27.06.2022 - 19:50
Dissabte el govern espanyol va decidir unes mesures que anomena antiinflacionàries, en un consell de ministres extraordinari. Unes mesures que tenen un nom molt cridaner, però que no sé si se’l mereixen, perquè el suposat fre de preus es limita a allargar les mesures aprovades al març, a limitar la bombona de butà i a aplicar un descompte en el transport públic… a partir del setembre. La resta de noves mesures van destinades a ajudar els més vulnerables. O això diuen, perquè és un ajut directe de només 200 euros per a assalariats, autònoms i desocupats de baixos ingressos, que es podrà sol·licitar durant el mes de juliol. Serà de pagament únic i en famílies amb una renda inferior a 14.000 euros.
També decidiren un augment del 15% a les pensions no contributives –jubilació i invalidesa– fins a final d’any. Fet i fet, significarà un augment de 60 euros mensuals fins a final d’any per pensionista.
Per tant, és més un paquet d’ajuts –molt minsos, tot sigui dit– per a amorosir el tràngol de la pèrdua de poder adquisitiu, que no pas veritables aturadors de la inflació. A propòsit d’això, cal esmentar la baixada de l’IVA de l’electricitat del 10% al 5%. Jo em pregunto si amb la pujada de preus dels últims mesos, amb el consegüent augment dels ingressos de l’impost que ja han entrat a Hisenda, no hem pagat amb escreix aquesta baixada que anuncien.
Algunes de les mesures del març em sembla bé que es prorroguin, però algunes altres, no. Per exemple, quin sentit té continuar donant 20 cèntims per litre de benzina a tothom? Són 20 cèntims que acabarem pagant entre tots, tinguem cotxe o no. Circulem o no. I ara, amb la vinguda en massa d’estrangers, no em sembla correcte que també hàgim de subvencionar el carburant dels turistes francesos i alemanys. El cas és que, entre el paquet de mesures de març i aquest, sumen uns 15.000 milions d’euros d’ajuts i rebaixes que pagarà l’estat, és a dir, tots nosaltres per la via fiscal. Són molts diners per a tan poca cosa. O no?
Per això, em va semblar encertada la definició que en va fer el professor Sala i Martín dissabte passat al FAQS. Va dir clarament que eren mesures inflacionàries, més que no pas antiinflacionàries, perquè fonamentalment apunten a fomentar el consum dels més vulnerables i a retallar impostos. I ambdues mesures acaben duent més dèficit. L’explicació no va caure bé a tothom. I ahir la batllessa de Barcelona va criticar les paraules de Sala la nit abans. La resposta no va trigar gaire. El professor li va etzibar una piulada que deia: “Ada Colau m’ha criticat avui al @vialliure de RAC1 per dir que les ajudes que proposa el govern contribuiran a la inflació. També ha criticat la meva hipocresia per no haver dit res quan es van rescatar els bancs. Com quasi sempre, l’alcaldessa s’equivoca. De fet, menteix.” I té raó. A Barcelona ja sabem molt bé de quin peu calça.
I falta un punt que em fa ballar el cap. Resulta que una part d’aquests ajuts s’han de finançar amb un impost que gravarà les elèctriques per tots els beneficis que han acumulat, a còpia de cobrar a preu de gas la llum obtinguda amb el vent o el sol. Recordeu que tota l’electricitat produïda es cobra al preu de l’últim quilowatt posat a la xarxa. Aquests “beneficis caiguts del cel” són els que es volen fiscalitzar, per repartir una mica el cost que tots hem hagut de suportar els últims temps. La reacció de les elèctriques ha estat molt dura, com era previsible. En nom seu, però sense esmentar-les, el president de la CEOE, Antonio Garamendi, va atacar la idea fa pocs dies. Tot desbarrant, va fer una desafortunadíssima comparació entre el tracte dels nazis envers els jueus i la pujada d’imposts. Bé, deien que aquest pas s’havia de fer ràpidament, però, de moment, es deixa per a primers de l’any vinent. Ja veurem com acaba la lluita entre el govern espanyol i el lobby d’empreses on més ex-ministres tenen en nòmina en els seus consells d’administració.
He volgut saber les opinions dels empresaris i he parlat amb Enric Rius, assessor financer i fiscal de la CECOT. D’entrada em diu: “Són unes mesures en clau política més que econòmica. Teòricament, diuen que van contra la inflació, però el que fan és repartir més diners, que no serviran per a res. Ni per a ajudar les famílies que ho passen malament, ni per a solucionar cap problema als autònoms. Què són 200 euros per un autònom –33,3 euros durant cada un dels sis mesos vinents– que està amb l’aigua al coll? Ah!, i només per als qui facturin menys de 14.000 euros anuals.”
Li pregunto per l’allargament de la carència dels crèdits ICO (pagar només els interessos) que s’acabava el 30 de juny i s’amplia sis mesos més. “És una mesura injusta, perquè és limitada a uns sectors, mentre que de gent que té dificultat per a tornar els ICO n’hi ha a tot arreu. Això no obstant, aquest allargament es limita als sectors que, segons ells, són més afectats per aquesta conjuntura, com l’agrari, el ramader, el pesquer i el transport per carretera. Només aquests? Insisteixo, ho veig molt injust. A mesura que vagin arribant al venciment els crèdits, moltes pimes i autònoms que es van trobar obligats a demanar-los per a sobreviure, no els podran tornar i ja veurem què passa.”
Justament aquest matí hem sabut que els preus industrials (IPRI) han pujat d’un 28,1% a Catalunya i d’un 43,6% a tot l’estat espanyol. Això és un fre a l’escalada, perquè les xifres són menors a les d’abril i l’augment mensual no arriba a l’1% en tots dos casos. L’energia continua pesant molt, si bé també va frenar al maig. El que ens diuen aquests preus, que equivalen als costs de les indústries, és que continuen creixent a un ritme molt fort, malgrat l’alentiment del maig, i que resta la incògnita de quants acabaran pujant l’esglaó següent, és a dir, cap als preus al consum.
De moment, sabem que hi ha una colla de sectors que tenen augments de preus superiors al 15% interanual, cosa que és una animalada. L’encapçala, amb un 33%, la metal·lúrgia, la fabricació de productes de ferro, acer i ferroaliatges. A les químiques i al paper pujaran al voltant del 25%. En la fabricació d’aliments i d’altres productes minerals no metàl·lics, al voltant del 15%, i la fusta arriba molt a la vora. El pitjor és que aquesta situació fa mesos que s’arrossega i no es veu un aturador clar, mentre duri la guerra d’Ucraïna.
L’IPRI ens dóna una pausa. Veurem quant dura. Sobre les mesures, jo també crec que és un pla pensat fonamentalment de cara a la galeria i que, al capdavall, ens costarà molts diners a tots plegats. I vull insistir amb els dubtes que tinc sobre com s’aplicarà finalment l’impost nou a les elèctriques. El temps ho dirà.
