31.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.02.2024 - 09:55
Hores després del fracàs de la llei d’amnistia al congrés espanyol, els partits polítics comencen a fer-se càrrec de la gravetat del moment. Junts no sembla disposat a baixar de la seua posició, la de reclamar una amnistia completa i per a tots –una actitud que no fos aquesta no s’entendria. I el PSOE tampoc no sembla disposat a baixar de la seua posició intransigent respecte de l’anomenat “terrorisme”.
En conseqüència, poden passar tres coses, solament: que acabe cedint Junts, que acabe cedint el PSOE o que la llei no s’aprove tampoc la segona vegada i, per tant, la legislatura n’isca tocada de mort. Sense la llei d’amnistia costa molt de creure que Junts puga votar el pressupost espanyol i Pedro Sánchez es trobaria obligat a convocar eleccions abans de l’estiu vinent.
Però, contra allò que pot semblar, dues setmanes són molt de temps. I hi ha espai de sobres per a superar la crisi, si és que el PSOE té voluntat política de superar-la, o si la pressió funciona. I no parle de la pressió de l’independentisme, sinó de la pressió dels seus, la de tants i tants càrrecs del PSOE que si cau la legislatura es trobaran penjant d’un fil: ells, les seues carreres professionals i per tant la seua vida.
Permeteu-me que us recorde unes quantes dades, per explicar-ho bé.
A l’estat espanyol els partits viuen gràcies a l’enorme quantitat de militants que col·loquen en les institucions. I, normalment, un partit és un negoci molt estable, perquè hi ha molts càrrecs a repartir i perquè, com que hi ha nombrosos nivells institucionals i nombroses eleccions, és molt difícil que un partit reste fora de totes les institucions alhora.
Aquest és precisament el problema que té avui el PSOE: per primera vegada d’ençà dels anys vuitanta, depèn d’una sola institució, que és el govern espanyol. Pràcticament no pot col·locar gent enlloc més. En aquest article us en vam explicar totes les dades, fa unes quantes setmanes.
Aquesta necessitat urgent va ser un dels factors principals que obligaren Sánchez a pactar amb el president Puigdemont, una decisió que –com supose que tots recordeu– abans del 23 de juliol era simplement inconcebible.
I, d’acord amb aquest pacte, efectivament, la maquinària del partit va començar a rutllar. Per exemple, amb Arcadi España i Rebeca Torró, dos ex-consellers de la Generalitat Valenciana, recol·locats com a secretaris d’estat en afers que no són els que gestionaven a la conselleria. España era conseller d’Hisenda i ara és secretari d’estat de Política Territorial. Torró era consellera de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat i ara és secretària d’estat d’Indústria.
Són dos exemples entre molts. Si el PSOE no hagués format govern vés a saber on serien. Ells i tots els qui en depenen, perquè a Madrid, generalment, un alt càrrec no hi va tot sol, sinó que s’hi enduu una part dels qui hi treballaven.
Aquesta –no dic que ells dos, però sí perfils com els d’ells dos– és la gent que ara farà pressió sobre Pedro Sánchez. I aquesta és la gent que pot ser efectiva a l’hora de canviar la mentalitat i la decisió del president del govern espanyol.
Recordeu la pressió que van fer els partits catalans el 2018 amb aquella història del “govern efectiu“? Deveu recordar també que en aquell moment totes les posicions polítiques coherents se’n van anar per l’aigüera per la necessitat de tornar a tenir càrrecs, assegurats per quatre anys, i en vista de la possibilitat d’alimentar el cercle de persones que viuen dels partits. Doncs això, exactament això, es trobarà aquests dies el president del govern espanyol.
Després d’haver-se empassat el gripau de pactar amb el president Puigdemont, després d’haver-se empassat el gripau d’acceptar que hi ha d’haver una amnistia, després d’haver aconseguit la investidura i haver recol·locat tanta i tanta gent, ara ho engegarà tot a rodar “només” perquè no accepta una esmena? Costa de creure, però, en qualsevol cas, prompte ho veurem.
PS1. Avui fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa, quan els batlles de la Franja de Ponent i el govern de l’Aragó van afirmar que el català havia de ser llengua oficial. Tanmateix, quatre dècades després, la situació no pot ser més preocupant. En parlem en aquest article.
PS2. Joaquín Urias és un dels juristes espanyols més coherents i avui ens parla de García-Castellón i les seues maniobres, en aquesta entrevista.
