Presons de dones i desigualtat en època de coronavirus

Si ho penso en primera persona, em paralitzo; no sé ni per on començar… Tot és bastant incomprensible, inversemblant. O, si més no, la raó no m’arriba prou per a entendre realment què ens passa i ens pot anar passant. Tanmateix, hi ha una cosa que sí que la veig ben clara: la desigualtat de tot plegat. La desigualtat dels efectes de la pandèmia és flagrant amb aquest coronavirus, i és la primera que em ve a la ment, la desigualtat a escala social, racial, ètnica, residencial, per països o zones, per edats, per feina i, és clar, per gènere. I, del meu sofà de casa estant, monoparental temporal amb dos fills adolescents, confinada però no empresonada, camino per passadissos delirants amb enormes sales d’estar, com les que pensava la Patricia. Em trobo asseguda llegint els meus somnis, sense que ningú ‒més que el reial decret del govern espanyol i el seu model securitari de control de contagis amb la mera repressió policial i militar‒ em cridi a l’ordre del meu número. Faig com puc per anar fent, sabent que visc còmodament encara, i per bé que voldria sortir corrents, la cosa que realment em pertorba i em fa plorar de ràbia i impotència és no poder fer prou per als qui en sofreixen les conseqüències. I entre tota aquesta gent, com sempre, els grups més vulnerabilitzats continuen essent els més afectats i la pandèmia que podia tocar tothom ‘de la mateixa manera’, segons els comentadors, opinants i xarlatans professionals de sempre, sovint ignorants i fora de la realitat, es distribueix desigualment i vulnerabilitzant més els que ja ho eren abans. I, de retruc, en aquests grups més exclosos, l’impacte de gènere encara és més fort, i les dones són les en surten més perjudicades, com és el cas del col·lectiu de dones a les presons que a mi em preocupa especialment i intento ocupar-me’n fent recerca activista feminista. Fa tant de temps que en parlo i que em sento a mi mateixa, any rere any, dient les mateixes coses, encara que sigui amb més evidències i nous raonaments, que la impotència que ja m’agafava abans –o sia, gairebé fa trenta anys, però també fa un meset‒, ara amb l’afegit d’aquesta pandèmia, no sé ni com definir-la.

Ens turmenten cada cinc minuts amb el creixement exponencial de les xifres de morts al món (amb una inabordable angoixa blocant), incloent-hi especialment la dels famosos i poderosos, com remarcant-nos el caràcter indiscriminat i pretesament ‘igualador’, fins i tot interclassista, de la falç mortal del virus. Aquest virus, bestiola gairebé corpòria, humanitzada, bèl·licament erigida en un enèmic invisible però que, de segur, aguaita als tradicionals espais de solidaritat comunitària, als carrers que volíem sempre nostres, però que (ara?) amenacen amb polítiques de neteja ciutadana, practicada per policies i militars. La resposta estatal abocada en la pàtria, la llei i l’ordre, la restricció o anihilació de drets fonamentals, com a consubstancial i inescindible de tota política de salut pública eficaç contra la pandèmia, això ens diuen. I no concebo que no es pugui comprendre que l’única cosa raonable que ens haurien de dir és que s’han utilitzat tots els recursos que té l’estat a l’abast per reduir la concentració forçada de persones en un mateix espai físic. Les presons en són un i cal actuar-hi. A més de les millores indispensables en les condicions de privació de llibertat durant la vigència de la pandèmia, l’única mesura a gran escala, raonable i adient a la finalitat última d’evitar la concentració de persones en un mateix espai físic –com reclama l’Organització Mundial de la Salut– és la de reduir molt significativament la població empresonada en establiments penitenciaris.

‘Durant l’última setmana s’ha apreciat un augment mundial de la propagació de la Covid-19… La manera més efectiva de prevenir infeccions i salvar vides és trencar les cadenes de transmissió… [Per això]… s’aprecien les mesures de distanciament social, com ara el tancament d’escoles i la cancel·lació d’esdeveniments esportius i les reunions o concentració de persones’ (Tedros Adhanom Gebreyesus, ‘Recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut’, 16-3-20 [traduït del castellà])

Les presons són un polvorí. De fet, ja ho són fa temps o, més ben dit, de sempre; cap sorpresa, doncs, que ara ho siguin més encara, i les de dones, com denunciem i expliquem una vegada i una altra, estan en condicions àdhuc més precàries, més injustes, més discriminades que no pas les d’homes… Ara que en començàvem a parlar a Catalunya, ara que tenim preses polítiques, ara que les polítiques també són comunes, perquè les comunes també són polítiques… Ara que potser, aprofitant la lamentable avinentesa de persecució de les dones en lluita pels drets del seu poble, podíem canviar alguna cosa, què farem, ara? Les institucions tancades i totals, com denominem les sociòlogues, i les persones que hi són recloses, a les residències de gent gran, als centres de menors, als internats i a les presons són, ara per ara, els grups més vulnerables de tota la situació actual. Lluny dels contactes amb familiars, de les amistats, del seu entorn habitual, havent de complir més normes que mai, en doble confinament amb restriccions de tota mena i aïllament quan no se segueixen les normes…

Ha estat una dona presa, la Denis, de setanta-vuit anys, a la presó de Madrid VII – Estremera, la primera víctima mortal de la Covid-19 entre la població reclusa de les presons de l’estat (fins al primer d’abril, que se sàpiga). D’unes 60.000 persones privades de llibertat, aproximadament, a tot el regne d’Espanya, un 7% són dones. Específicament, 4.322 dones, segons el programa d’Évole a la Sexta ‘Tres días en Wad Ras’, emès precisament el 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Dia de marxa i lluita feminista on se sol cridar ‘No estem totes, falten les preses’, per bé que a vegades sembla només una proclama, perquè el seu suport no acaba de ser del tot en l’agenda feminista. Encara que, tot s’ha de dir, és l’única que de tant en tant la té present, i són grups feministes radicals o anarquistes que solen organitzar marxes a les presons de dones per visibilitzar-ne la situació, com les que es fan abans del 8 de març a Wad Ras, a Castelló i a presons de més ciutats del país. Ara, fou just abans de l’esclat de la pandèmia a Catalunya que van parlar les preses de Wad Ras per televisió, i uns quants dies després a la mateixa presó esclatà també la ‘revolta’…. I havia de ser una dona presa, també, la primera mort a les presons? Potser és casualitat, potser no…I havia de ser als mòduls de dones de Wad Ras, visibilitzats a la televisió una setmana abans, on s’havia iniciat una vaga de fam? … Coincidències, fa ferum…

Les informacions sobre que passa a l’interior de les presons, tant als Països Catalans com arreu del món, arriben per les xarxes socials i alguns diaris alternatius que en comencen a fer ressò: com s’organitzen les persones empresonades per reclamar drets, totes les dificultats que es tenen en aquest període de pandèmia, els motins, els disturbis, les protestes, les vagues de fam, les fugides, les morts, els manifestos de suport o concentracions fora dels centres per donar suport als canvis de les polítiques penitenciàries i penals i també, que no és pas menys important, l’autogestió dels mateixos presos i preses que es coordinen per poder-se protegir activament entre elles i entre ells, algunes fomentant ràdios per a comunicar les seves demandes o fent brigades de neteja i d’àpats per disminuir contactes amb el funcionariat, resistències a la presó, massa sovint oblidades.

Arran de la pandèmia, dèiem que ha mort una dona presa, però també un funcionari de la presó d’Alacant I, a Fontcalent; 111 funcionaris i 7 interns del sistema penitenciari espanyol tenen coronavirus i 245 preses i presos i 870 funcionaris estan en quarantena; a Catalunya, 48 interns i 43 funcionaris han sortit positius de coronavirus. Les dades, ball de xifres, aquestes són les oficials que surten als mitjans, però es comenta que les reals són moltes més, com sol ser habitual… De moment a Catalunya, vaga de fam a Wad Ras, vaga de fam i motí a Brians I; a la resta de l’estat protestes i motins a la presó de Fontcalent, Soto del Real, Ocaña, i n’hi haurà més… No obstant això, cal no oblidar tampoc ni deixar de dir que abans de la pandèmia, cada setmana, moria a les presons espanyoles una mitjana de quatre persones, per sobredosi, per malalties infeccioses, per suïcidi o per algun altre motiu, però d’això se’n feien molt poc ressò els mitjans.

Fa setmanes que m’ha arribat, per les xarxes socials, la vaga de fam d’algunes preses de Wad Ras, que ja va començar a mitjan març arran de la prohibició de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de totes les visites familiars als centres penitenciaris del Principat. La gran majoria de preses són mares (més del 80%) i d’aquestes la majoria són mares monoparentals (més del 60% del total de preses ‒tres de cada quatre que són mares, i ja ho eren abans d’ingressar a la presó). Totes mares de nenes i nens menors d’edat que, quan poden, van a visitar-les amb més familiars. Clarament, suspendre totalment els vis-a-vis, però també les visites als vidres (els locutoris) dels familiars, dels fills i filles, de les parelles o dels amics o amigues, no és òbviament cap solució. Altrament, arran de la vaga, les dones preses de Wad Ras demanaven de no tenir contacte amb la majoria dels tutors, tutores i funcionariat, aquesta n’era la reclamació central. En tot cas, i supletòriament, es demanava que els fos obligat de posar-se màscares i guants, sabent que són aquestes treballadores les persones que, justament, més poden contagiar i transmetre el virus dins les presons, ja que a diferència de les visites dels familiars i entorns de les preses, el contacte d’elles amb les dones empresonades és diari, directe, ingressant i sortint cada dia de la presó. La suspensió de les visites familiars, per contra, no fa més que contribuir a l’opacitat del sistema carcerari i a lesionar més encara els vincles afectius de les persones que cuiden les persones preses –generalment dones‒, de les criatures que les tenen com a referent de pertinença i de les mateixes dones privades de llibertat.

Quan començava la vaga de fam, una de les preses a Wad Ras ja tenia el virus de la Covid-19 i no havia estat aïllada, algunes altres en tenien símptomes i no els feien ‒i continuen sense fer‒ les proves pertinents. I la primera solució de la nostra administració penitenciària amb la vaga fou aïllar les seves ‘líders’, i canviar-les de presó. I de la vaga què se n’ha fet? Què volien ‘ara’ les preses, en aquest moment tan difícil per a tota la població? Què reclamaven? Les preses volien allò que vol tothom: protecció, seguretat, i sobretot una dosi mínima d’humanitat que els fes sentir que també són persones i que les hem de cuidar; facilitats perquè el funcionariat no els pugui transmetre el virus; distanciament físic però no aïllament vincular. O no es va a la farmàcia i, per un vidre, ens passen la medicació, si cal? El contacte amb l’exterior, amb la família, amb les amistats, amb el ‘fora’, a més a més d’un dret que només s’ha de restringir quan no hi ha cap altra mesura més adient, és també com una ‘medecina’ quan hom està empresonat i tancat. Ja fa més d’un segle que això se sap de la recerca científica en la criminologia crítica i la psicologia clínica i forense, però amb un cop de ploma ho han liquidat. Amb protecció i seguretat, per què les famílies no poden visitar d’alguna manera els seus presos?, per què no s’habilita la tecnologia, encara que sigui per poder visitar-se virtualment? No hi ha ordinadors a les presons? Em diuen que gràcies a les reclamacions de les entitats de drets humans, algunes presons ja ho fan. Quines són? Per què no totes? Als altres països reparteixen mòbils a les persones empresonades d’alguns centres perquè puguin estar sempre en contacte amb els seus familiars mentre duri l’emergència sanitària. Diuen que al Principat s’han repartit uns 230 aparells a les presons i al regne d’Espanya uns 250, però és clar, no n’hi ha prou: les xifres canten… La població reclusa puja a 8.274 persones a Catalunya (8-4-20) i ja hem dit que hi ha més de 60.000 persones a les presons espanyoles. Per què a les presons de dones encara no han arribat?

La vaga de fam de Wad Ras ha fet que el funcionariat es posés màscares i guants al cap d’uns dies i també es facilités un número de compte per fer ingressos des de l’exterior… Ja han aïllat algunes dones amb coronavirus o amb símptomes, per bé que manca informació sobre la situació en què viuen totes (les dones pateixen per saber com estan les seves companyes). A Catalunya s’ha iniciat un pla pilot a Quatre Camins durant aquest període d’emergència per implementar el sistema de videotrucades familiars ‒amb la compra de mòbils que dèiem‒, que es vol estendre a tots els centres penitenciaris catalans i per establir-ne de gratuïtes i oferir televisió a tots els reclusos que no tinguin recursos econòmics. Tanmateix, no n’hi ha prou amb aquestes mesures. A Wad Ras i segurament a les altres presons, continua faltant material de protecció; continua sense haver-hi prou comunicacions amb els familiars; les cartes triguen més que mai a arribar; els tallers productius han tancat; les activitats lúdiques s’han reduït; no hi ha prou espais per a poder aïllar els casos de persones positives del coronavirus. Per fer la quarantena, com en tots els casos extramurs en què és necessària, cal que l’aïllament es faci en instal·lacions mèdiques i no en una cel·la. Les dones de Wad Ras també reclamen que s’habilitin videoconferències de quinze minuts a vint amb el compromís de gestionar-les elles; més alternatives per a passar millor el temps a l’interior dels centres tenint en compte totes les limitacions que comporta el coronavirus: possibilitats de classes d’escola en línia, més utilització del gimnàs, més temps lliure al pati i, ja que se’ls han facilitat més trucades telefòniques, diners també per a poder fer-les.

D’una altra banda, cal tenir en compte que l’índex de patologies de la població penitenciaria és més elevada que el de la població en llibertat, una part important –gairebé una tercera part‒ ja pateix malalties infecto-contagioses prèvies a aquesta pandèmia, com ara l’hepatitis o la sida, i, com s’indica en molts estudis, els trastorns mentals greus també hi són molt presents. Factors que augmenten encara més el risc de sobreviure davant un contagi de Covid-19 a les presons i que fan més que prioritària la sortida immediata de molts dels col·lectius empresonats.

Endemés, s’han suspès les sortides programades i de tractament i l’entrada de voluntariat, s’ajornen les juntes de tractament que decideixen si es pot accedir a beneficis penitenciaris, a permisos o a progressions de grau (és a dir, s’ajorna el compliment de drets essencials de persones privades de llibertat mitjançant simples decisions administratives, moltes vegades ni tan sols escrites). També es demoren judicis, amb la qual cosa moltes dones veuen perillar la seva llibertat i algunes altres que estan en situació de preventives ‒sobretot a Wad Ras, on hi ha la majoria‒ esperen un judici que no se sap quan serà. Per això, com ja hem dit i tal com demanen urgentment diverses entitats de drets humans (a tall d’exemple, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, OSPDH, i el Centre per la Defensa dels Drets Humans-Irídia) cal prevenir i minimitzar l’impacte de la Covid-19 reduint significativament la població empresonada i també revisant les situacions de presó preventiva que es poden evitar.

Les dones de Wad Ras reclamen això mateix: que les dones que esperen judici puguin tenir mesures alternatives fora de la presó, que les estrangeres tinguin l’opció de retornar als seus països, que les dones classificades en segon grau amb permisos aprovats tinguin la possibilitat de tornar a casa amb mesures telemàtiques, que les que tenen més de la meitat de la condemna complerta o les que tenen malalties amb patologies greus rebin indults, mesures telemàtiques o llibertats condicionals. I que part del funcionariat del centre (una tercera part de la plantilla ja està de baixa) continuï treballant, per no retardar les dades de revisions de grau i els permisos de sortida, especialment en el cas de les mares, perquè puguin estar més temps amb les seves filles i fills.

Altres mesures que es podrien establir són decretar la llibertat, avançar la fi de les condemnes o mesures alternatives a l’empresonament, com el compliment de la pena a domicili amb monitoratge electrònic a diversos col·lectius, per exemple: a) totes les preses i presos que han complert tres quartes parts de la condemna, b) a les persones preses més grans de setanta anys, sobretot si tenen malalties cròniques o terminals, c) a les dones embarassades; d) a les que viuen als departaments maternals amb els seus fills i filles –que a Catalunya no arriben a les vint‒, i e) a les dones condemnades a penes menors de cinc anys, perquè la seva vida pot estar en risc per la situació actual de pandèmia i de retruc, si són mares, pot afectar la desprotecció de les seves filles i fills.

Cal recordar que la gran majoria de dones són condemnades per delictes menors contra la propietat o relacionats amb el microtràfic de substàncies estupefaents de consum o ús abusiu, no permeses, justament, per les mateixes autoritats sanitàries que exigeixen evitar la concentració de persones, encara que a elles les forcen, a la vegada, a la convivència massificada i concentrada amb centenars de persones més. Delictes que, en general, no impliquen l’ús de la violència ni creen alarma o risc social. Com bé s’afirma en el manifest de les companyes feministes i d’entitats de drets humans de l’Equador que demanen l’excarceració de les dones preses (‘És just alliberar-les’), es tracta de delictes fruit de la pobresa, propis d’infractores que són les deixalles de les màfies i xarxes de narcotràfic i que moltes no delinquirien si tinguessin veritables alternatives laborals. Viuen massificades a les presons i la majoria han estat separades de les seves criatures, que acaben vivint en la precarietat, en els seus grups familiars o institucionalitzades en centres i, per tant, totes debilitades per la privació del vincle matern que constitueix el model dominant de la cura a la nostra societat. Per això mateix també l’OMS insta a prioritzar les mesures alternatives a la pena privativa de llibertat per a les dones amb fills i filles dependents.

Igualment, s’hauria de decretar la llibertat o el confinament domiciliari a les persones classificades en tercer grau o en segon grau i que surten a treballar o a fer voluntariat, segons l’article 100.2, com és el cas de les preses polítiques Carme Forcadell i Dolors Bassa (i també dels seus homòlegs masculins) i que, segons recomanacions de l’OMS, haurien d’accedir directament al tercer grau per tal d’aplicar-los la mesura de semillibertat. De la mateixa manera s’expressava el Síndic de Greuges de Catalunya, que, seguint aquestes mateixes recomanacions, proposava també de passar-les a tercer grau sempre que se’n constati la capacitat de dur un règim de vida en semillibertat, sigui un perfil d’escassa perillositat, es tingui suport social i familiar i s’estigui disposat a sotmetre’s a altres menes de control. De fet, aquesta progressió de grau, amb el confinament domiciliari corresponent, ja l’han feta en alguns casos algunes juntes de tractament de presons del Principat i en algunes altres de l’estat. Però, malauradament no a les de Mas d’Enric, Puig de les Basses i els Lledoners, on no ha pogut sortir cap pres afectat per l’article 100.2, precisament perquè allà hi són, respectivament, ‘elles i ells’, preses i presos polítics per la lluita en defensa dels drets del poble català. A més a més, segons el Tribunal Suprem, si el funcionariat volgués autoritzar-ho en aquests casos podria incórrer en un delicte de ‘prevaricació’. Per tant, entre les amenaces de represàlies i per no establir cap precedent, la ‘solució’ de les juntes d’aquests centres ha estat que cap persona presa, i no solament ‘elles o ells’, no en pugui sortir beneficiat. Ras i curt, sense transparentar una argumentació coherent. O, una vegada més, sense la raó suficient per a entendre’ls, que no puc més que suposar que es tracta de penalitzar-les encara més a totes i, endemés, el seu entorn quotidià més pròxim a l’interior de la presó. Quin sentit té, sinó? Quin altre que el sentit del càstig, la venjança i la retribució com a funció de la pena de presó pels presos i preses polítiques catalanes? Tornem, altra volta, cent anys enrere…

Totes aquestes mesures que posen l’accent a excarcerar i reduir la quantitat de persones preses en establiments penitenciaris, atenent sobretot a motius sanitaris ‒que esdevenen motius jurídics de més jerarquia que les motivacions de les normes de privació de llibertat‒, juntament amb aquelles altres que proposen la millora de les condicions d’empresonament de la petita part que hauria de continuar tancada en establiments penitenciaris durant la pandèmia, també han estat recomanades pel Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa i per l’Alta Comissionada de Drets Humans de Nacions Unides. A més i de manera expressa, tal com hem reiterat al llarg de l’escrit, per l’Organització Mundial de la Salut, que n’ha publicat una guia específica. Al document, s’insta els estats a considerar les mesures no privatives de llibertat, i a donar prioritat a aquelles persones recloses amb perfils baixos de risc i especialment vulnerables, donant preferència, entre més, a les dones embarassades i a les que tenen fills o filles dependents.

El conjunt de mesures suara esmentades, lluny de construccions teòriques o mera retòrica, són del tot viables a la pràctica, com demostra el fet que són aplicades per diversos països de tot arreu, proposant de commutar sentències, llibertats anticipades, llibertats condicionals o revaluació de les necessitats de continuïtat de l’internament involuntari de pacients psiquiàtrics. França, Itàlia, Alemanya, Turquia i l’Argentina, entre més estats, excarceren cada dia més gent per motius de la crisi sanitària desencadenada, països com l’Iran o Noruega ho fan en massa, donant permís a uns 70.000 presos perquè estiguin a casa privats de llibertat (confinats en llocs sense concentració de persones ni aïllament vincular), o avançant l’alliberament de 126 presos (d’un total de 3.000) respectivament (Ctxt, núm. 259, abril).

Totes les mesures es podrien aplicar d’una manera o altra a les presons catalanes o a les espanyoles, tal com han reclamat moltes entitats de drets humans, com ara Acope, l’Associació pro-Drets Humans d’Andalusia, el Col·lectiu Cassandra, Grup de Suport de Presos/es de Lleida, el Col·lectiu de Suport a Dones Preses de l’Aragó, Salhaketa, l’OSPDH, Irídia, la Coordinadora de Barris, Familiars de Presos a Catalunya, entre moltes més. Han fet comunicats per a reclamar-les i denunciar que ni a l’estat espanyol, ni al Principat no s’actua d’acord amb els criteris recomanats per l’OMS i el Consell d’Europa per afrontar la crisi de la concentració de persones a les presons arran de la pandèmia. D’una altra banda, i des d’altres perspectives, com la dels sindicats de funcionaris de presons a Catalunya, i també de l’estat espanyol, es denuncia la mala gestió de la pandèmia a les presons i la seva poca participació en les decisions que s’han anat prenent; demanen més personal, més equips de protecció i més tests de detecció del virus per a controlar la malaltia.

‘Que el reclutament de la societat lliure ens serveixi com a excusa per a denunciar l’abandó sistemàtic al qual sotmetem les persones preses’, comenta Andrea Momoitio (traduït de Pikara, 8-4-20). ‘Per això, penso que si l’estada a la presó dels presos polítics i les preses polítiques serveix perquè es coneguin més i millorin, em sentiré útil i el nostre empresonament no haurà estat en va’, diu Carme Forcadell (VilaWeb, 3-4-20). ‘Estar tancat implica no solament la pèrdua de la llibertat de relacionar-se amb més gent, de moviment, d’autonomia en les decisions, de la possibilitat de ser feliç. La presó, amb l’enorme càrrega de càstig que implica, possibilita el sofriment, la violència entre presxs [sic] i funcionaris, l’alienació blocant del desenvolupament intel·lectual, la dependència absoluta de l’administració dels afectes, la possibilitat de tenir una alimentació equilibrada… La presó és una suma de prohibicions i càstigs que, massa vegades, poden conduir a la mort’, ens alerta ahir, avui i sempre Daniel Pont, de la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita-Copel (traduït de Pikara, 8-4-20).

Cal actuar decididament contra aquesta ceguesa, no solament per donar compliment als drets de les persones privades de llibertat, sinó també pel benestar del conjunt de la societat. Pensar i repensar, en cada context, però des de la realitat de Catalunya i una posició crítica feminista, què es pot fer. Demanar mecanismes d’inserció residencial extramurs immediata de molts dels col·lectius empresonats. S’ha d’esponjar la presó, i tot i que en alguns casos ja es fa, s’ha d’anar molt més enllà encara. Això no solament contribuirà a protegir la vida de moltes persones preses, sinó que també disminuirà la massificació a les presons i crearà una situació molt més adequada i segura per a qui encara hi quedarà reclòs, i per al funcionariat que hi treballa. A la vegada, s’ha d’aplicar un pla seriós de protecció sanitària per a tots i fer-lo públic i transparent perquè la ciutadania en tingui constància.

Certament, el sistema penitenciari no compta, ara per ara, ni amb els recursos ni amb prou personal sanitari per a fer front al desafiament que significa aquesta pandèmia a les presons. Tanmateix, l’estat té l’obligació de protegir les vides de les persones privades de llibertat i si no actua de manera urgent per reduir-ne la població i millorar les condicions sanitàries de les presons per a la petita part de persones que hi hagin de ser, podem estar condemnant-ne moltes més a la malaltia i fins i tot a la mort. Com ja fan molts governs del món, Catalunya, la seva societat i el seu govern ‒que té competència exclusiva en polítiques d’execució penal‒, tenim el deure d’ingressar i contenir comunitàriament en llocs sense massivitat convivencial ‒com les llars familiars‒ la major part de persones preses, per tal reduir la concentració en un mateix espai físic tancat i contenir així la principal causa de l’expansió de la Covid-19 arreu del territori.

Cal la solidaritat social amb totes les persones empresonades als centres penitenciaris de Catalunya, escoltant les seves demandes, exigint a l’administració competent que ho faci, habilitant els mecanismes de mediació per canalitzar les seves reclamacions de manera transparent i clara, incloent-hi el coneixement de què s’esdevé a tots els centres penitenciaris, sense oblidar els de les dones, el reconeixement de les seves especificitats i dels vincles que les travessen.

No totes les quarantenes de distanciament social són iguals. Reduïm la desigualtat del coronavirus i fem-ho ara mateix.

Elisabet Almeda és catedràtica de sociologia de la Universitat de Barcelona