09.01.2025 - 21:40
El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units serà recordat probablement com un d’aquells moments històrics en què el ritme del món canvia, com l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran o la caiguda del Mur de Berlín. Bona part de les classes mitjanes i treballadores occidentals, fartes de la retallada constant del nivell de vida i de la condescendència de les elits tecnocràtiques, han decidit de votar uns moviments polítics insurgents que, amb les característiques de cada país, volen destruir els consensos dels últims quaranta anys. Davant del lliure comerç i les deslocalitzacions, Trump parla de proteccionisme i d’aranzels; en lloc de les fronteres més o menys obertes que havien fomentat els governs, ara hi ha plans per a executar deportacions massives d’immigrants.
Les llavors del descontentament vénen de molt lluny. Com explica el doctor en economia Miquel Puig a Els salaris de la ira (la Campana, 2021), els sous reals dels treballadors occidentals amb prou feines han pujat des del 1980. Fins llavors salaris i productivitat creixien al mateix ritme, sobretot durant els “trenta anys gloriosos” (de 1945 a 1975), però la dinàmica es va trencar a final dels setanta: la productivitat a Espanya ha augmentat d’un 50% en l’últim mig segle, però els sous van arribar a un màxim el 1976, i des de llavors s’han mantingut estables o han baixat. Això s’ha compensat amb un descens del cost de la tecnologia i de l’oci que ha fet augmentar la sensació de confort, i sobretot amb un augment fabulós del preu de l’habitatge que ha beneficiat tota una generació de propietaris, però aquests pedaços temporals han acabat destruint les expectatives dels menors de quaranta anys.
Aquesta setmana, en un llarg article al New York Times titulat Com els demòcrates van perdre la classe obrera, el veterà periodista Jonathan Weisman explica que els assessors del president Bill Clinton eren perfectament conscients dels efectes catastròfics que tindria sobre la classe treballadora dels Estats Units la signatura del tractat de lliure comerç amb Mèxic i el Canadà (1992) i l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (2001). La idea era compensar-ho amb un augment de l’estat del benestar, però quan això no va ser possible, van tirar endavant igualment el seu pla globalitzador. En menys de deu anys es van perdre quatre milions de llocs de feina a la indústria (feines generalment ben pagades), però com que les elits universitàries en van quedar al marge, i tota la població va poder comprar béns més barats, es va preferir ignorar la devastació a zones senceres del país. Robert Reich, que llavors era el secretari del Treball, ho va avisar: “Estem separant la societat en una minoria de guanyadors i un gran grup d’americans que es queden enrere, i serà fàcil manipular-ne la ràbia i la desil·lusió.”
Un altre mantra que les elits tecnocràtiques han repetit durant dècades és que la immigració de persones de països pobres a Occident només comporta beneficis i no té cap impacte sobre el mercat laboral. Això, com explica el doctor Miquel Puig, no té gens de sentit, perquè implicaria ignorar el principi més fonamental de l’economia, el de l’oferta i la demanda: en absència d’una bombolla especulativa, l’augment de l’oferta de qualsevol cosa que es posi a la venda tendeix a reduir-ne el preu. És a dir, que un increment del nombre de treballadors disponibles permet als empresaris oferir unes condicions laborals pitjors.
Com he escrit en més d’una ocasió, el model migratori actual d’Espanya no és cap creació de l’esquerra ni un fet inevitable, sinó que el va impulsar el govern conservador de José María Aznar durant la seva primera legislatura. Cap a l’any 2000 va començar un enorme creixement demogràfic fet a base d’immigrants econòmics que entraven per carretera o per l’aeroport de Barajas, i que es podien empadronar malgrat que no tinguessin papers de residència. A diferència del que passa al nord d’Europa, les xifres de refugiats van ser totalment negligibles fins que no va començar la invasió russa d’Ucraïna.
Amb l’entrada de milions de nous treballadors, uns sindicats comprats pel poder i una esquerra que té por de ser acusada de racista, els governs espanyols van poder impulsar una sèrie de reformes laborals que retallaven drets i debilitaven els convenis col·lectius. Com explica Miquel Puig, “entre el 2000 i el 2012 Espanya va experimentar un boom turístic que va suposar passar de rebre 46 milions de turistes estrangers a rebre’n 58 milions, la qual cosa va portar a la creació de 305.500 llocs de treball, dels quals 311.100 van ser ocupats per treballadors estrangers, de manera que el 2012 hi havia menys treballadors autòctons al sector que els que hi havia hagut el 2000”.
Això no tan sols ha passat a Espanya, és clar. Quan Alemanya va acollir fa una dècada un milió de refugiats sirians, el Fons Monetari Internacional va afirmar que era una oportunitat econòmica meravellosa per al país sempre que els nouvinguts s’integressin al mercat laboral, i que la millor manera d’aconseguir-ho era… retallant salaris. Un gran creixement demogràfic via immigració té dos grans beneficiats clars: els immigrants, que poden accedir a millors condicions de vida, i les elits econòmiques, que disposen d’una mà d’obra barata a l’abast i per tant molt més poder negociador; els perdedors són els treballadors autòctons, sobretot els que són als esglaons més baixos de l’escala salarial. I són aquests treballadors els que, amb el dret de vot, han decidit de rebentar el sistema.
Ara bé, la dinàmica és especialment perversa a Espanya a causa d’un model productiu de molt poc valor afegit, el binomi turisme-construcció, i que ofereix sous molt baixos (segons l’INE, el salari mitjà d’un treballador a la indústria és gairebé el doble que a l’hostaleria). Tots els partits polítics han proclamat que caldria canviar el model, però gràcies al flux constant de nous treballadors immigrants, els empresaris no han tingut cap incentiu per a fer-ho. I també hi ha la qüestió generacional: les pensions altes dels nascuts a la dècada del 1950 les han de pagar els treballadors actuals, però com que cobren poc, cal que n’arribin molts més per a compensar-ho (i tot i això les cotitzacions només permeten pagar tres quartes parts de les pensions, i s’ha hagut de recórrer al deute públic). I com donar feina a tota aquesta gent? Amb molts més turistes, és clar.
Hi ha, finalment, un altre factor que trenca amb la idea que els immigrants només duen beneficis econòmics, i que és l’impacte sobre les arques públiques –els que aporten recursos i els que en reben. Aquesta setmana ha circulat molt un estudi neerlandès que ho ha calculat, però si m’ho permeteu, us en parlaré la setmana que ve.
