Els preus industrials a Catalunya s’enfilen fins al 29% a l’abril

El mes d’abril l’índex de preus industrials (IPRI) va créixer d’un 28,9% respecte del mateix mes de l’any passat. Per grans sectors industrials, van augmentar els preus de l’energia (un 98,8%), els dels béns intermedis (23,6%), els de consum (9,7%) i els d’equipament (4,9%). D’una altra banda, per divisions industrials, els creixements de preus més forts foren a la metal·lúrgia i fabricació de productes bàsics de ferro, acer i ferroaliatges (31,8%), a les indústries químiques (27,6%) i a les indústries del paper (22,8%). Aquesta és l’escarida nota (com és costum) que l’Idescat adjunta avui a les dades dels augments que presenta l’IPRI a Catalunya.

A l’estat espanyol, l’augment és encara molt més fort, a causa de l’energia, on puja molt més, un 119%. Per aquest motiu, l’augment total de l’IPRI de l’estat és del 45% interanual. Malgrat haver baixat dos punts d’ençà del mes anterior, el nivell és aclaparador (gairebé 20 punts més que no a Catalunya). La nota explicativa de l’INE fa referència als béns intermedis, la variació dels quals puja gairebé de tres punts, fins al 25,6%. Hem de pensar que aquesta categoria de béns són els més directament relacionats amb les primeres matèries.

Fa de bon recordar que l’IPRI és un indicador que mesura l’evolució mensual dels preus dels productes industrials fabricats i venuts a l’estat espanyol en la primera etapa de comercialització, és a dir, dels preus de venda a sortida de fàbrica, excloent-ne les despeses de transport i comercialització i l’IVA facturat. Aquest índex cobreix tots els sectors industrials, tret de la construcció. No cal dir que és una de les claus per a l’evolució de l’esglaó següent, l’índex de preus al consumidor (IPC).

Parlo amb Ángel Hermosilla, director de l’àrea d’economia i empresa de la PIMEC, perquè em digui com veu els empresaris en aquests moments, amb el problema dels costs. La resposta és immediata: “La preocupació és molt gran, perquè el nivell de preus continua essent molt alt. Veiem que els factors que els impulsen es mantenen i crec que en tenim per temps, mentre no canviïn. Moltes pimes em comenten que troben cada vegada més dificultat a l’hora de fer repercutir aquests costos tan elevats en els seus clients, de manera que la baixada dels marges que els origina les empeny contra les cordes.”

Especialment colpidors són els efectes d’aquest problema en l’agricultura i la ramaderia. I, a tall d’exemple, Hermosilla m’explica: “Molts pagesos fan servir menys fertilitzants que no caldria, perquè no poden pagar-los al preu actual, tot i que saben que no produiran tant.” I, quant als ramaders, em diu: “N’hi ha molts que sacrifiquen el bestiar abans d’arribar al pes òptim, perquè no els surt a compte l’alimentació, a causa del preu que té el pinso.” Tot això ha d’acabar afectant els preus al consumidor. M’assegura que, encara que ja no pugessin més, treballar als nivells de preus actuals resulta difícil per a molts sectors. “Per això –conclou–, la gestió dels costos, en aquests moments, és al capdamunt de l’escala de prioritats de moltes empreses.”

Sortosament, almenys l’evolució del preu de les primeres matèries metàl·liques el mes de maig (recordem que l’IPRI que hem sabut avui és de l’abril) sembla que es va frenant i, en alguns casos, va baixant. És el cas del níquel, amb un -22%; del coure, amb un -12%; i de l’alumini, amb un -9%. En canvi, no és tan clar en el cas de les alimentàries, perquè el blat, per exemple, ha tornat a pujar d’un 5%, cosa que fa perillar l’alimentació bàsica de milions de persones del tercer món. La soia s’ha mantingut igual, després d’haver pujat d’un 40% els mesos anteriors. I el blat de moro fins i tot ha baixat d’un 6%, després d’haver pujat també d’un 40%. El cas de la fusta potser és el més espectacular: al maig baixa d’un 37%, però és que abans havia pujat més del 150%. Les matèries que no han cedit durant aquest mes són el petroli i el gas natural. El Brent ha continuat pujant, fins a un 10%, i el gas, una mica més del 32%.

Un minúscul segon punt d’esperança, en aquest aspecte concret, l’aportava ahir l’avanç de l’índex del maig dels directors de compres per a tota l’eurozona (PMI): “El sector industrial va apuntar una reducció especialment intensa en els preus de les primeres matèries”, deia. I anava un pas més enllà: “Si bé la inflació dels costs es va atenuar lleugerament en el sector manufacturer per segon mes consecutiu, l’augment va continuar essent el tercer més important registrat des que es disposa de dades comparables, compilades per primera vegada el 1998.” I parla de l’intens augment dels preus de les energies, de l’alça dels costs del transport, d’augments més generalitzats dels preus de compra imposats pels proveïdors i de les creixents pressions salarials.

Ve’t aquí un panorama amb un doble perill. Per una banda, el risc en el manteniment de l’activitat de moltes empreses que no puguin tenir una certa facilitat a l’hora de fer repercutir l’augment dels costos. I, per una altra, que aquesta repercussió, quan arribi fins a l’últim esglaó, acabi inflant encara més l’IPC, ja en situació de màxims i sota la mirada constant del banc central, per aplicar una pujada en els tipus d’interès.

Sense anar més lluny, la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, va dir ahir que pronosticava un tipus de dipòsits del BCE a zero o “lleugerament per sobre” a final del setembre, fet que implica un augment mínim de 50 punts bàsics des del nivell actual (que és del -0,5%). “És molt probable que passem a territori positiu al final del tercer trimestre”, va dir Lagarde en una entrevista a Bloomberg TV. En canvi, avui, en una conferència a Davos, ha esquivat el tema. Però la por que el preu dels diners acabi pujant més que no es diu és ben present en els mercats financers.

En definitiva, la situació no sembla gens fàcil per a moltes empreses. I em torno a referir als PMI d’ahir per a la zona euro. Els directors de compres diuen que, encara que l’expansió de la producció manufacturera millorés lleugerament al maig, continua essent molt modesta, després d’un creixement que es va desaccelerar gairebé fins a paralitzar-se a l’abril. Així, el segon trimestre, fins avui, s’observa l’expansió més feble de la producció manufacturera d’ençà del començament dels confinaments per la pandèmia, el segon trimestre del 2020. La producció industrial continua limitada per l’escassetat generalitzada de subministraments. A més, la guerra d’Ucraïna i els confinaments a la Xina han exacerbat les pressions ja existents a les cadenes de subministrament originades per la pandèmia. L’allargament dels terminis de lliurament dels proveïdors, per una altra banda, al maig va continuar superant els nivells registrats abans de la pandèmia.

A grans trets, doncs, aquest és el panorama de la indústria. Sortosament, tot fa pensar que el turisme enguany anirà bé i això podrà ajudar a fer un pas més en la recuperació.