05.11.2018 - 21:50
Jaume Collboni, del PSC, va ‘advertir’ ahir ERC i el PDECat que l’alternativa a Pedro Sánchez és la ‘radicalització’ del PP, Ciutadans i Vox. Abans el secretari d’organització del mateix partit, Salvador Illa, havia reclamat als independentistes el vot favorable al pressupost presentat pel seu partit i Podem, i afegí encara que el pressupost i la presó no tenen res a veure. Miquel Iceta i més dirigents socialistes no han parat d’insistir en aquest argument, girant-lo i fent-hi tombs d’una manera i d’una altra.
La tesi socialista, despullada de la vaselina, ve a dir: ‘Els independentistes catalans heu de votar el pressupost i no ens heu de demanar res sobre els presos ni sobre res perquè vosaltres heu vingut al món a fer-nos de crossa; no teniu autonomia ni pensament propi i nosaltres us podem manegar com vulguem perquè sempre us podem amenaçar que vindran els altres, que són molt pitjors.’
Ja em disculpareu la cruesa de les expressions, però això és així i dissimular, a hores d’ara, em sembla poc útil. D’ençà de la mort de Franco, els socialistes espanyols han tingut sempre, i de franc, el suport dels uns o dels altres, de Convergència o d’Esquerra, per a apuntalar el projecte propi, el d’ells, a Madrid. I, de retop, al conjunt de l’estat espanyol, Catalunya inclosa.
Ja entenc que quan una inèrcia es consolida durant tantes dècades es fa difícil d’entendre que desaparegui. Fa quaranta anys que sentim aquesta cançoneta i això fa que semble gairebé impossible d’imaginar-se una situació diferent. Personalment, crec que ja fa molts anys que els partits catalanistes s’havien d’haver adonat del tracte prepotent que els socialistes els han dispensat sempre, però el cas és que ara som on som. I on som, on hem arribat, crec que definitivament ja no n’hi ha retorn. No necessàriament per on han arribat els partits catalanistes, en consciència i capacitat política, sinó, sobretot, per on han arribat els socialistes.
Perquè no és tan sols, ni principalment, que ara no hagen fet cap gest cap als presos. És que cal remarcar que els socialistes varen ser la clau per a aplicar el 155. El PP i Ciutadans, tots sols, no haurien pogut aplicar-lo contra tota la resta del parlament espanyol. Sánchez ho hauria pogut evitar si hagués refusat de donar suport a aquella mesura, polèmica com poques. I ho hauria pogut fer i defensar acorralant el PP i Ciutadans, presentant-los com a grups autoritaris. Però hi va donar suport, d’una manera ben conscient, sabent les conseqüències dels seus actes. Ho sabien els socialistes espanyols i també els socialistes catalans que, començant per un Miquel Iceta que va tenir una actuació més que tenebrosa ara fa un any, són responsables directes que el govern de la Generalitat siga a la presó o a l’exili, en companyia de la presidenta del parlament i els dirigents de les associacions civils. El PSC, amb les seues camises blanques que no hem vist mai més, desfilant rere la mateixa pancarta que Ciutadans, el PP i Vox i participant a micròfon obert en els mítings unionistes, va ser el partit responsable de fer creïble l’estratègia de la confrontació civil. Ells poden escarrassar-se perquè tot això s’oblide, ara que els convé, però oblidar-ho seria imperdonable.
Carod-Rovira, fa anys, parlava dels partits de ‘tradició democràtica’ i en deixava fora el PP i prou. La resta se suposava que tenien coses en comú, principalment creure que en la democràcia totes les opcions polítiques són respectables i han de ser escoltades. Avui el dibuix ha canviat. PP, Ciutadans i PSOE són el nucli dur del règim i els altres, començant per Podem, han de saber si juguen només a ser la crossa d’un d’aquests partits contra els altres o si basteixen un projecte alternatiu al règim, que implica per força la derrota de tots els seus representants, Sánchez inclòs. A Itàlia el PS va desaparèixer fa molts anys. A Alemanya els Verds ja són el principal partit de l’esquerra. A l’estat francès Macron els ha deixat a un pas de la tomba. A Grècia el totpoderós PASOK ja és tan sols una ombra d’allò que fou… No hauria de ser tan difícil, per tant, d’imaginar un estat espanyol sense el PSOE, un estat espanyol en mans d’una esquerra de debò, deslligada del règim. Però per aconseguir-ho primer de tot cal alliberar-se mentalment de la dependència d’un model que si mai va ser totalment real avui és clarament una fantasia sense trellat.
Siga com siga, com amb tantes altres coses en aquest país, la revolució de l’octubre, del nostre octubre, sembla que ha somogut prou els fonaments. Fins al punt d’aconseguir per primera vegada que ERC i PDECat diguen rotundament i sense fissures que no. Els diguen què els diguen i els amenacen amb què els amenacen. I açò és una notícia magnífica perquè només aconseguirem alliberar la col·lectivitat si de primer ens alliberem personalment. D’un en un. Ciutadà a ciutadà. Votant a votant. Partit a partit. Diputat a diputat.
