13.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 14.03.2018 - 07:41
Dins el bloc republicà s’insinuen moviments interessants. Com era previsible que passàs algun dia. Superat el trimestre final del 2017, amb tota la intensitat que va arribar tenir, la confusió instal·lada després de la victòria del 21-D feia pensar en una sacsejada notable en cerca de nous instruments. I en aquest terreny algunes coses que passen són ben suggeridores.
Per exemple, aquesta proposta de Jordi Graupera de consolidar una candidatura independentista única a Barcelona i decidir-la amb un sistema de primàries obertes a tothom. Ara mateix no sóc capaç d’opinar sobre Graupera i el seu projecte polític, no tinc prou eines per a fer-ho, però veig amb molt interès aquesta proposta de primàries que fa. Tenir la batllia de Barcelona del costat independentista és fonamental. I, amb un consistori tan dividit com el que emergirà segurament de les municipals –hom parla de nou partits amb possibilitats d’entrar-hi–, la farà seua qui quede primer, potser amb menys de deu regidors i tot. Que l’independentisme es presente en quatre o cinc plataformes diferents sembla forassenyat, tenint en compte que si en consolidàs una de sola seria la guanyadora automàticament, sens dubte. Entenc que els partits que pensen que tots sols poden tenir la batllia, sobretot ERC, preferesquen el risc que el consistori vaja a parar a mans de l’unionisme i s’ho juguen tot anant-hi sols, però estic segur que molta gent es decantarà per assegurar la victòria, tenint en compte el reglament electoral tan peculiar de les eleccions locals. A més, el recel i la incomoditat amb el partidisme creix molt dins el bloc republicà darrerament.
Paradoxalment, o no, sembla que al mateix temps comencen a albirar-se nous partits a l’horitzó. Ahir a Brussel·les Carles Puigdemont va tenir una llarga reunió amb els qui impulsaran el seu moviment, diuen que amb la voluntat de convergir amb el PDECat. Dic ‘diuen’ perquè més aviat sembla una ‘operació Macron’ per fases. El president de la Generalitat pot crear entorn seu un partit que minimitze molt el PDECat i el deixe convertit en una cosa residual. Això, si més no, plana en l’ambient. Que el PDECat intente ‘parar els peus a Puigdemont’ com ahir manifestava alguna premsa unionista amb gran alegria, pareix més un suïcidi polític que no una maniobra brillant. Sense el PDECat, Puigdemont ocuparia clarament un espai encara més central en la política catalana, especialment si és capaç d’aplegar veus noves i gent fins ara fora de la política institucional. I potser podria intentar aquest somni de tenir un SNP, a l’escocesa, que alguns tenen al cap.
Gent nova i fresca, doncs, sembla que siga el mot d’ordre. Per a ocupar uns espais que poden desdibuixar l’esquema tripartit actual. En aquest sentit fa dies que circulen també informacions que diuen que un sector de l’esquerra independentista voldria desplaçar-se més cap a l’esquerra tradicional i disputar el terreny a ERC. No seria gens fàcil, però dependria segurament de com es mogués tota la resta de l’escenari –sobretot Puigdemont– i de com es moguessen nous actors, com ara, molt notablement, Albano-Dante Fachin i la seua gent.
I tot això arriba en un moment en què Òmnium i l’ANC també viuen temps agitats. Òmnium té un debat obert, després de no haver fet cap crida a la manifestació reivindicativa de diumenge. I a l’ANC la polèmica va esclatar ahir quan es va saber que es retiraven les candidatures presentades per gent tan interessant com Antonio Baños o Pere Camps. Aquesta vegada molta gent sembla reclamar explicacions d’una situació –pel cap baix– confusa. I aquest és un altre símptoma que les coses es mouen. Tinc la sensació que hi ha molt interès a cercar cares noves i a promoure relleus per a encarar la nova època que s’acosta, però que també es reivindica, i ben fort, una altra manera de fer les coses.
I tot això per a encarar una època que, cada dia que passa, es presenta més interessant. El bumerang sembla que ja comença a girar-se contra el govern espanyol, que ahir va rebre dues bufetades ben estridents des d’Europa, especialment la sentència del TEDH, que és una desqualificació de dalt a baix, no únicament per allò que va passar fa anys, sinó per això que passa ara –Pere Martí ho explica amb aquest gràfic 7 a 2. La justícia espanyola comença a ser vista a Europa com una anomalia monumental i com un problema veritable. Rajoy, mentrestant. no pot tancar el pressupost ni defensar en públic que Catalunya s’ha rendit. El seu amic Juncker és a la corda fluixa pel Selmayrgate, un escàndol que arrossegarà de passada la famosa Clara Martínez Alberola. I Merkel torna a manar a Alemanya i el BCE dibuixa l’escenari dels anys vinents amb un Weidmann que Espanya defuig com si fos un empestat i que De Guindos no podrà aturar de cap manera. Aquest mapa d’una possible nova Europa ja obertament dirigida per Alemanya i a diverses velocitats, publicat pel mensual italià Limes –sempre ben informat en geopolítica–, ha fet alçar aquests dies les celles a més d’un alt funcionari de Madrid…
