01.01.2025 - 21:40
Cap govern del país no començarà l’any amb un nou pressupost en vigor: ni el del Principat, ni el del País Valencià, ni el de les Illes, ni tampoc Catalunya Nord, perquè l’estat francès és en un moment molt convuls. Ni tan sols Andorra, malgrat que allí és encarrilat perquè el cap de govern, Xavier Espot, té majoria absoluta. A l’estat espanyol, si fa no fa el mateix. La batalla pel pressupost s’ha tornat potser menys trepidant, sobretot ara que la política institucional desapareix dels titulars en bona part del país, però és la llei més important que un govern ha d’aprovar cada any, perquè li permet d’aplicar les polítiques a què s’ha compromès. Aquesta sequera pressupostària generalitzada fa un retrat revelador i ben cru de la situació política, marcada per una inestabilitat com més va més estructural als Països Catalans i a Europa.
Al Principat, símptoma de feblesa
El president Salvador Illa va prendre possessió el 10 d’agost proppassat i, de seguida, tant ell com la consellera d’Economia, Alícia Romero, van dir que la seva intenció era tenir comptes nous el primer de gener, però l’expectativa s’ha anat refredant. La intenció és de repetir un acord amb els socis d’investidura, Esquerra Republicana i els Comuns, però la forta crisi orgànica dels republicans, que fins el 14 de desembre no van tenir direcció nova, ha contribuït a l’endarreriment. La patacada electoral d’Esquerra en les darreres quatre eleccions s’explica, en part, per l’incompliment dels pactes a què havien arribat amb el PSOE, i, per això, el seguiment dels nous acords ha estat matèria controvertida al congrés del partit. “No té sentit arribar a acords nous amb algú que no compleix els que ja existeixen”, repeteix el president renovat del partit, Oriol Junqueras.
Aquestes darreres setmanes, la portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha fet festes reiterades als republicans per prometre’ls que honorarien els acords, però el plat fort del pacte d’investidura, la reforma del finançament, ha anat perdent pistonada a Madrid i al congrés del PSOE a Sevilla. La primera prova de foc de Junqueras serà decidir si facilita un pressupost a Illa per donar-li més marge o bé si, per a projectar duresa, s’encomana a l’any vinent. El suport dels Comuns –que demanen sobretot unes mesures més ambicioses en habitatge, com ara un règim sancionador per als incomplidors de la regulació dels lloguers– sembla més previsible, perquè els Comuns han estat el soci pressupostari habitual dels darrers governs, però, en aquest cas, l’acord encara no s’ha tancat.
La fotografia no és gaire afalagadora per a Illa. El seu govern és el més minoritari d’ençà del 1980 –exceptuant-hi el del president Pere Aragonès–, i, de moment, no ha pogut impulsar cap projecte legislatiu com a estendard del seu programa. La poca activitat legislativa que ha emprès el govern del PSC ha consistit a recuperar iniciatives del govern d’Aragonès que, per l’avançament electoral del 12 de maig, havien estat interrompudes. De moment, Illa té oxigen perquè Junts ha deixat vacant el lloc de cap de l’oposició i Esquerra era ocupada fins ara de la guerra interna, però sembla que li costarà d’arrencar el vol. El darrer baròmetre del CEO no li augura cap creixement malgrat la incompareixença dels contraris. De fet, la debilitat dels socialistes al Principat també es palpa a Barcelona, on el batlle Jaume Collboni va haver d’aprovar el pressupost de l’any passat tot vinculant-lo a una moció de confiança i enguany no té auguris gaire més bons.
Al País Valencià, el fangar d’un Mazón acorralat
Els efectes mortífers de la gota freda i de la gestió negligent que en va fer el govern del president Carlos Mazón han trastocat, és clar, els plans per a la resta de la legislatura. Mentre els damnificats, abandonats i maltractats per la Generalitat, continuen demanant ajuda, Mazón es nega a assumir responsabilitats, no pensa dimitir, i ha mirat de navegar la tempesta amb el nomenament del general de l’exèrcit espanyol Francisco José Gan Pampols encarregat de la reconstrucció de les zones danyades. Però després d’un mes al càrrec Gan Pampols té l’agenda gairebé buida i no ha explicat cap pla detallat. Els carrers de València van tornar a ressonar la setmana passada amb una protesta multitudinària per a demanar la dimissió del president. L’oposició, ara, demana a Mazón la factura del dinar d’aquell infaust 29 d’octubre al restaurant on era en lloc de comandar el dispositiu d’emergències.
A mitjan novembre, el PSPV va arribar a oferir al PP de constituir un govern tècnic i sense Mazón per a gestionar les conseqüències de la gota freda. Tanmateix, el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, ha fet pinya amb Mazón i, per tant, qualsevol solució intermèdia s’ha esfumat. Tant els socialistes com Compromís han anat endurint el to contra el president aquestes darreres setmanes. Com que, a més, Vox va abandonar el govern l’11 de juliol, el PP es troba ben sol. Acostar-s’hi sembla, ara com ara, tòxic. Per això, poc abans de Nadal, el Consell va aprovar el decret que prorroga automàticament el pressupost del 2024, tot esperant de tenir-ne un de nou. No passava d’ençà del 1989. La portaveu i vice-presidenta primera, Susana Camarero, ha assegurat que els ajuts no se’n ressentirien: “Garantim que els diners que calen per a la recuperació hi seran.”
A les Illes, un moment de canvi
A les Illes, l’absència de pressupost s’explica pel tomb que mira de fer, a poc a poc, la presidenta Marga Prohens, que ha perdut el soci natural. Prohens fou investida amb el suport de Vox el juliol del 2023, i hi havia arribat a pactar el pressupost de l’any vinent, però l’extrema dreta condicionava el suport al govern a una persecució encara més extrema contra la llengua catalana, que volien pràcticament bandejar de l’ensenyament, i els populars es van espantar. Temien una repetició del mandat desastrós de José Ramón Bauzá, que els va costar vuit anys de Pacte de Progrés, i Prohens es va plantar. El 10 de desembre proppassat, després de protestes al carrer i de les entitats memorialistes, el PP es va negar a derogar la llei de memòria democràtica, com pretenia Vox, i tots dos partits van trencar. Prohens va retirar el pressupost.
En un tomb força inesperat, ara, Prohens mira d’acostar-se a l’esquerra i l’esquerra, amb molta prudència, mira d’acostar-se al PP. Ningú no vol eleccions. Fa quinze dies, en una entrevista a VilaWeb, el coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, s’hi pronunciava explícitament: “Si el PP acceptava, per principis, que no es pot pactar amb l’extrema dreta populista, nosaltres assumiríem una responsabilitat equivalent. Ens asseuríem a negociar el pressupost.” En tot cas, el PP té ara vint-i-cinc diputats, que poden atènyer la majoria absoluta si s’hi afegeixen els quatre díscols de Vox i el diputat de Sa Unió, però resten dos anys i mig de legislatura i encara hi ha temps per a trobar solucions extraordinàries com la que proposa Apesteguia. Al discurs de Cap d’Any, Prohens va expressar la necessitat de trobar noves aliances.
A Catalunya Nord, la crisi de la V República Francesa
Catalunya Nord depèn de l’enorme crisi institucional i política que hi ha a París. L’avançament de les eleccions legislatives, que fou la resposta del president francès, Emmanuel Marcon, a la victòria de l’extrema dreta a les eleccions europees, ha obert una espiral de caos que sembla lluny d’acabar-se. Com que Macron va negar-se a proposar un primer ministre de la coalició d’esquerra que obtingué la primera posició a les legislatives, va lliurar la clau del seu propi govern al Rassemblement National de Marine Le Pen. A principi de desembre, el primer ministre Michel Barnier, que feia dos mesos que era al càrrec, va haver de plegar per una moció de confiança, precisament, arran del pressupost de la seguretat social que Barnier proposava i que Le Pen va titllar de “perillós, injust i punitiu”.
El 18 de desembre, el senat francès va aprovar una llei especial per a prorrogar el pressupost, que serà el gran maldecap del nou primer ministre, François Bayrou. Aquest moment, inaudit, reflecteix molt exactament la crisi de la V República Francesa, en vigor d’ençà del 1958, amb un president molt feble que també es resisteix a deixar el càrrec. Els mercats ja han començat a rebre les conseqüències del terrabastall: en plena crisi del govern de Barnier, el cost del deute de l’estat francès va passar per damunt del de Grècia per primera vegada.
A Madrid, la supervivència d’una crisi de règim
El govern de Pedro Sánchez té l’aigua fins al coll: l’esquitxen unes quantes trames de presumpta corrupció –una de les quals implica la seva dona; una altra, el seu germà; i una altra, la seva antiga mà dreta–, una bona part de la magistratura conservadora li ha declarat la guerra, i el fiscal general de l’estat espanyol –d’estricta confiança del president– és investigat per un delicte de revelació de secrets. Per a mesurar si l’aigua li arriba a la boca, caldrà veure què passa amb el pressupost del 2025. Sánchez depèn sobretot de dos suports en disputa: el dels quatre diputats de Podem escindits de Sumar, que condicionen l’aprovació del pressupost al trencament de les relacions amb Israel i a una rebaixa per llei del 40% del preu dels lloguers, i dels set diputats de Junts.
Aquests darrers dies, Junts i el PP han escenificat un acostament tímid per recordar a Sánchez que poden fer-lo caure, i Míriam Nogueras va registrar al congrés espanyol una moció de confiança contra el president que el PSOE ha refusat. Ara vindrà la gesticulació de l’altra banda: Sánchez ha repetit que es reuniria amb Puigdemont i ha tornat a dir que complirien els compromisos amb els partits independentistes. Tanmateix, la llei d’amnistia encara és segrestada pels jutges, l’oficialitat del català a Europa continua congelada i la transferència de les competències en immigració és ben verda. Segons uns quants mitjans espanyols, la intenció de Sánchez és de gastar la pròrroga fins al març. L’any començarà amb moviments.
Sánchez, és clar, podria respirar pel nas igualment: entre el 2015 i el 2020 es va prorrogar quatre vegades l’últim pressupost de Cristóbal Montoro, ministre del PP, perquè la llei espanyola ho permetia. Ara, si no hi ha pressupost, el cop polític seria ben contundent per al govern del PSOE i Sumar, en un moment en què la Moncloa tremola sencera.
