S’ha acabat. I ells han entrat en el caos

Malgrat que té un component opinable, puc acceptar l’afirmació que “El règim està obert en canal…”. Tanmateix, l’aspecte que més m’interessa és poder avaluar la capacitat de reacció de l’establishment espanyol, ja que és al resultat d’aquesta reacció que ens haurem d’enfrontar.

Se m’acudeix que tenen dues maneres de reaccionar. Una seria que el president Sánchez convoqués eleccions. Entre altres inconvenients, aquesta tindria el de fer-los perdre temps en un moment molt delicat per a la seva situació. L’altra manera, segurament l’única implementable de manera immediata, seria que donessin un cop d’estat. Aquesta també tindria molts inconvenients per a ells i no sembla probable que la trïin.

Encara que habitualment es fa servir el clixé de que les dretes i les esquerres són indistingibles en lo que fa referència a Catalunya, convindria no oblidar, especialement els socialistes, que la guerra (in)civil de 1936-1939 fou feta pel feixisme espanyol contra l’Espanya socialista, demòcrata. Ho recordo ja que no tenen manies a l’hora de carregar-se la part de la societat espanyola que no els convenç. Quan i durant quant temps hi ha hagut governs socialdemòcrates a Espanya? Descompto els últims quaranta anys ja que els governs del PSOE sempre han governat al gust de les dretes espanyoles.

Ben cert. L`únic que em preocupa és una cosa. Que aquest minicrotitànic espanyol, kitsch, encarit per la malversació, bastit amb cartró-pedra de sarsuela i reietons d’opereta, recosit amb rails d’acer de trens ràpids ineficients, i de nacionalisme agressiu en grau major, CAPAÇ ENCARA de tenir un atractiu per catalans votants del PSC i dels Comuns, tingui la força centrífuga d’arrastrar-nos cap a la profunditat de la misèria i irrellevància a on s’està dirigint.
Em preocupa i em rabia que per incompetència, covardia i malfiament entre nosaltres, no siguem capaços d’abandonara temps aquest naufragi anunciat, abans que el remolí no ens enfonsi amb els inclements, desagraïts, tancats, violents, i vanitosos veïns mesetaris.
Per tal que no sigui així, per tal de tenir un resultat diferent, hauríem d’actuar de manera diferent a com ho hem anat fent al llarg de la història.
Podrem?

Al final, el que funcionarà serà dinamitar Madrid, políticament parlant. Desaparegut Madrid, resolt el problema, i no només per a la gent del Principat. De fet, si hem aguantat el xàfec ha estat perquè Madrid ha comès molts més errors que nosaltres, i més greus. Fins al punt que ells mateixos s’estan enderrocant el propi edifici a base de posicions maximalistes i més ous que en una granja. A Espanya no li queda ni un any de vida. Això sí, aquesta desfeta només ens rendirà al 100% si ens mobilitzem. I aquí no em refiaria dels polítics del Parlament, sinó d’un carrer autoorganitzat més l’ajuda que aquest pugui rebre de l’ANC i d’Òmnium, que sembla que a la fi tornen a activar-se.

M’agrada aquest article. És positiu i posa llum d’on estem, que no és el mateix, sembla, del que la història de catalunya ens diu, renúncia i el pacte de les engrunes com a victoria. El peix al cova, vaja. Avui em deien uns companys que seria un error no fer seguiment al psoe i no aprovar els pressupostos sota l’argument que el peix estava ja venut, que no hi havia altre remei, que no tenim estructures de cap tipus, que la ultradreta venia, que l’estratagema de demanar els 21 punts per iniciar les converses bilaterals amb un facilitador o com ho diguin era una acció per part d’en Torra típica de un CUPERO. Que com “mes malament millor” era el seu resum. Tots eren immigrants dels 60, be’n situats i algún de molt, a hores d’ara. El seu proselitisme envers les raons de què el peix estava venut s’ha acabat en el moment que he interpelat la seva insistència per demostrar el que encara no havia succeït. Aleshores aparegut per la seva part la evidència científica i demostrable de que hem estat enganyats, en algun cas esgrimint que només una mica, i en altres que la culpa havia estat de CiU…deplorable!

He marxat donant-los la pesseta pa ti.

Gràcies per haver pogut expressar aquesta historieta tonta, o potser no tant…

Només un comentari molt breu: no només no crec que a Espanya ningú entengui res, sinó que més que probablement canviïn la llei electoral a la valenciana, amb un percentatge mínim de vot a nivell nacional per a poder entrar al parlament, o directament prohibeixin els partits independentistes, fent servir la llei de partits. És la conseqüència evident que treuran PP/PSOE/C’s i en menor marge Podemos per no haver de dependre mai més del “xantatge” de l’antiEspaña.

Ara, és evident que el que s’ha fet era l’únic coherent que es podia fer i, com deia ahir en un comentari, probablement el que afavoreixi també i deixi més intacte el PSOE que- segur- anirà avall a les properes eleccions. Espero que algun dia la història sigui capaç de mostrar el contrasentit i la follia a què aquesta colla d’irresponsables i feixistes estan abocant el seu país. Coses com les que fan i se senten, mai, mai, han acabat històricament bé, sobretot pels agressors. I haurien de recordar en el seu cas Cuba, Marroc, Filipines, Puerto Rico, Colòmbia…

SOM LA GENT. NO VOLEM SER COM ELLS

“És la gent que ha fet impossible cap pacte, com també és la gent que ha canviat el programa, el projecte i la manera de funcionar de la política catalana.”

És la gent que ha fet possible la unitat catalana en el tema dels pressupostos. Es pot objectar que quan no es tracta del poder, de vots, és més fàcil. No ens enganyem aquesta decisió té un valor nou que només es pot entendre en la via revolucionària democràtica que hem emprès, la profunditat de la qual no es pot mesurar únicament en termes de governabilitat, polítics, sinó també socials. Catalunya s’allunya d’un poble que violent que li és hostil. I en aquesta pluja d’infàmies, només volem no ser com ells. En el cor de molts pensem allò d’abans morts que espanyols. I aquesta profunda convicció ens alimenta la voluntat de llibertat. Això és el canemàs de tot plegat.
Vet aquí aquest poema:

Malgrat tot, ho sabem:
també l’odi contra la baixesa
endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat
no vam poder ser amables.

Bertolt Brecht, dramaturg i poeta alemany (1898-1956)

Aquest diumenge tornarem a constatar, un cop més, des de la plaça Colon de Madrid, l’”estima” que ens tenen molts, moltíssims espanyols. Com ho vam veure a la recollida de signatures (4000000) contra l’Estatut al 2006, com ho veiem de les paraules d’Alfonso guerra (cada cop que obre la boca) i Felipe Gonzales, i també de Susana Diaz, i de Francisco Javier Lamban i del Parlament extremeny, i … la llista és impossible per massa llarga, i de 40 anys de dictadura, i de 40 anys de “democràcia”, i dels empresonaments, i de les sentencies que vindran. HEM DE SORTIR D’AQUEST MARC MENTAL. NO PODEM NEGOCIAR RES AMB ESPANYA PERQUÈ SENCILLAMENT NO ENS VOLEN COM A CATALANS. Desobeïm, comencem a caminar pel camí de la desobediència. L’inici serà difícil però durarà poc perquè la gent s’hi apuntarà ràpid i ràpidament serem molts i no hi haurà manera de reprimir-nos i aleshores sí que serem un problema, un gran problema per Espanya i per Europa … i començarà a obrir-se la porta de la llibertat.

És realment important el que dius Vicent, perquè una vegada Espanya ha rebentat, de l’obertura que es va produir no ha parat de sortir corrupció, feixisme i violència a raig. El vessament fa temps que dura, i no para sinó que creix cada dia, i cada dia el prestigi fictici que van estar simulant des de la transició -que sempre ha estat més traïció que transició-, ha anat baixant d’intensitat fins a arribar a ser nul. Ara, després del Procés i deixant de banda una Unió Europea governada per una colla de feixistes ebris i fixant-nos amb el que diuen cada dia més els països europeus, podem afirmar que cap d’aquests països més importants sap quina és la realitat espanyola, i van entenent que no és viable la convivència entre una comunitat que admira el progrés i una comunitat retrògrada i feixista. La traca final que estan preparant per a enganyar a tota Europa amb un judici falsificat amb les sentències escrites abans de celebrar-lo, és del tot patètic, i no pot confondre a cap persona normal.

Intento pensar com un espanyol, que ja és faixuc:

Els pressupostos tenen solució. El que s’ha d’aprofitar és als barons del PSOE per fer caure el gobierno, via unidad de españa. Judici exemplar i contundent i tant dur com sigui possible, via unidad.. Intentar vendre a l’ UE el dossier idílic ( pensem amb el país més pro-espanyol). Procurar que ningú de Catalunya se li acudeixi tramitar l’alta traició a l’ignorant d’en Casado ( per descomptat que cap intel.lectual d’esquerres, sigui lletrat o catedràtic farà rés de rés). Si la cosa es posa negre, provoquem un “mort sorpresa” que sempre fa efecte.

A nosaltres ens falta només l’ajut d’un país i, ara per ara, no surt rés contundent que ens faci pensar en una bona empenta cap a la solució catalana. I amb la de bestiesses que està fent l’estat espanyol des de fa temps, només cal pensar amb lo que cal pensar, sembla estrany que ningú ens doni un copet a l’esquena.
No, no em treu la son lo dels pressupostos, em preocupa més l’unitat nostre i la manca d’acció contundent, la que fa mal. I si pot ser a l’economía, millor.

Veurem.
El PdeCAT diu que modificarà la seva posició si el PSOE “es mou”.
Què és el moviment pel PdeCAT? Segur que no és el mateix que per nosaltres.
Jo prego perquè no cediu i tombeu els pressupostos, però fins dimecres no hi ha res clar.
Com que molts volem que es tombin per forçar eleccions a España, els partits indepes tenen por de provocar eleccions amb la seva negativa i que no les guanyi el PSOE. Si no guanyés el PSOE estarien molt fotuts, perquè com que no son rebels unilaterals tard o d´hora haurien de pactar amb qui guanyi, i seria absolutament impossible de vendre aqui qualsevol pacte amb el PP o amb C´s. Amb això juga el doctorcito i en aquest joc han caigut molts indepes. Avui mateix tenim a Vilaweb una columna d´opinió de Simona Levi invocant la por a la bèstia, dient, bàsicament, que les opcions es limiten al PSOE o a la barbàrie feixista. Diu que el camí és la democràcia i bla bla bla per a continuació dir que la democràcia son només ells. En fi. No cal afegir res més.
La posició del PdeCAT és que les qüestions relatives als pressos es poden parlar més endavant, mentre que ERC diu que primer els gestos i després els pressupostos.
El PdeCAT ha deixat clara la seva disposició a negociar fins l´últim minut.
Negociar amb un trilero com Sanchez? Son bojos aquests neoconvergents?
Veurem.

Tornem a les manifestacions, llavors aclamatòries o anti-ONU a la plaça de Orient d’autòctons i de perifèrics que volien vore Madrid en autobús gratuït amb berenar i vint duros regalats, ara amb la dreta de tres caps i cap cervell amb trellat però unànime en apel·lar a les gònades. El misteri és el PSOE que, més torbat que un ànec a un garatge, no sap si va o ve, si puja o baixa, si tirar més a la dreta o mantenir-se sense fer res, si seguir el líder o tornar-se’l a follar. Caòtic.

Siempre he pensado, y así lo he dicho que la República de Catalunya vendría de manos de la Corte del Reino. El pueblo catalán, después del armenio, es el pueblo resiliente por antonomasia.

Afortunadamente, la Corte del Reino no nos defraudará porque desde hace ya siglos no ha cambiado un ápice su hoja de ruta: España, España y más España. Porque no nos engañemos, el Estado de las Autonomías, el café para todos, no es sino una manera de acallar a los que no comulgan con el España, España y España. La cuestión no es ser autónomo, la cuestión es ser lo que un pueblo quiere ser.

No estaba de acuerdo con centrarlo todo en los presos políticos y el consiguiente juicio pero bueno, es lo que hay. Los partidos políticos han querido y quieren salvar a sus soldados Ryan y punto pelota. De hecho, propuse en su tiempo una campaña de autoinculpación por los hechos del 1-O para que el número de presos políticos se multiplicara exponencialmente y así colapsar desde abajo la “Justicia Española” pero no hubo agallas.

Es lo que tiene la resiliencia de fin de semana y de sofá frente a la caja tonta.

En cualquier caso, la Corte del Reino, fiel a si misma, nos muestra que antes muertos que rota España. Estoy expectante ante la manifestación del próximo domingo en Madrid. Espero que sean millones para que así los que no comulgan con lo de España, España y España, entiendan (un poco más) que con la Meseta no se habla, se acata o uno se larga.

El 12F a la calle, el 16F a Barcelona, el 21F huelga general y el 16M a Madrid. A Madrid con cierta precaución porque es territorio comanche pero, en mi opinión, y de lejos, es la manifestación más importante porque manifestarnos en el corazón estratégico del problema es, sencillamente, esencial. A Bruselas fuimos cerca de 60.000 independentistas y fue algo fuera de serie. A Madrid tenemos que ir muchísimos más. Llevar el conflicto a nivel de calle, esta vez en el Carrer Principal de los que ñ que ñ nos obligan a ser, primero, ESPAÑOLES.

¡ NO pasarán !

El acaçadors sempre es posen d’acord per assatjar la víctima. PP, CS I PSOE ja ho van fer amb el 155, una eina d’imposició per damunt de tot. Ara sí ha afegit VOX, el nouvingut a la política estatal. Tots s’apunten a l’hora d’apallissar a un que no es pot defensar per la força i que té en els principis democràtics i la dignitat personal i col·lectiva les úniques eines per aturar els colps.
Com en d’altres casos, s’està a l’espera que els observadors (altres estats) no puguen suportar la companyia dels abusadors i els plantegen el dilema de respectar les víctimes o quedar-se fora del club democràtic (i econòmic).
Quo vadis Espanya?

Molt ben dit i sintetitzat, Vicent. Aquestes idees estaven a l’aire i han anat prenent cos els últims temps; algú les havia de posar negre sobre blanc i han quedat molt ben reflectides.
Serà el primer cop que ERC i l’antic espai convergent voten de veritat en contra d’una proposta del govern espanyol. Fins ara si un votava en contra és perquè sabia que l’altre votaria a favor i que per tant era un vot nomès d’escenificació. Aquest cop donarem, entre tots, el pas. A veure què passa.

Fet i debatut, s’ha fet el que tocava, després de tantes discrepàncies dins de casa nostra i menyspreus espanyols, quan el socialisme ranci de Gonzàlez (malgrat estar amortitzat) desautoritza als seus amics i s’afegeix a l’acció de la caverna castellana contra el diàleg. Els pressupostos d’Espanya que se’ls aprovin sols i barrejats, socialistes de subsidi i portes giratòries, amb la suara citada caverna d’Una grande y Libre.
El camí de la República està desbrossat i és l’únic a resoldre el problema amb el suport del MHP a l’exili i la contundència política del MHP Torra que des del primer dia va dir la seva honesta posició !, Sorpresa per alguns, que diuen que no governa …… a Catalunya no podem caure, hores d’ara, en el teatre parlamentari dels representants de l’odi i la confrontació com única arma política.
Molta serenitat i esperança més enllà del Pirineu. O tal vegada, tinguem sorpresa del TS i altres muntatges, que per sortir-se’n sota mínims de vergonya, resolguin anular el “procés judicial muntat” per qüestions de procedim sobradament conegudes a Catalunya i Europa. Laus Deo !!.