La primavera als nostres peus

Als regnes de Castella i de Lleó, els hidalgos eren les persones de bon llinatge, de casa bona, en diríem avui. Eren, literalment, fills d’alguna cosa, i se sobreentén que aquesta cosa era bona i positiva. Llur concepte de l’honor els impedia de retractar-se o fer-se enrere i, per tant, un cop havien tret l’espasa estaven obligats a batre’s, a mort si calia, abans de tornar-la a embeinar.

D’aquí ve una expressió molt castissa i definitòria de la castellana parla i, de retruc, de molts dels seus parlants, que és aquesta de ‘sostenella y no enmendalla’, així en castellà antic que fa més patxoca. Referida originalment a l’espasa, designa l’actitud d’aquells disposats a mantenir els seus errors, encara que siguin molt evidents o perjudicials. És Don Quixot empaitant molins de vent, tan tossut com convençut.

Però passen els anys, l’espècie humana teòricament evoluciona, i Don Quixot continua cavalcant per l’altiplà ibèric. Com explicaríeu sinó la reacció hispànica majoritària a la recent resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea? T’ofereixen una oportunitat d’or per a redreçar el rumb, per a reduir la velocitat del tren en pendent ferroviari, per a corregir un disbarat judicial majúscul, i la caverna i no tan caverna opta per parlar d’atac d’Europa i d’error del TJUE, i per a assegurar que amb Alemanya no s’haurien atrevit a fer-ho.

No consideren les indicacions del TJUE com les de l’òrgan supranacional encarregat de vetllar per la correcta aplicació del dret comunitari europeu, sinó com un afront, una ofensa, una coça als morros. Zero autocrítica i via lliure a convertir la broma de l’#Spexit en trending topic a les xarxes socials. Com deia algú, tenint en compte que la sortida d’Espanya de la Unió Europea afectaria tots els europeus, suposo que reclamaran que tots els europeus la puguin votar.

La reacció davant la sentència del TJUE no és la primera que aixeca polseguera espanyola, ni serà la darrera. La resolució del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein denegant l’extradició de Puigdemont ja va desfermar ires, contra la justícia alemanya en aquest cas, i clams per a canviar la política europea d’euroordres. També Bèlgica i la seva justícia han estat vilipendiades, i no pas per un ultra de Vox, sinó per Josep Borrell, en funcions de capitost de la diplomàcia europea.

Perden els papers, en algun cas de manera literal. Com pot ser? Hi ha la part d’orgull hidalgo i de supèrbia que els corre per la sang, segur. També hi ha el fet que creuen, encara menys que d’altres, en el projecte comú europeu. I finalment cal tenir en compte que qui basa la seva estratègia en la força i en la mentida no es pot permetre la ‘debilitat’ d’admetre correccions o correctius, perquè l’artificiós castell de cartes de la falsa veritat que promulguen s’ensorraria, com s’acaben ensorrant tots els castells de cartes.

Són massa lluny del Charles Chaplin que confessa que no vol renunciar a la deliciosa llibertat de poder equivocar-se, i són massa a prop del jugador que insulta l’àrbitre que els mostra targeta vermella després d’una entrada assassina que tothom ha vist i se’n va del camp renegant en vers. La unitat d’Espanya els ofusca i quan la veuen amenaçada treuen l’espasa. Un cop la tenen a la mà, no hi ha drets ni llibertats que valguin: a ‘sostenella y no enmendalla’ fins a la derrota final.

Nosaltres, mentrestant, assaborim aquesta victòria i les que vindran, i apugem el volum de l’aparell de música quan escoltem el darrer disc dels Smoking Souls, amb David Fernàndez que ens recorda que ‘hi ha batalles que mai no es guanyen i derrotes que mai no es perden, perquè ja no es tracta d’arribar al paradís, amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou’, i els de Pego canten orgullosos que ‘amb els fantasmes parlarem / i ara no callem, i ara no callem. / La primavera als nostres peus, / i ara ballarem, i ara ballarem’.

Sí, les primaveres lliures són als nostres peus i ara que ve Nadal, deixem que els hidalgos s’entretinguin amb les espases i dediquem-nos a ballar la vida que neix.