Presos al congrés: la contradicció es fa visible

Les imatges són escandaloses. Però ells mai reconeixeran res ni negociaran res. No en saben i no ho poden aprendre, ja. Finalment, quan hagen perdut el Principat (i esperem que no siga només el Principat) acusaran qui siga de la seua pròpia incompetència. El que jo sempre he vist difícil és que les relacions entre la República i el que reste d’Espanya siguen bones. El seu propi verí els tindrà molts anys intoxicats. Però sí que fa una certa gràcia veure com van perdent llençols a mesura que avança la bugada. Cal continuar ferms. I el diumenge, votar on més mal els faça. I des del País Valencià també ho podrem fer. I des de la resta del país amb capital a l’Altiplà, tambè.

Un dels problemas que te Espanya, es que el PSOE, no es aquell partit democratic i lliure de lligams amb l´estat, que era el del “Congres de Suresnes de 1974″, i que entres altres ideas van establir : ” Reconeixer el ple dret d´autodeterminació,i que cada nacionalitat pugui establir lliurement,las relacions que vol mantindre amb la resta dels pobles, que integren l´Estat espanyol”
Avui el PSOE ideologicament, es molt similar al PP,,lo cual ja diu del seu valor democràtic.
Amb qui,es pot dialogar ?……..

Es van casar per interessos, però es van prometre respecte mutuu. Fins que ella li va dir que estava cansada de treballar per tota la familia sense que ningú li ho agraïs, més aviat al contrari, ell sempre havia donat el missatge subtil que ella era inferior. Es fèia gran i volia estudiar aquella carrera que sempre havia somniat, però que havia aparcat per poder atendre les necessitats familiars. Ara ja els havia donat tot i li tocava a ella, i volia portar a terme el seu projecte i desplegar el seu potencial. Ell va treure la seva pitjor cara i li va dir que d’ això ni parlar-ne, que el seu lloc era la cuina i que no se’ n parlés més. Ella se n’ adonà que aquell home havia trencat la seva promesa de respecte mutuu, i que no ho havia fet abans perquè ella s’ havia sotmès, però era clarament un autoritàri.
Li demana el divorci i diu que serà el millor per tots. Que vol que sigui amistós, doncs què menys després de tots els anys que li ha donat sense queixar-se? Ell no només li diu que d’ això res, si no que no se’ n parlarà mai. La pega i la tanca en una habitació, perquè diu que ella trenca la convivència de la familia i que és una egoísta. Els seus fills, als qui ha manipulat en contra la mare, li fan costat i aplaudeixen al pare.

Per sort els veïns, no han patit la manipulació d’ aquest bàrbar. I quan més va, més antipàtic el veuen i més enténen els motius de la dona.
A la propera que li vulgui posar la mà a sobre, potser es trobarà la sorpresa que la dona no està tant sola com li vol fer creure.

Per això sé que guanyarem la llibertat. No hi ha cap causa, cap idea que guanyi per la força de les porres, encara que aquestes també portin togues i es tracti de la ” unidaz de España”. Els nostres presos i exiliats no están ni estarán mai sols. I quants més anys els vulguin silenciar, més gent els voldrà sentir. Perquè ningú que tingui dos dits de front, no podrà mirar-se al mirall i sentir-se bé d’ acallar idees legítimes i pacífiques al si d’ Europa del s. XXI, a través de la repressió.

Si al final, demà, els arriben a suspendre de les seves funcions, no solament estaran vulneran els seus drets, sinó TAMBÉ el de TOTS els que els vam voler votar. Penso que si es confirma la suspensió s’hauria de començar una potent campanya de protesta que arribi a totes les instàncies possibles, tant nacionals com internacionals. Som-hi..!! Deixem aquest estat antidemocràtic en un gran ridícul davant el món. Vosaltres, VilaWeb, que teniu capacitat de convocatòria podeu empènyer en aquest sentit, fem una POTENT CAMPANYA contra l’estat…!!

Dons a mi no m’ha donat cap sensació d’irrealitat, al contrari. M’ha recordat i m’ha refermat en la realitat que Espanya és insalvable. Ciutadans orgullosos d’aquesta inquínia en lloc d’avergonyir-se del país on viuen, d’un sistema polític basat en l’aniquilació de l’oponent i d’una justícia basada en la venjança.
La repressió i la manipulació seguirà creuant totes les línies vermelles i no m’estranyaria que fins i tot hi hagués frau electoral.
Dubto que això es pugui controlar des del carrer, i és una de les coses que els donaria més bons resultats. Per exemple per liquidar Puigdemont i la llista de l’exili.

Compte que la història està plena d’exemples de persones -de societats- que tenien raó, que eren al costat just de la història… i van perdre. Pot ser que la persona -la societat- que injustament en va treure profit, a la llarga també hi va perdre. Però de moment, van impedir a la persona -a la societat- sortir-se’n. Aquell senyor que ara és a l’infern, o al cel dels espanyols, ja ho va dir : “l’estat espanyol està disposat a pagar qualsevol preu per tal de que no hi hagi exercici d’autodeterminació a Catalunya”. Estem avisats.

Si els presoners polítics es presenten a 100 eleccions, a 100 eleccions els hem de votar. I hem de continuar votant independentista, he de seguir persistint. Entre altres coses perquè l’independentisme és, hores d’ara, l’única protecció i garantia democràtica davant un estat que vol anorrear-nos culturalment, civil i social. No hi ha gaire més alternativa. Malgrat les mesquineses de les lluites entre partits, malgrat les jugades mestres que no ho són ni ho han estat mai, i malgrat l’independentisme màgic d’una república que no existeix, admetem-ho d’una vegada. L’alternativa als partits del país és massa terrible per ser tolerada.

Dit això, no ens enganyem: la contradicció només funciona si la persona o societat que la provoca es veu interpel·lada, si la posa en un compromís amb sí mateixa, amb les seves idees, amb la seva concepció del món o amb la seva moral personal. O si el seu comportament li causa problemes seriosos amb els altres. No és el cas de l’estat espanyol, dels seus polítics ni de la seva població. Quin perjudici visible, més enllà de quatre titulars al New York Times, els ha causat la seva manera de fer ? Quanta gent ha deixat de venir de vacances ? Quants llocs d’influència han perdut al món ? En quants punts s’ha enfonsat l’economia espanyola ? Quantes sancions els han aplicat ? A quantes vagues generals massives i a quantes paràlisis de país més enllà de quatre convençuts que hi hem participat s’han hagut d’enfrontar ? Oi que la resposta és cap ? Doncs per què haurien de preocupar-se ?

No he vist el partit espanyol més “proper” als postul·lats democràtics i partidari del dret a decidir, Podemos, moure ni un dit. Llevat de comptadíssimes excepcions, no he vist ni un sol intel·lectual espanyol donar-nos suport. Recordo el dissabte de la manifestació de Madrid: indiferència total davant 50 mil persones amb estelades desfilant a La Castellana. A Madrid i a Espanya en general, n’estic segur que molt gent no sap ni que hi ha un judici. O si hi ha un judici pensen que s’està jutjant gent pitjor que ETA o que en Tejero. No hi ha qüestionament de la monarquia ni del deep state, perquè ja els està bé, ja són ells.

No ens enganyem, no canviaran i els és igual la contradicció que representin les imatges. Respectaran les formalitats, però el resultat final serà el mateix: qui hagi caigut a les seves urpes purgarà la pena que li vulguin imposar a la presó més fosca que trobin, sense possibilitat de remissió.

Potser la nostra única possibilitat és continuar mantenint veus a l’exili com el President Puigdemont, si més no perquè algú faci palesa la indignitat. Tal i com va fer en Tarradellas (a qui tampoc ningú no va fer cas, llevat de la carambola històrica a la mort d’en Franco, en què els va ser molt útil per entabanar-nos un cop més amb els símbols).

Ara, li recomano encaridament al President Puigdemont que no torni a recollir l’acta de diputat europeu: seria immediatament detingut i no se li tornaria a veure la cara fins d’ací a 30 anys. I els seria igual què digués la Unió Europea. El que va valdre per Ruiz Mateos no val per un president democràtic i honest (tampoc valdrà pel vicepresident Junqueras a qui deixaran com a molt sortir a recollir l’acta). Són així.

No canviaran fins que no els quedi més remei. I per tal que ho facin cal alguna cosa més que gestos. Cal desobediència civil, sabotatge econòmic i institucional, mobilització constant i massiva, una revolta pacífica en tota regla que els causi una crisi tan forta que no puguin ignorar. Ho deia fa uns dies en Jorge Cagiao a aquest mateix diari, i té raó. Però, sincerament, no crec que els polítics actuals, abocats a l’autonomisme i l’apaivagament, i la població, cansada, marejada i reprimida (però digna, íntegra i convençuda com mai) puguem fer-ho. No en aquesta generació.

Que els propers que ho intentin aprenguin la lliçó. I sobretot ni oblit ni perdó, perquè hem oblidat i hem perdonat massa vegades, i per tant hem pensat que la repressió de 3 segles ja no era possible. I no hem fet res per preparar-nos-hi. I ens hem equivocat, hem tornat a caure i ens hem hagut d’aixecar costosament un altre cop. Com està passant ara.

Si penses com un espanyol, lo d’ ahir és lo correcta, fins i tot una concessió gratuita innecessàia a unes persones que han anat contra la seva constitusiong.

Si deixes de pensar com un estranger d’aquell país, si penses com has de pensar tu, veus dos coses: la dignitat de fer les coses ben fetes i entendre que allà hi erem tots els votants i l’altre, i molt important, veure com s’ensorren cada dia més i més. Ahir vàren fer-ne una altre que no la podran amagar. Aquesta conxorxa de jutges, polítics, empresaris lladres i rei, els arribarà el seu moment de gloria.
La investidura, la suspensió dels drets i les eleccions a Europa: ara be lo bo.

Potser avui podrem viure el final de la paciència d’un poble europeu (que no Unió Europea) i segurament de moltíssims espanyols quan es vegi clar que la justícia espanyola (pura entelèquia), inhibint-se del que seria el seu deure d’impartir justícia, dóna el dret a una part del Congrés de Diputats d’opció clarament feixista, parcial i injusta de rebutjar la participació a una altra opció política escollida pel seu poble, republicana legal i legítima.
El vergonyós espectacle d’avui marcarà el final de tota una època de fingiment democràtic i ocultament trampós d’un poble que els catalans sabíem de bell antuvi que era completament incompatible amb els principis democràtics de la Unió Europea i que ara, per ordre del borbó, ha reeixit amb força burlant-se descaradament de tota Europa. Esperem que tant sacrifici serveixi per a despertar a tots els pobles demòcrates, o almenys als d’aquí.

UNA REALITAT QUE NO LA VOLDRÍEM NI SOMNIAR, PERÒ LA PATIM

No es poden “rebentar les costures de la democràcia” perquè no n’hi ha de democràcia en aquest règim neofranquista. L’aposta dels governs espanyols de no-política, només repressió, és arriscada perquè no té capacitat de res, només envestir. El preu, mostrar sense poder dissimular, el seu caràcter feixista, antidemocràtic, de moment homologable a aquesta UE, però com diu L’Albert Miret no pas pels pobles que la componen.

Hem de pensar que hi ha dos temps en aquest procés cap a la llibertat. L’un és el dels fets: ple d’irregularitats antidemocràtiques, que ens fereix la sensibilitat amb tanta crueltat i odi; de malentesa entre l’independentisme davant l’evidència de l’eficàcia d’anar tot units; de victòries que no ho semblen i d’atacs que s’amplifiquen. L’altre, és el temps de maduració de la situació política. Massa lent. Un temps que no es veu transcórrer però que erosiona, muta, canvia molts valors que semblaven immutables. Es mouen consciències. L’un i l’altre són el mateix temps, el que canvia és la percepció segons on ens situem dins la complexitat de la situació.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Diu el Sr. Partal que amb el que Espanya no pot és amb la muralla humana dels nostres vots.

Per desgràcia, crec que això no és veritat. Espanya fa el que vol i això és tornarà a demostrar aviat quan suspenguin diputats i senador electes sense ni despentinar-se.

Portem votant Independència des del 2015 i a España, Europa i el món sencer els importa un rave.

No n’hi haurà prou amb vots. Ni molt menys.

O comencem a trencar algun d’aquells ous metafòrics al mig dels morros del Borbó, de la seva banderola rojigualda i de la seva constitució neofranquista o les vergonyoses i patètiques escenes d’ahir ens les empassarem sempre que Espanya tingui ganes d’enriure’s de nosaltres.

L’actitud i desgavell mental, moral, juridic i funcional del estado ñol és difícil d’acceptar i païr per persones psìquicament sanes. Per això n’hi ha tantes que s’han desentès del tema i s’han conformat a vegetar. Per por o per reprobació moral. Aquesta deserció ha provocat l’oportunitat que han aprofitat una caterva de “vagos y maleantes” que han incautat Ñ per a fer-ne el seu negoci particular a base d’obeir i governar segons els interesos dels seus poderosos i moralment i humana trastocats amos. No els ha importat generar merda i revolcar-s’hi cada vegada més. El seu objectiu de poder, riquesa i empresonar i martiritzar “enemics” els dona una satisfacció malaltissa, degenerada però materialment rendible i que a ells els omple de satisfacció, infla de fum el seu ego i els fa sentir-se omnipotents.

La situació d’Espanya és ben galdosa. No sé si qualificar-la com a dictadura de pa sucat amb oli o de democràcia bananera.

En una dictadura com deu mana no es consentiria que els presos polítics acudissin al parlamento ni al senado ni que es presentessin a les eleccions ni que fessin campanya electoral…, serien degudament torturats, condemnats a mort i executats. En una democràcia com cal no hi hauria presos polítics, es respectaria el dret d’autodeterminació dels pobles i la voluntat de la majoria de catalans expressada lliurement a les urnes l’1-O i es negociaria la separació d’actius i passius de forma civilitzada.

No soc capaç de explicar a què és degut aquest comportament tant atípic. Potser no acaben de traure’s la pell de corder-democràcia i no mostren obertament el llop-dictadura que porten a dins perquè es pensen que no cal. Que els catalans ja ens hem rendit i que poden mantenir una certa aparença de democràcia i al mateix temps seguir dominant Catalunya en contra de la voluntat de la majoria dels catalans. Potser no acaben de mostrar el llop-dictadura que porten dins perquè no els ho permeten. Potser els han premés de treure a passejar el llop-dictadura ar una estona amb la promesa de que amb això n’hi hauria prou per aconseguir que els catalans ens rendissin i després podrien tornar a amagar-lo sense perill de perdre la colònia a la que necessiten robar per no fer fallida.

El que sí que està clar és que Espanya és una dictadura i la aparença de democràcia no és més que una disfressa. I que sigui quin sigui el motiu pel que no acaben de treure el llop-dictadura que porten dins com més aviat fotem el camp menys mal prendrem.

A veure si ens hi posem d’una punyetera vegada.

Espanya pot seguir ignorant les nostres demandes de llibertat perquè l’estat militar té una experiència absoluta d’exits contra Catalunya.

Podem estar segurs de que tenen assessors especialitzats en repressió controlada per anar desgastant l’enemic (nosaltres).

S’equivoca qui pensa que la sola presència dels presos al parlament espanyol és motiu de victòria.

1) Hem de renunciar radicalment, i per sempre, al règim del 78 i a la constitució franquista.
2) Hem de canviar el relat actual (“som democràtics”) per un relat vencedor molt més constructiu. La gent s’apunta al cavall vencedor.
3) Hem de denunciar sistemàticament el genocidi de tres o quatre segles.
4) Hem de mostrar, a Europa i al món, que som un estat-país amb més anys d’historia nacional que Espanya (Ejpaña és un invent recent de cent cinquanta anys).
5) Hem de mostrar que EspañaUna és un estat_fallit i creat des de la corrupció absolutista i absoluta.
5) El món ha de saber que Castella ens va ocupar per les armes i ens va imposar la seva llengua i els seus costums PER DECRET IL.LICIT.
6) Els partits han d’estar molt més segurs de lluitem contra una de les grans injustícies d’Europa.
7)
8)
…

En el judici, a partir d’ara, estaria bé que cada vegada que advocats o testimonis parlessin d’algú dels electes, fessin servir els seus títols (Excel·lentíssim Sr. tant per diputats com per al senador), de la mateixa manera que hauria estat bé que sempre que es parlava del Molt Honorable Sr. President de la Generalitat, o de la Molt Honorable Sra. Presidenta del Parlament, o d’algun honorable conseller. Segur que a en Marchena i Cia, que tant els agrada la parafernàlia barroca espanyola, estarien molt contents. I el xoc amb la realitat seria encara més potent.

La “cultura” de España es el resultado de la cobardía dejada podrir desde siglos … es degeneración de la cobardía en cierre mental, prepotencia, violencia, cinismo, humillación de la Verdad y manipulación de las mentes …

La “democracia” en España es un disfraz exterior donde la bestialidad de autoritarismo ha quedado invariada …

España en su estrechez mental no puede entender que no puede haber ninguna Democracia cuando se mantiene la suciedad mental, la mezquindad prepotente y delincuente como sistema de vida … Para haber democracia se necesita el respecto de unos principios como la Libertad, la Verdad, la Justicia … Son conceptos abstractos y en una autentica democracia estos conceptos abstractos son los que tienen Autoridad … Esto para cualquier español a empezar de un prepotente presidente de un “Tribunal Supremo” es solo algo que da risa … El español cree en la incuestionable autoridad del policia bestia ignorante, del juez pervertido que afirma que en la violación de una menor por una manada de bestias no hubo violencia …

Que la autoridad la tengan unos principios es un discurso imposible que pueda ser entendido por lo que es la “cultura” dominante en España por la sencilla razón que para esta lugubre “cultura” y su nauseabunda estrechez mental estos principios de Libertad, de Verdad y Justicia sencillamente son tan aéreos que no existen.

El autentico problema de Catalunya en su enfrentarse a España es lo de enfrontarse con unas bestias que no saben de ser solo unas bestias.