La pressió contra Junqueras a ERC fa explotar la pugna per la “renovació”

El manifest que reclama una “transició tranquil·la” a ERC s’adreçava, sense explicitar-ho, a Oriol Junqueras: dirigents i quadres del partit –d’ara i de temps enrere, amb ascendència sobre l’organització– el pressionen indirectament perquè abandoni l’intent de tornar al capdavant d’Esquerra en el congrés del novembre. Junqueras no sabia que el text s’impulsava portes endins, segons fonts consultades per VilaWeb. De fet, l’ex-diputat Joan Tardà es lamentava a Twitter de no haver-ne estat informat pel fet de pensar que la renovació i la reivindicació de l’esquerra nacional no requereixen llançar el lideratge de Junqueras a la paperera. Una idea subscrita pel cap de files d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, amb una repiulada. La llarga llista de signants s’afegia al propòsit de Marta Rovira de pilotar el partit i donar pas, segons que diu el text, a una “renovació general de la cúpula dirigent”. Els intents i les demandes d’evitar que Esquerra s’esventri davant l’electorat començaven a esvair-se davant de la contundència del moviment. Però per què ara?

Els dos sectors es mesuren el suport. Si Junqueras manté el propòsit de presentar-se i es confegeix una altra candidatura impulsada per Rovira –que plegarà al novembre–, el partit s’abocaria a un congrés de confrontació. Algunes fonts apunten que l’ex-president d’ERC manté suport entre les bases que el podrien situar en una bona posició davant l’alternativa que encara no s’ha bastit i que podria encapçalar un dirigent no tan carismàtic. El manifest no dibuixa una gran fissura estratègica entre Junqueras i Rovira ni aprofundeix les causes de la davallada electoral. Centra el debat en la renovació i, per tant, en les persones. Per això situa la discussió interna en la profunditat de la renovació.

Quins relleus de noms necessita ERC, més enllà de la sortida de les primeres espases, com Rovira, Pere Aragonès o el reclam perquè plegui Junqueras? Tardà també hi deia la seva en un piulet: “Creure que tots els/les dirigents dels darrers anys han de plegar pel sol fet d’haver-ne estat (es diguin Junqueras, Marta Vilalta, o qualsevol altre company/a) suposa una descapitalització suïcida del partit. Renovació igual a vitalisme. Taula rasa igual a infantilisme polític.” Tardà posava el focus en Vilalta, afí a Rovira, com a mostra d’un nom que podria exemplificar aquesta renovació però que al mateix temps ha estat al capdavant del partit aquests últims temps. El manifest advoca per la “unitat interna” i, alhora, perquè aquest procés compti amb “l’enorme capital polític acumulat els últims anys”. Tardà deia que tabula rasa és infantilisme, qüestionant el criteri del tall per a la renovació.

El fet cert és que ara per ara no s’albira cap candidatura del tot rupturista, alternativa a Junqueras i Rovira, amb prou suport per a imposar-se en el congrés. Els moviments tectònics van en dues direccions i la pregunta és com es mouran els militants de base. També com els afiliats decantaran decisions polítiques clau com la investidura o l’ajornat debat sobre el pre-acord amb Jaume Collboni poden posar en qüestió els lideratges que les sustentin. La gestió de la investidura apunta directament a Rovira. La del pacte a Barcelona, a l’ascendència de Junqueras. Avui mateix comença la ronda de contactes del president del parlament, Josep Rull, amb els grups, però tant el PSC com Junts són lluny de tancar un acord amb ERC.

El batlle de Manresa, Marc Aloy, i l’ex-diputada Alba Camps defensaven el manifest en declaracions a TV3, i s’erigien en cares d’aquesta renovació que la majoria de dirigents i quadres sembla demanar. A Catalunya Ràdio parlava el batlle de Moià i vice-president segon de la Diputació de Barcelona, Dionís Guiteras, que demanava que tant Junqueras com Rovira signessin el manifest i confiava que el text fixaria les bases del congrés. Una altra de les signants és la portaveu del partit, Raquel Sans. En una conferència de premsa a la seu nacional, Sans destacava que en la reunió de la permanent del partit s’havia esmentat l’existència del manifest però no s’havia entrat en el fons per la necessitat d’abordar les negociacions sobre la investidura. També subratllava que és un manifest que se signava individualment i refusava de parlar-ne per raó del seu càrrec orgànic. “No hi ha cap posició com a organització respecte del manifest”, declarà. Perquè el fet és que l’endemà de les eleccions europees Junqueras va deixar la presidència del partit, però a l’executiva hi té dirigents afins com Juli Fernàndez, secretari general adjunt d’Estratègia; Oriol López Mayolas, vice-secretari general de Coordinació Interna; i Pau Morales, secretari d’Organització.

Els equilibris territorials dins d’ERC

És possible que Junqueras tingui més suport entre les bases que no entre els dirigents? És una de les incògnites que poden fer decantar la situació. Han subscrit el manifest consellers en funcions com ara Roger Torrent, Ester Capella, David Mascort, Meritxell Serret i Manel Balcells; a més de diputats, dirigents i ex-dirigents com Teresa Jordà, Pilar Vallugera, Sergi Sabrià, Joan Puigcercós, Joan Ridao, Xavier Vendrell, Josep Huguet, Joan Manel Tresserras, Ernest Maragall, Ernest Benach, Marina Llansana, Oriol Amorós i Alba Vergés. També batlles i regidors i alguns dirigents territorials del partit, com Ester Alberich (presidenta de la federació regional del Camp de Tarragona), Mariona Homs (presidenta de la federació regional de la Catalunya Central) i Pau Presas i Laia Cañigueral, de la federació de Girona. Però la majoria de dirigents regionals no ho han signat el document, almenys a l’hora de tancar aquest article, quan el text ja s’acostava a 500 signants.

Una altra variable té a veure amb el sempre incòmode factor dels càrrecs. Quin repercussió té en el congrés, i en les decisions sobre els pactes amb el PSC la pèrdua de més de tres-cents llocs públics quan es formi un nou govern de la Generalitat si no hi és Esquerra? O la davallada de diputats al parlament? A Barcelona, la voluntat de gestionar poder institucional també ha tingut un pes determinant en el pre-acord tancat amb Collboni, subscrit no solament pel sector afí a Junqueras, sinó pel que representa Jordi Coronas? I relligant-ho tot, qui sabrà prendre més bé el pols de la militància d’ERC?