26.07.2022 - 19:50
Un dels problemes més greus que tots tenim avui és el de la inflació. Els ciutadans, perquè veiem com minva la nostra capacitat adquisitiva; els empresaris, perquè malden per assolir l’estabilitat de preus i poder planificar el futur; i el govern espanyol, perquè, tot i que és veritat que a curt termini hi surt guanyant (vegeu la píndola del 13 de juliol), més enllà se li presenten dificultats que fan de mal resoldre. Recordem que a Catalunya l’IPC del juny era del 9,7% i a l’estat espanyol, del 10,3%. Probablement, les xifres que sabrem divendres, corresponents a l’avanç de juliol, seran més dolentes. Crec que arribarà a l’11% o més amunt. La baula immediatament anterior a l’IPC són els preus industrials, els dels productes industrials fabricats i venuts al mercat interior en la primera etapa de comercialització, és a dir, dels preus de venda en sortint de fàbrica.
Precisament, avui hem sabut l’índex d’aquests preus industrials (IPRI), corresponent al juny. I pel que fa als estrictament industrials (sense comptar l’energia) la xifra de creixement mensual no ha estat ni bona ni dolenta. No ha estat bona perquè, malgrat que significa un fre a l’acceleració, encara no mostra una baixada des dels nivells actuals, que són molt alts per a les empreses. Però tampoc no ha estat dolenta perquè sembla clar que s’ha trencat la dinàmica que seguia fins a l’abril i, amb el 0,3% mensual, fa tota la impressió que aquests tres últims mesos marca un sostre per sota del 15%. No pujar ja és important, però ara caldria un canvi a la baixa, perquè els preus s’han enfilat massa.
De fet, això ja passa en algunes matèries primeres que s’havien encarit molt. El coure, per exemple, ha davallat gairebé d’un 30% aquests tres darrers mesos. Fins i tot el blat ha baixat d’un 38% en dos mesos. I el petroli, que fa un mes i mig valia 122 dòlars, avui en val 102. Això és perquè els compradors s’ensumen que anem cap a una recessió, o cap a una caiguda forta de l’activitat, i han frenat les compres. Evidentment, el gas natural va a part: si bé és veritat que al juny havia baixat, aquest mes ha recuperat valor i vés a saber fins on pot arribar. Així i tot, l’augment mensual de l’energia és del 5,1%, sobretot a causa de “la refinació de petroli i la producció de gas, juntament amb la distribució de combustibles gasosos per canonada”, segons l’expressió oficial textual. Hem de pensar que un 5% mensual de creixement equival a més d’un 60% anualitzat. Continua essent una animalada. Això fa que l’IPRI total, comptant l’energia i els productes industrials, creixi d’un 28,8% interanual a Catalunya (+0,6 punts respecte del maig) i el 43,2% a tot l’estat espanyol (-0,4 punts).
Per tot això, i segons el conjunt de materials utilitzat per a la producció, les diferències que hi ha entre els sectors són importants. Els increments més elevats en un any es registren a la metal·lúrgia (32,5%), a les indústries químiques (27,1%) i a les del paper (25,8%). També creixen més que la mitjana a les arts gràfiques (20,6%) i a la indústria alimentària (16,1%); en canvi, la confecció de peces de vestir (3,1%) i la fabricació de productes farmacèutics (3,6%) són dos dels que es troben a la part baixa de la llista de creixements.
Si es confirma que toquem sostre és qüestió de temps que els preus al consum tornin a nivells acceptables, si bé és cert que habitualment, quan un producte ha pujat 100 euros, la baixada pot ser només de 50 o 60 i s’estabilitza a un nivell més alt que el de sortida, de manera que, durant el període, el cost de la vida se’ns ha inflat, malgrat el retorn a la “normalitat”.
L’única referència que tenim sobre la data de l’IPRI avui és la que ens proporciona l’avanç, per a la zona euro, del comportament dels preus a la indústria al juliol, aportat per l’índex dels directors de compres (PMI), que vam saber divendres. I el report apunta en el mateix sentit que comentem avui per a Catalunya. Diu que la inflació dels costs per a l’empresa s’ha reduït a la zona euro, on ha baixat per quart mes consecutiu i ha arribat al nivell més baix d’ençà del febrer. Però ha continuat superant significativament les màximes prèvies a la pandèmia. “El creixement dels costs dels productes utilitzats pel sector manufacturer –diu l’informe– s’ha desaccelerat amb especial intensitat, i ha caigut fins al seu mínim en gairebé un any i mig, en resposta a la reducció de preu de molts productes bàsics, entre els quals s’inclou especialment el cru.”
Seria bo que es confirmessin aquestes estimacions, perquè els empresaris europeus (els alemanys al capdavant) no tenen el futur gens clar. Segons l’informe, les expectatives empresarials per als dotze mesos vinents baixen fins al seu mínim d’ençà del maig del 2020 i es redueixen a un nivell superat poques vegades aquesta darrera dècada. En realitat, han empitjorat fins al punt que hi ha més companyies que esperen retallar la producció que no pas que esperen augmentar-la els dotze mesos vinents, una situació que no s’havia observat d’ençà dels primers temps de la pandèmia (i abans d’això, des del 2012). I, a més, amb els magatzems plens d’estocs de materials que han comprat… i comandes a la baixa.
Per això és tan important i tan difícil la política que ha d’encarar el BCE. Veurem què fa demà la Reserva Federal americana. Hi ha qui diu que apujarà el tipus de referència d’un 0,75% i hi ha qui pensa que jugarà fort i l’augmentarà d’un punt. Vol, com sigui, tallar la puja dels preus al consum, que han arribat al nivell més alt d’aquests últims quaranta anys, fins al 9,1%. La decisió marcarà el camí del BCE… i, de retruc, de tots nosaltres. Cal esperar que els preus industrials, que –hi insisteixo– semblen haver tocat sostre, canviïn ben aviat la tendència i comencin a baixar.
