La presidència de la Generalitat: un càrrec lligat a la repressió

El catalanisme polític ha estat sempre un moviment incòmode per a les autoritats franceses i espanyoles, les quals han provat d’eliminar-lo i assimilar-lo a la seva configuració de l’estat. La repressió exercida es personifica en la figura del president de la Generalitat, la màxima institució del país, la qual ha estat fortament represaliada, independentment del règim imperant, sigui durant la restauració borbònica, la dictadura de Primo de Rivera, la segona república, el franquisme o l’actual monarquia parlamentària.

De fet, dels dos presidents de la Mancomunitat de Catalunya en democràcia i dels deu presidents de la Generalitat que hi ha hagut d’ençà del restabliment de l’autogovern català el segle XX, només n’hi ha dos, Pasqual Maragall i José Montilla, que no han estat processats, exiliats o directament executats.

Enric Prat de la Riba: un delicte de rebel·lió de fa cent vint anys

El primer president de la Mancomunitat de Catalunya, una institució que fusionava les quatre diputacions provincials i que fixava novament un màxim representant català, va ser Enric Prat de la Riba (1870-1917), el principal referent intel·lectual de la Lliga Regionalista i del catalanisme polític en aquell moment.

El 1902, anys abans de la seva presidència, quan era director de la Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, va ser empresonat per un article publicat el 17 de març. Un mes abans, s’havia proclamat l’estat de guerra arran d’una vaga general, fet que comportava que els delictes depenguessin de la jurisdicció militar.

L’article, titulat ‘Separatisme al Rosselló’, reproduïa un comunicat dels principals dirigents del sindicat vitícola de la comarca publicat a L’Indépendant de Perpinyà. Atesa la crisi al sector de la viticultura i els imposts alts, afirmaven: ‘És natural que cerquem de ser lliures per fer un estat independent.’ I: ‘Donat l’interès que se’ns mostra, només hi haurà una solució; l’acord amb els nostres veïns de Barcelona per a fer una Catalunya lliure.’

Malgrat ser una reproducció, el jutge militar hi va veure ‘incitació al separatisme’ i va tancar el director a la presó de Reina Amàlia. Sis dies després, va passar a estar sota arrest domiciliari, i el tribunal va suspendre el diari, en va confiscar els exemplars i va ordenar de destruir-ne les plaques.

El procés va continuar, i el fiscal militar va acusar Prat de la Riba de rebel·lió, cosa que va portar a una indignació col·lectiva al país. Tanmateix, la causa es va truncar unes setmanes més tard, el 22 de maig, quan es va veure beneficiat per un indult general amb motiu de la coronació del monarca espanyol Alfons XIII.

Tot i la curta estada, la presó va marcar Prat de la Riba per a tota la vida: allà va desenvolupar la malaltia de Graves-Basedow, cosa que el va obligar a romandre en un sanatori durant deu mesos després d’haver sortit en llibertat. El 1914 va arribar a la presidència de la Mancomunitat, però per culpa del fràgil estat de salut pel seu pas per la presó es va morir tres anys més tard, a quaranta-set anys.

Josep Puig i Cadafalch: una vida vinculada al catalanisme

El substituït de Prat de la Riba va ser l’arquitecte i també dirigent de la Lliga Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va ser president entre 1917 i 1924. D’ençà de la seva joventut, havia estat vinculat al moviment catalanista: va formar part de la Unió Catalanista que va aprovar les Bases de Manresa, va presidir el Centre Escolar Catalanista i va ser un dels vuit fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Puig i Cadafalch també va ser, juntament amb Francesc Cambó, un dels principals impulsors del projecte d’autonomia de 1919. Tot i això, el creixement de la conflictivitat social el va portar a alinear-se amb posicions conservadores i d’ordre, i va donar suport al cop d’estat de Primo de Rivera.

No obstant això, el dictador va reprimir tota expressió de catalanisme amb el decret contra l’exhibició de la senyera i de l’ús del català en actes oficials. Ateses les més que possibles represàlies, Puig i Cadafalch va amagar en una doble paret tot l’arxiu personal i la documentació de la Mancomunitat (que no van ser descoberts fins al 2003) i se’n va anar a l’exili. La Mancomunitat, buidada de tota iniciativa pel règim, fou dissolta dos anys més tard.

En l’àmbit professional, malgrat haver planificat la reforma de la plaça de Catalunya i de l’àrea de Montjuïc per a l’Exposició Universal, va ser relegat per les seves idees catalanistes i es van tirar a terra les quatre columnes, que representaven les quatre barres de la senyera.

Després del període republicà, es va haver de tornar a exiliar per la guerra del 1936-1939, perseguit per l’anarquisme i, posteriorment, per no haver signat el manifest d’adhesió a Franco, com sí que havien fet molts dirigents del seu partit. Quan va tornar, el 1941, es va trobar un expedient de responsabilitats polítiques i va decidir d’anar-se’n fins a l’any següent, pel risc de ser detingut.

Establert novament, el franquisme li va prohibir d’exercir d’arquitecte. Tot i la repressió, Puig i Cadafalch va mantenir la militància catalanista, organitzant actes culturals semiclandestins. Com que era l’únic membre fundador viu del IEC, es va encarregar de refundar clandestinament la institució, la qual va presidir entre el 1942 i 1950.

Francesc Macià: la lluita per l’alliberament de Catalunya

El primer president de la Generalitat d’ençà de 1714 va ser Francesc Macià (1859-1933), el 122è president de la història. La primera part de la seva vida la va dedicar a l’exèrcit, i la segona, a l’alliberament de Catalunya.

El punt d’inflexió va ser l’assalt militar de la redacció del ¡Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya el 1905 i l’establiment de la llei de jurisdiccions, que donava als militars la competència de jutjar els delictes contra la pàtria i contra l’exèrcit mateix. La resposta ciutadana va ser la creació de Solidaritat Catalana, candidatura amb què Macià va obtenir l’acta de diputat i que li va fer abandonar l’exèrcit.

La política espanyola el va portar cap a posicions cada vegada més sobiranistes i d’esquerres, cosa que el va obligar a exiliar-se un breu període de temps, quan va donar suport a la vaga general de 1917. Totalment desenganyat, el 1922 va fundar Estat Català, una organització política i de combat que considerava que la lluita armada era l’única manera d’assolir la independència perquè mai no tindria el suport per mitjans parlamentaris a Espanya.

El cop d’estat de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se novament, primer a Perpinyà i posteriorment a Bois-Colombes, a prop de París. Allà va començar a organitzar un exèrcit d’alliberament i amb aquest objectiu va crear l’emprèstit Pau Claris, per a obtenir recursos entre les comunitats catalanes de l’Amèrica Llatina i també va cercar el suport de la Internacional Comunista a Moscou.

El pla d’invasió armada des de Prats de Molló (1926) va ser descobert per la gendarmeria francesa per la traïció de Ricciotto Garibaldi i Macià va ser empresonat i processat a París. Al judici, juntament amb el seu advocat, Henri Torrès, va fer una defensa totalment política, va reconèixer els fets i els va justificar per la lluita per la independència de Catalunya. ‘Volem deslliurar la nostra pàtria catalana de la dominació espanyola que pesa sobre ella des del 1714.’

Després d’un gran ressò internacional, va ser condemnat a dos mesos de presó per tinença il·lícita d’armes i, com que la pena era inferior al temps que havia estat empresonat, va ser alliberat i expulsat a Bèlgica. Els anys següents, ja vist com un heroi per gran part de la societat catalana, va prosseguir els viatges a la recerca d’adhesions. El 25 de setembre de 1930, després de la mort de Primo de Rivera, va tornar de l’exili arran d’una amnistia parcial, però aquesta amnistia excloïa els delictes socials i contra la pàtria i va ser expulsat abans de vint-i-quatre hores amb la intervenció del cap superior de la policia de Barcelona.

Finalment, es va establir de manera definitiva el febrer 1931, un mes abans de les eleccions. Macià va ser un dels fundadors d’ERC i va guanyar les eleccions municipals, amb la consegüent proclamació de la República Catalana. Després d’haver pactat un autogovern per a Catalunya, es va convertir en el primer president de la Generalitat restituïda.

El 25 de desembre de 1933, es va morir a setanta-quatre anys, i va ser substituït pel president del parlament de manera interina, Joan Casanovas, també empresonat i exiliat, fins que el darrer dia de l’any va ser triat president Lluís Companys.

Lluís Companys: el president màrtir

La biografia de Lluís Companys (1882-1940) és marcada pel seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. Però la repressió ja l’havia viscudaunes quantes vegades anys abans.

L’advocat sindicalista va ser empresonat per primera vegada arran de la repressió de la Setmana Tràgica (1909). Posteriorment, en els anys del pistolerisme i la conflictivitat social, va ser empresonat, deportat al penal de la Mola de Maó –el mateix dia que era assassinat Francesc Layret– i només en va sortir quan va ser elegit diputat per Sabadell el desembre del mateix any.

La seva oposició a la dictadura de Primo de Rivera també va comportar-li diversos empresonaments, i la seva participació en el Comitè Revolucionari de Catalunya, que el feia viure en la clandestinitat, va fer que no pogués ser present en la constitució d’ERC, tot i ser-ne un dels principals dirigents.

Ja en el càrrec de president, va ser condemnat a trenta anys de presó per rebel·lió i sedició arran dels fets d’octubre de 1934. Però la victòria del Front d’Esquerres el 1936 va comportar una amnistia total dels presos polítics i socials.

Després de la derrota en la guerra del 1936-1939, i com a màxima institució del país, se’n va anar a l’exili. El 1940 va ser detingut per la policia militar alemanya a la Baule-les-Pins (Bretanya), on s’havia establert, tot i el perill, per cercar el seu fill, Lluís Companys, Lluïset, qui patia esquizofrènia catatònica. El president va ser deportat a Madrid, li van obrir diligències per ‘ser el president de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya’ i va ser traslladat al castell de Montjuïc.

El president va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim, sense garanties processals i, finalment, a cinquanta-vuit anys, va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Les seves últimes paraules van ser: ‘Per Catalunya!’

Josep Irla: una Generalitat lluny de Catalunya

L’assassinat de Companys va fer que el president del Parlament de Catalunya assumís el càrrec de president de la Generalitat. La dimissió de Joan Casanovas (1890-1942), que havia marxat a l’exili el 1938 després del complot de novembre de 1936 i d’haver volgut declarar neutral una Catalunya independent el 1937, va portar a elegir Josep Irla (1874-1958) president del parlament en la darrera sessió parlamentària abans de l’exili (1 d’octubre de 1938).

El 28 de gener de 1939, juntament amb la resta d’autoritats republicanes, passava a Catalunya Nord cap a l’exili. Irla era un dirigent històric d’ERC, ex-batlle de Sant Feliu de Guíxols, que havia estat nomenat conseller de governació durant la República, però que no va poder exercir per motius de salut, atès que patia una malaltia de caràcter asmàtic que sovint el mantenia apartat de l’activitat política.

En un principi, Irla va viure al Voló i a Ceret, on es dedicava a la indústria del suro, el seu ofici de sempre. Però el 1940, després d’haver estat detingut per les autoritats franceses de Vichy i confinat a Le Mans, i ja amb el càrrec de president de la Generalitat, va decidir d’anar-se’n més lluny de la frontera i es va establir a Cogolin (Occitània).

Amb pocs recursos, va formar l’únic govern de la Generalitat a l’exili (1945-1948), amb importants personalitats catalanes com a consellers sense cartera (Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Pau Padró). La tasca va ser la de mantenir viva la cultura catalana (amb cursos de català per correspondència), denunciar la situació catalana, cosa que va portar a presentar un requeriment a les Nacions Unides, i mantenir les institucions legítimes i els vincles entre els exiliats.

Tot i això, després de la Segona Guerra Mundial, i amb la certesa que el retorn no seria immediat, es va desfer el govern i es va mantenir la Generalitat en l’única figura de la presidència. Irla va ser l’únic president que no va trepitjar el Palau de la Generalitat com a tal i va abdicar el 1954, ja ‘vell, malalt i pobre’, amb les seves paraules. Es va morir quatre anys més tard, quan en tenia vuitanta-tres.

Josep Tarradellas: el retorn de les institucions legítimes

El successor d’Irla va ser Josep Tarradellas (1899-1988), secretari general d’ERC fins aquell moment i que es va haver d’enfrontar amb Manuel Serra i Moret (PSUC) per la presidència, perquè Serra i Moret reclamava el càrrec en tant que era president del parlament. Tanmateix, Irla va maniobrar per situar Tarradellas al capdavant d’un consell interí i que fos finalment triat entre els diputats catalans presents a l’ambaixada de Mèxic, el darrer espai de sobirania republicana.

Durant els primers anys a l’exili, Tarradellas va ser detingut unes quantes vegades i empresonat tres mesos a Ais de Provença (Occitània). El govern franquista va demanar-ne l’extradició, cosa que podria haver fet que patís la mateixa sort que Companys, però el règim de Vichy va negar la sol·licitud. Quan va poder, es va establir a Suïssa, on va romandre durant bona part de la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, va prosseguir l’exili a Mèxic.

President d’ençà de 1954 i establert ja a Saint-Martin-le-Beau, va mantenir vives les institucions catalanes, i fins i tot va publicar tres números del Diari Oficial a l’exili. Després d’anys oblidat per la major part de l’oposició franquista, el 1977 va retornar en exercici del càrrec i va presidir durant vora tres anys el primer govern d’unitat de la Generalitat restaurada.

El 23 d’octubre de 1977, es va restablir la Generalitat, abans que la constitució espanyola, i d’aquesta manera va mantenir viva la legitimitat republicana. La frase ‘Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!’ significava el seu retorn personal, però també el retorn d’un autogovern que havia estat quaranta anys a l’exili.

Jordi Pujol: una guspira catalanista enmig del franquisme

En ple franquisme, el 1960, va ser represaliat Jordi Pujol (1930), que posteriorment va ocupar la presidència de la Generalitat durant dues dècades (1980-2003). En una visita del dictador Francisco Franco a Barcelona per a netejar la imatge després de l’afer Galinsoga, es va distribuir un fullet amb el títol ‘Us presentem el general Franco’.

El fullet, escrit per Pujol amb la idea de boicotar la visita, concloïa amb una frase que deia, sobre Franco: ‘A més d’un opressor, és un corruptor’. Amb motiu d’aquella mateixa visita, hi va haver els Fets del Palau de la Música (19 de maig) en un concert pel centenari del naixement del poeta Joan Maragall organitzar per l’Orfeó Català. ‘El cant de la senyera’, obra de Maragall, va ser prohibit per ordre governativa. Tanmateix, davant diversos ministres franquistes, una part del públic la va cantar i va llançar fullets amb la lletra de la cançó i amb el pamflet de ‘Us presentem el general Franco’.

Pujol, tot i no ser-hi present, era un dels organitzadors i va ser arrestat per la policia. Va ser apallissat i torturat fins que va reconèixer l’autoria del document. El procés va continuar amb un consell de guerra sumaríssim (tenia graduació d’alferes) i el futur president va ser condemnat per un delicte de rebel·lió militar a set anys de presó.

Finalment, va estar empresonat dos anys i mig i un de confinament a Girona arran de dos indults. L’empresonament va comportar una gran campanya de solidaritat amb mobilitzacions a l’exterior, a banda de pintades per tot el país amb la frase ‘JP llibertat’ i ‘Pujol Catalunya’.

Mas, Puigdemont i Torra: els presidents represaliats del procés

El procés d’independència que viu actualment Catalunya ha portat a la persecució judicial dels darrers tres presidents. El primer, Artur Mas (1956), va ser processat per la consulta del 9 de novembre de 2014. Va ser condemnat a una multa i dos anys d’inhabilitació per desobediència, que acaba aquest 23 de febrer. Paral·lelament, el Tribunal de Comptes, tot i que el TSJC havia descartat la malversació, va condemnar Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau a pagar 5,8 milions d’euros.

El successor al capdavant de la Generalitat, Carles Puigdemont (1962), es va exiliar arran de l’aplicació de l’article 155 i va ser posteriorment acusat de rebel·lió pel referèndum del Primer d’Octubre. El procés judicial ha portat al fet que el jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, retirés primer l’euroordre a Bèlgica, quan els tribunals belgues preveien denegar l’extradició, i hi renunciés també quan la justícia alemanya va negar la violència que havia imputat a Puigdemont i només va voler extradir-lo perquè fos jutjat per malversació.

El procés judicial encara és obert, i després d’haver estat elegit eurodiputat ara té immunitat parlamentària i manté el govern a l’exili amb la creació del Consell per la República. Tanmateix, el Suprem ha demanat un suplicatori que pot fer que el procés torni als jutjats belgues. Paral·lelament, el Tribunal de Comptes ha actuat contra el govern de Puigdemont i ha obert un procés per a demanar 4,1 milions d’euros.

Finalment, Quim Torra (1962) ha estat condemnat a una inhabilitació per desobediència per no haver despenjat una pancarta en favor de l’alliberament dels presos polítics quan ho havia ordenat la junta electoral espanyola sinó més tard. El cas és una nova mostra de la repressió contra l’autogovern català i els seus principals dirigents, un fet que, com s’ha vist, fa dècades i dècades que dura.