19.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.01.2017 - 00:33
Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera.
Això tenen sobre la taula avui Junts pel Sí i la CUP. Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política. Ho saben tant i ho veuen tan clar que ja han arribat a un acord per escrit sobre com farem la DUI, ço és la llei de transitorietat, i el tenen desat en un calaix, tot esperant d’activar-lo amb efectes immediats. Provar d’explicar-nos que no són capaços de posar-se d’acord en un pressupost autonòmic tenint la proclamació de la independència acordada i pactada, a mi em sembla simplement impossible. I tanmateix som ací.
Hi ha espai per a l’acord en molts altres camps però Junts pel Sí ha marcat els seus límits pel que fa a la fiscalita. No és cap sorpresa, la seua posició, i és ben legítima. Ha dit que considera que no es pot tocar més i ho ha argumentat. Realment no li ha estat pas gaire difícil perquè, al final, de totes les discussions que hi ha sobre el pressupost aquesta és la més incomprensible: us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?
Amb un raonament com aquest s’entén –perquè això és el que s’entén– que en realitat la discussió no és per aquestes dècimes: és pel relat. I s’entén perfectament que la CUP vulga exercir el seu poder i deixar clar que és una espècie de segona cambra del parlament, car les decisions dels seus deu diputats tenen un valor definitiu i superior al de la resta. Que és cert que el tenen. Però la qüestió és si volen arribar a imposar el que siga, fins i tot mesures que, sincerament, a mi em semblen molt difícils d’explicar des del punt de vista de l’impacte real sobre la població. I sobretot la qüestió és si estan disposats a estripar les cartes perquè no se’ls accepta això, perquè Junts pel Sí no ho vol. És en aquest punt on som avui: enmig d’una complicada barreja de fons i de relat que, no ens enganyem tampoc, cal dir que ha passat en tots els països del món quan s’ha arribat a situacions com la que tenim nosaltres.
Junts pel Sí ha decidit de posar la seua ratlla allà on ho considera convenient. Que els deu vots de la CUP són definitius ho sap tothom. Però són deu i Junts pel Sí en té seixanta-dos. No cal que ho traduïm en vots, que tots ens sabem ja les xifres. Simplement, no es pot demanar a Junts pel Sí que adopte exactament aquella cosa concreta que els votants dels deu potser voldrien però que ells consideren clar que els votants dels seixanta-dos no volen. La CUP té dret a dir la seua i a pressionar però Junts pel Sí també té drets. I si no entenem això no entendrem res.
Tenim fins dimarts, doncs, per a resoldre aquest embolic i no hi ha cap més eixida que resoldre’l com sempre s’han resolt les coses quan parlem de política. Junts pel Sí ha de facilitar a la CUP arguments per a poder votar a favor i la CUP ha de trobar aquests arguments allà on és possible de trobar-los: no allà on la discrepància és irresoluble sinó allà on hi ha un marge de maniobra. Si ho fan, que estic convençut que és això que acabarà passant, ho celebrarem tots d’allò més.
