Preysler, Vargas Llosa i el classisme (cultural)

Abans de continuar parlant de casta veurem què va piular ahir l’escriptora Laura Freixas:

Leo a Vargas Llosa en @el_pais y pienso en lo decepcionante q resulta q hombres q son un referente, como él, formen parejas tan desiguales

— Laura Freixas (@LauraFreixas) July 26, 2015

L’article del peruà parlava de Nietzsche. Un bon grapat d’usuaris de Twitter, alguns de ben il·lustres, van opinar que el seu piulet era masclista. Jo no crec que ho sigui –més endavant diré per què–, però Freixas va acabar d’enfonsar el peu a la galleda dient això:

@Delorenzotv @el_pais No lo veo así pero acepto crítica. Digamos q m decepcionan hombres intelectuales emparejados con amas d casa. — Laura Freixas (@LauraFreixas) July 26, 2015

Impressionant. Malgrat que aquest i alguns altres piulets són força desafortunats venint d’una escriptora que ha lluitat sempre per la igualtat de la dona, censurar-la per masclista seria posar-hi més pa que formatge. Twitter té aquestes coses: et sembla que ets al bar amb els amics quan et llegeix –potencialment– mig país. Qui estigui lliure de bestieses a Twitter que llanci el primer ‘tweet’.

No és masclisme, és classisme

La quarta accepció de l’Enciclopèdia descriu la casta així: ‘Classe o ordre de persones que, gràcies a privilegis hereditaris, de professió, etc., té un esperit d’exclusió respecte a les altres classes de la societat. La casta nobiliària, militar. Esperit de casta. Tenir algú els prejudicis de la seva casta.’

Freixas creu que Isabel Preysler és una mestressa de casa inculta. Més enllà del dubtós encaix en la definició de mestressa de casa em crida l’atenció que Freixas doni per fet que Preysler és inculta. La seva filla Tamara sembla més simple que no el mecanisme d’un xumet, però a la mare no li recordo cap sortida de to que em permeti d’afirmar que és inculta. Ans al contrari, ella té un saber estar en un munt de situacions en què jo no passaria del trinxeraire llegit que sóc; en això Preysler n’és molt, de culta. I no és cap beneita.

Tampoc no sabem a què dedica el seu lleure la nova parella de Vargas Llosa però ha tingut el temps, els mitjans i les oportunitats per a adquirir una vastíssima cultura.

Que Isabel Preysler sigui una dona i Mario Vargas Llosa un home és un arbre que no ens ha d’impedir de veure el bosc rere el piulet de l’escriptora catalana. Freixas creu que Preysler no es mereix ser parella de l’escriptor perquè (creu que) és una inculta. Freixas diu que Vargas Llosa l’ha decebuda perquè suposa que no ha triat algú culte; tampoc no ens aclareix quina consideració li mereixia Patricia Llosa que, legalment, encara és la dona de l’escriptor. La que també és la seva cosina –Puigtobella disculparà que enllaci la revista DiezMinutos– era força més inculta que l’anterior parella del premi Nobel, la seva tia política, Julia Urquidi, aquesta sí que amb més cultura fins i tot que ell, si més no quan eren parella. De llavors ençà ha plogut molt.

A Freixas la molesta que Preysler sigui de la casta ‘equivocada’. Preysler s’ha d’aparellar amb homes (suposadament) rics però no intel·lectuals. Per què? Home, quina pregunta… perquè se suposa que un home culte només pot ser feliç amb una dona culta. I viceversa, és clar. Ja veig els homes (cultes) rient per sota el nas mentre les dones (cultes) adopten una expressió escèptica. I viceversa, és clar.

Hi ha una mena d’intel·lectual que creu que el Cànon Cultural (Occidental) és escrit en marbre i que tan sols el poden administrar aquells qui l’Acadèmia ha ungit sacerdots. Hem d’entendre l’Acadèmia com un sistema que, per legitimació vertical descendent –el sentit és importantíssim– autoritza uns quants escollits a impartir doctrina per al gaudi i guia dels lloscos. Formen part de l’Acadèmia els catedràtics, professors, crítics, editors i escriptors de la cosa, entre més personatges que hi pul·lulen al voltant. Aquesta mena d’intel·lectual és profundament classista; potser no veu cap problema en l’aparellament entre rics i pobres, però no pot evitar de pensar que un culte i un llosc són incompatibles.

Quan els mitjans de producció i distribució d’informació eren en mans de molt pocs –perquè la seva creació i manteniment costaven molts diners– aquesta manera d’entendre la cultura tenia sentit. La cultura, per imperatiu industrial, era quelcom a administrar verticalment, de dalt a baix, d’uns pocs que triaven i moltíssims que consumien. Hi havia una clara separació entre Alta Cultura i Baixa Cultura: la primera rebia la benedicció de l’Acadèmia, la segona era produïda en massa pels propietaris dels mitjans de producció per al brut gaudi dels incultes o se la procuraven ells mateixos a les seves pintoresques festes i locals.

Som envoltats de rics i de pobres, de cultes i d’incultes, però alguna cosa ha canviat: la informació circula per les clivelles del sistema erosionant el Cànon Cultural (Occidental) i enduent-se’n un sacerdoci que, mancat d’auctoritas, descobreix que la seva potestas no serveix perquè la gent, el populus, pot triar sense guia. I s’atreveix a fer-ho! Així és com, de mica en mica, les clivelles esdevenen reguerots i dels reguerots en surten dolls que soscaven el Cànon Cultural (Occidental).

De la mateixa manera que hi ha gent amb tres carreres universitàries que no han obert un llibre en sa vida i són més burros que Platero, també n’hi ha que només tenen el graduat escolar però han bastit una cultura enciclopèdica, que no vol dir memorística, sinó pròpia de l’ideal de la Il·lustració i del Segle de les Llums. No puc entendre com Laura Freixas defensa la igualtat de les dones –causa que comparteixo malgrat no ser dona– i a la vegada censura l’estil de vida d’una persona que si res ha demostrat és triar lliurement les seves parelles i el seu estil de vida. Jo potser no el comparteixo –Freixas de segur que no–, però no sóc qui per suposar que Isabel Preysler és inculta ni tampoc per donar per fet que una inculta no farà feliç Vargas Llosa.

Laura Freixas creu que mereix ser parella de Vargas Llosa –altrament no estaria tan decebuda amb la tria de l’escriptor– i això delata que, per a ella, hi ha una casta cultural que mereixeria ser tractada d’una manera especial. Potser fins ara ha estat així, no en assumptes de llit –que també– però sí en molts altres. Exercir la intel·lectualitat des de l’Acròpolis Acadèmica els ha fet perdre el món de vista. Potser no han vist, com féu Alessandro Baricco ja fa uns quants anys, que els Bàrbars s’acosten. Ja són aquí. Res no tornarà a ser igual.