Decisió imminent sobre la situació dels presos polítics condemnats pel Suprem

Les presons dels Lledoners, del Mas d’Enric i del Puig de les Basses han de proposar aquesta setmana quina classificació han de tenir els presos polítics, si un segon grau o un tercer grau i, per tant, quina possibilitat tenen d’obtenir aviat permisos de sortida esporàdics. Ho han de decidir abans de dissabte, 14 de desembre, quan es compliran dos mesos d’ençà de la condemna per part del Tribunal Suprem espanyol. A Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn els aplicaran una normativa penitenciària que grinyola amb aquests casos, perquè són presos excepcionals. Són presos polítics.

D’entrada, la junta de tractament de cada presó decidirà el grau de tots. El primer grau –pensat per als reclusos perillosos– és descartat; el segon grau, que és el més estès, implica un règim tancat, amb les condicions de reclusió que han tingut durant aquests dos darrers anys de presó preventiva, incloent el dret de disposar d’uns permisos de sortida. I el tercer grau és un règim de semillibertat que faria que directament poguessin sortir de la presó de dia i el cap de setmana. És previsible que els classifiquin inicialment en un segon grau, segons que han assumit públicament alguns dels presos. En condemnes tan altes, no és pas habitual que la classificació sigui inicialment de tercer grau.

Però la defensa de Sànchez, Turull i Rull, representada per l’advocat Jordi Pina, ha fet un comunicat dient que no ho vol donar pas per fet, que hi ha argumemts jurídics per a donar-los el tercer grau. Enumera així les condicions personals que ho farien possible: ‘Un entorn social que els acull, possibilitat de trobar feina, no perillositat en la mesura que no han actuat amb violència (com de fet ha manifestat el mateix Tribunal Suprem no condemnant-los per rebel·lió), sense risc de reincidència (el Tribunal Suprem també ha argumentat que la inhabilitació no els permet “tornar a delinquir”) i sense cap responsabilitat civil subsidiària imposada i pendent de pagament (que és l’argument habitual que es fa servir per denegar tercers graus)’.

Un tercer grau pot acabar a les mans del Suprem

La junta de tractament, que proposa el grau, és formada per funcionaris –un jurista, un psicòleg, un treballador social, un educador– que fan la proposta a la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Aquesta qualificació de grau pot ser objecte de recurs per la fiscalia i ha de ser validada pel jutge de vigilància penitenciària i, en darrera instància, pel tribunal sentenciador, és a dir, pel Tribunal Suprem espanyol. Per tant, una proposta de qualificació de tercer grau per als presos polítics perquè puguin disposar d’aquest règim de semillibertat podria ser tombada molt probablement pel Suprem.

Rehabilitació de què?

Quan es decideix la classificació en grau, cada pres té l’opció d’acollir-se a un programa individualitzat de tractament (PIT), que té el propòsit d’ajudar en la reinserció dels interns mitjançant activitats, cursos, etc. A les presons catalanes hi ha l’hàbit d’assignar un PIT, que és individualitzat, a cada pres condemnat i classificat en un grau o un altre, però això no vol dir pas que sigui obligatori d’acollir-s’hi. És una opció, no pas una obligació, per més l’aplicació sigui molt estesa entre els reclusos del Principat.

Entre els presos comuns, el fet de no signar un PIT pot dificultar la concessió de permisos penitenciaris, segons que han informat fonts del Departament de Justícia a VilaWeb. Teòricament, serà més fàcil que un pres condemnat per un delicte concret participi en programes de reconducció, de correcció de la seva conducta i, per tant, d’assumpció de la seva culpa. Però de què s’han de rehabilitar uns presos polítics? Amb quins criteris prendran les decisions les juntes de tractament de les presons en el seu cas?

Dolors Bassa, condemnada a dotze anys de presó, parlava en una entrevista recent a RAC-1 sobre les reunions que tenia amb personal del centre del Puig de les Basses amb vista a la decisió que prengui de manera imminent la junta de tractament sobre el grau en què l’haurien de classificar. I en parlava així: ‘Una de les preguntes que em feia la psicòloga era: “Quantes vegades has anat als serveis socials?” Jo li deia que tota la vida, que he estat regidora de Serveis Socials i després consellera d’Afers Socials. Els protocols no estan preparats per a persones normalitzades.’

Jordi Cuixart és l’únic pres que fins ara s’ha expressat obertament contra la subscripció d’aquests programes de tractament. No renunciaria pas a un tercer grau, perquè és una decisió que no depèn pas d’ell, sinó de la junta de tractament –i de més instàncies–, però sí que es nega a acollir-se al PIT. En una entrevista a VilaWeb deia: ‘Què he de fer, jo ara? Cursets per a aprendre’m la constitució? No necessito cap programa per a rehabilitar-me. Rehabilitar-me de què? Només faltaria. I tampoc no penso renunciar al tercer grau, entre més raons, perquè no depèn de mi. Te’l donen o no, vulguis o no vulguis. D’aquesta manera denunciem que alguns altres presos sí que s’hi apuntin, a la rehabilitació? Doncs no. Al contrari. Legitimem del tot les seves accions. Que quedi clar també.’

La quarta part de la condemna

A part els graus, una altra qüestió té a veure efectivament amb els drets penitenciaris, és a dir, amb la possibilitat de tenir permisos de sortida esporàdics. Si els presos són qualificats amb un segon grau, que és l’opció més previsible, tindran trenta-sis dies anuals de permís per a sortir d’ençà del moment que hagin complert una quarta part de la condemna i sempre que no tinguin cap expedient disciplinari. Però això no és pas un automatisme: són requisits mínims, que no obliguen pas l’administració penitenciària a concedir els permisos. Són els funcionaris de la junta de tractament de cada presó que han de decidir si els concedeixen o no.

La junta pot no concedir-lo, encara que es compleixin aquests requisits de temps complert de condemna i de ‘bon comportament’. És una situació que passa molt sovint als centres penitenciaris; és molt habitual que els presos no tinguin cap permís fins que no hagin complert ben bé mitja condemna. Què fa que habitualment una junta de tractament denegui un permís, la quarta part de la condemna? Són múltiples raons, factors subjectius i valoratius que depenen de cada pres. Per exemple, que no faci un bon ús del permís, que hom pensi que pot reincidir, que no tingui prou arrelament o una família desestructurada, que pertanyi a ambients marginals, que no reconegui ser autor del delicte…  Però la junta de tractament també el pot concedir, aquest permís. I si és el cas, el jutge de vigilància penitenciària pot validar-lo, però abans ho ha de notificar a la fiscalia, que s’hi pot oposar, i pot impedir que efectivament s’acabi concedint.

El 100.2

Hi ha encara una altra via per a l’obtenció de permisos, una via extraordinària que no pot ser impugnada al Tribunal Suprem espanyol perquè no té a veure amb la qualificació penitenciària sinó amb les condicions de vida dels reclusos. És l’article 100.2 del reglament penitenciari, que pot aplicar l’administració competent, que en aquest cas és la Generalitat, mitjançant la Direcció General de Serveis Penitenciaris. Aquest article introdueix flexibilitat en el sistema de classificació dels presos penats, de manera que es poden aplicar condicions pròpies del tercer grau a presos que tenen la qualificació d’un segon grau, ‘sempre que aquesta mesura es fonamenti en un programa específic de tractament’. Això permetria als presos de fer sortides esporàdiques. Aquesta mesura l’ha de validar un jutge de vigilància, però és d’aplicació immediata. I si bé no la pot tombar el Suprem, sí que pot ser impugnada per la fiscalia a les audiències provincials de Barcelona (en el cas dels Lledoners), Girona (el Puig de les Basses) i Tarragona (el Mas d’Enric).