Fer un cafè és essencial en la vida social de molta gent, una fórmula que implica quedar amb algú, xerrar i, si escau, prendre realment una tassa de cafè. Però es preveu que ben aviat serà una activitat molt més cara que no és avui en dia.

L’augment del preu del cafè no es pot adduir a un sol factor, però n’hi ha un que ha tingut un impacte dràstic i evident: la mala collita a escala mundial. El cafè, com també el cacau, s’ha de cultivar a l’aire lliure en regions tropicals, i ha estat fortament afectat per efectes meteorològics extrems com ara sequeres prolongades i pluges torrencials. En part, és conseqüències del Niño – Oscil·lació del Sud, un fenomen climàtic que afecta les latituds tropicals i subtropicals. Però el canvi climàtic també n’ha augmentat la freqüència.

El Vietnam, el segon productor mundial de cafè i el més gran de la varietat robusta, ha informat que les exportacions de cafè havien disminuït d’un 11,4%. I les perspectives són pitjors. Hi ha hagut la pitjor sequera de fa anys i això ha causat “danys irreversibles” a les flors del cafè. Es preveu que la temporada que ara comença serà la pitjor dels últims tretze anys.

Les males collites no se circumscriuen solament al Vietnam, sinó que el mal oratge també ha afectat la resta de productors, com ara el Brasil, Colòmbia, els països de l’Amèrica Central o Indonèsia, i això ha fet que l’excedent d’enguany sigui pràcticament inexistent. Alhora, en el cas de la varietat robusta, que habitualment es fa servir en barreges de cafè exprés i cafè instantani, la baixa producció ha anat acompanyada d’un fort augment de la demanda, perquè molts torradors han impulsat mescles de cafè que inclouen aquesta varietat, més barata, a causa que l’arabica ha mantingut preus persistentment alts aquests darrers dos anys.

El cafè de la varietat robusta va assolir un preu de rècord a tot el món el 9 de juliol: 4.667 dòlars la tona al mercat ICE Futures Europe, amb seu a Londres. El creixement és constant i si ja havia augmentat d’un 58% el 2023, enguany s’ha encarit d’un 63%.

Tot plegat fa preveure que el cafè seguirà el patró de pujada de preus del cacau. Les pressions inflacionistes s’han agreujat, a més, pel conflicte a la mar Roja, amb vaixells que es neguen a passar-hi, i això ha afectat el lliurament de cafè procedent d’Indonèsia, el quart productor mundial, i del Vietnam, que han de virar pel sud d’Àfrica, una ruta molt més llarga, amb un cost més alt i que causa endarreriments en la cadena de subministrament.

Giuseppe Lavazza, president de Lavazza, empresa dedicada a l’elaboració de productes del cafè, afirmava l’any passat que enguany es moderarien els preus del cafè, però ara ha admès en declaracions a The Guardian que es va equivocar. “No hem vist mai un augment tan fort dels preus com la tendència que vivim ara”, va dir. I no és pas gaire més optimista amb vista al futur: “Bufen vents de cara molt, molt forts i no veig cap raó per què el preu del cafè hagi de baixar.”

En dades concretes, detallava que un consumidor del Regne Unit en un any havia passat a pagar un 15% més per una bossa d’un quilo de grans de cafè, i la seva previsió és que durant l’any vinent augmenti entre un 20% i un 25%. Si al Regne Unit hi ha aquestes expectatives, a la UE podria haver-hi una tendència semblant, o molt pitjor.

La guerra del cafè i acusacions d’imperialisme

Si l’escenari general no sembla gaire reconfortant, hi ha un factor afegit a la Unió Europea: una nova legislació que, segons els productors, podria tenir unes conseqüències catastròfiques.

El desembre del 2022 es va aprovar el reglament de desforestació de la Unió Europea (EUDR), amb l’objectiu de combatre la desforestació que causen sectors econòmics com el del cafè, el cacau, la soia, la fusta o el bestiar. A partir del 30 de desembre ja no es podran vendre aquests productes a Europa si abans les empreses no demostren que els seus béns no tenen cap mena de relació amb la desforestació. Les empreses més petites tenen temps fins el juliol del 2025.

La qüestió principal és com demostrar-ho. La resposta és que els fabricants de cafè de tot el món hauran d’utilitzar les coordenades de satèl·lit per mapar digitalment la mida de la seva granja i remarcar-ne clarament els límits, per tal de comprovar si alguna part ha estat talada d’ençà del 2020. En cada lliurament s’ha de proporcionar una fotografia aèria o per satèl·lit; altrament, es pot rebutjar el contenidor sencer. Tenint en compte que moltes granges es troben en estats en desenvolupament, aquest tràmit es preveu que sigui, pel cap baix, un autèntic maldecap.

Les comandes ja han baixat de manera important a Etiòpia, on el cafè significa un terç dels ingressos de les exportacions. El país encara no ha resolt la manera de compilar les dades de milions de petits agricultors i proporcionar aquesta informació als compradors. I el Perú directament no té la capacitat de proporcionar la informació necessària per al cafè conreat a l’Amazònia. En una administració feble i milers de petits agricultors s’hi afegeix que la majoria no tenen el títol de propietat. Sobre això, Giuseppe Lavazza preveia que les conseqüències serien “terribles” i que la nova regulació introduiria una gran limitació, una distorsió molt forta del mercat. “Per a tots els torradors europeus –diu–, això és molt difícil. Penseu en els agricultors de l’Amèrica Central; crec que molt pocs estan preparats per a complir la regulació.” En molts estats les parcel·les no tenen uns límits clars d’ençà de fa generacions, i això fa que molts agricultors no en sàpiguen exactament l’extensió i, per tant, no puguin proporcionar la informació necessària per a la cartografia per satèl·lit.

El Vietnam, tot i el suport de les institucions, té mig milió de petits agricultors que produeixen vora el 85% del cafè del país, i és un envit important que puguin recollir i proporcionar dades que demostrin que les seves granges no han causat desforestació. Establir la infrastructura per a identificar quin terreny pertany a qui i després passar-lo a fotografiar serà costós i complicat, si no és que simplement és impossible de complir per a molts. Sobre això, el ministre d’Economia d’Indonèsia, Airlangga Hartarto, ha dit que era una legislació “inherentment discriminatòria i punitiva per naturalesa”, contra els més dèbils, i ha acusat  la Unió Europea de “imperialisme regulador”. Milers de petits agricultors, sense l’experiència tècnica requerida per a la cartografia per satèl·lit, depenen de la reacció dels estats, amb sistemes nacionals que ajudin els petits agricultors a garantir la traçabilitat de les exportacions. En cas contrari, pot passar que tot es concentri en grans explotacions que puguin demostrar que complexen les normes.

Els productors, en cerca d’alternatives

Els efectes negatius podrien anar més enllà de perjudicar els agricultors i la concentració de la producció en unes poques mans de grans empreses. Es pot promoure l’opció d’uns altres cultius, com ara el durian, una fruita tropical que s’exporta principalment a la Xina, que ja competeix fortament amb la planta del cafè al Vietnam.

Una altra possibilitat és que les grans empreses simplement es poden limitar a vendre part de l’estoc a Europa i el que no compleix els requisits dur-lo a uns altres llocs. En relació amb això, alguns comerciants d’Etiòpia cerquen mercats diferents, com ara el Llevant o la Xina, on el cafè etíop es troba en auge. Però canviar de mercat d’avui per a demà és difícil. I hi ha un altre factor vinculat que pot afectar encara més els preus. El cafè ha esdevingut una beguda de moda en bona part del món, com ara a la Xina, on solament en una dècada se n’ha duplicat el consum. També a l’Índia o als països productors –com Indonèsia o el Vietnam–, que han registrat un augment del consum intern de cafè, fet que representa desenes de milions de potencials nous consumidors.

Això també pot disparar els preus si no va acompanyat de més oferta. L’any passat, abans de les regulacions i la sequera més intensa, ja se’n notaven els efectes. Si fa cinc anys un cafè costava a Barcelona 1,16 euros de mitjana, segons una enquesta de l’ajuntament, el 2023 ja en costava 1,37. Tot plegat fa pensar que l’augment no és pas temporal i que és el començament d’una tendència constant que ara com ara no sembla tenir aturador.