centre i veure com ens miraven. No sé si era una mirada especial, però recorde aquella sensació, d’hòstia, molta por. Com que tot havia estat tan irracional. Aquell carregar contra nosaltres sense motiu, tenia una sensació d’indefensió i d’impotència. Crec que va ser la primera volta en la meua vida que em vaig sentir tan impotent.”
Laia Romero: “Vaig tenir molta por. Entre por i adrenalina. És que mai m’ha perseguit ningú. I si m’agafaven, l’havia cagada. I sempre m’he preguntat per què corria si no havia fet res. Jo no era il·legal.”
Molts analistes han escrit que la reacció tant del govern espanyol com del de la Generalitat va ser un error que va obrir una esquerda més a la roca fins aquell moment inamovible del poder del PP. Tres anys després, van ser desposseïts per les urnes de bona part del poder que tenien. Alguns encara han de retre comptes davant els jutjats per les maleses que van fer.
Laia Romero: “Manipulats? En eixe moment no ens hi sentíem. O no n’era conscient. No estàvem manipulats pels polítics, però si va triomfar va ser pels mitjans de comunicació, i també es va acabar pels mitjans. Fins a quin punt vam ser nosaltres, la novetat, i quin ús en van fer els mitjans? Quan ens vam quedar a soles vam veure que sense ressò no podíem fer res.”
40 detinguts, 232 multats i una fita històrica
La Primavera Valenciana del 2012 va florir entre el 15 i el 22 de febrer. Una setmana que va durar anys. Es va saldar amb 40 detinguts i 232 multats. El cap de policia, Antonio Moreno, va demanar d’anar-se’n de València i que el destinassen a una ambaixada espanyola a l’estranger. L’havien d’enviar a Nova Delhi, però com que no sabia prou anglès, l’operació fugida es va avortar. El mes de juny, quan la Primavera Valenciana encara cremava, el van ascendir a comissari principal. Paula Sánchez de León va renunciar al càrrec un any després, va deixar la política i es va incorporar a un bufet d’advocats que porta els seus cognoms.
Aquell moviment va sorprendre no solament el Partit Popular, que ostentava un poder quasi absolut sobre les institucions, sinó moltes capes de la societat que havien abaixat els braços. Al llarg d’aquests anys, els fets de febrer del 2012 s’han contat en obres de ficció, en assaigs, i s’han fet documentaris, conferències, cançons o exposicions fotogràfiques, com la que aquests dies ha organitzat l’ajuntament a les portes de l’institut.
