22.12.2019 - 21:50
El vice-president Oriol Junqueras té immunitat d’ençà del mateix moment que va ser proclamat diputat electe al Parlament Europeu el darrer mes de juny. Ho ha afirmat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en resposta de diverses preguntes formulades pel capciós jutge Marchena, convençut de ser el més llest de la classe. Em temia que el tribunal de Luxemburg trobaria la manera de pronunciar-se, ben diplomàticament, ara nedant i guardant la roba, ara bellugant-se entre dues aigües. Sense prendre partit, vaja. Sense comprometre’s. Però no: dijous ho va dir tot ben clar, per a perplexitat de l’unionisme espanyol, que no surt de l’astorament ni a cop d’exabruptes.
I és tan clar com ho ha dit que, encara no un dia després de la sentència, el Parlament Europeu ja acreditava provisionalment com a eurodiputats el president Puigdemont i el conseller Comín. O sigui que poca cosa hi ha a discutir, devien pensar-ne les primeres autoritats, si van fer el pas sense por de la reacció dels socis espanyols, sempre tan extemporanis. I no n’hi deu haver gaire, no, de discussió, si a hores d’ara (divendres a migdia, si més no, que és quan escric aquest article) encara no ha piulat el desbocat Borrell Fontelles, poseu-li el nom de pila que vulgueu. Confiem que aviat, amb Puigdemont i Comín –i d’ací a pocs mesos també Ponsatí– treballant a l’Eurocambra, el front de l’exili avançarà significativament i es desplegarà amb tota la força el potencial del Consell per la República.
I mentrestant, aquí, què hauríem de fer? Si hem tingut tanta paciència com n’hem tinguda, no ens vindrà de quatre dies. Que són, mal comptats, els que hauria de trigar el Tribunal Suprem a explicar públicament com pensa aplicar la sentència, una vegada escoltades les parts, com solen dir. Ens hi juguem res que no faran l’única cosa que seria decent que fessin? Acceptar que la sentència és nul·la, vull dir, i, ja que hi som, si s’ho miren filant bé, que n’és tot el procés, de nul, començant pel primer principi de tot. Acceptar-ho, en conseqüència alliberar Oriol Junqueras i, ni que només fos per una mínima coherència, la resta de condemnats en la causa del Primer d’Octubre. I tots els encausats en les altres.
Però ho faran? O tornaran a aplicar l’article 26 a la cosa i passa que t’he vist? Si fos el cas que anessin per aquí, o si voleu abans i tot per evitar que tinguin la temptació d’anar-hi, potser que tornem a recuperar la iniciativa. El nostre govern, vull dir. Ves que no sigui aquest el moment que esperàvem per a desencallar-ho tot ja d’una vegada.
Que m’entenguin bé. I per això m’explicaré amb una invocació.
President, no perdem ni un dia més. Per què no assumiu que cal aplicar la resolució de Luxemburg sense esperar que les autoritats politico-judicials que han construït el trencacolls que l’ha causada ara mirin de dissimular-lo? Per què no agafeu el toro per les banyes –i que valgui l’al·legoria– i feu el pas que falta per posar-nos a toc del pas final?
Obriu les portes de les presons. Obriu-les i, ara que encara són sota la tutela de la conselleria de Justícia de la Generalitat, torneu la llibertat als presos. I feu-ho a plena llum del dia i explicant-ho pertot arreu. Oi que estem del tot convençuts que és això que, ben mirat, es desprèn, o s’hauria d’acabar desprenent al capdavall del tortuós trajecte, de la recta lectura de l’ordenament jurídic que ens empara, com ho demostra aquesta resolució?
Obriu les portes de les presons i que en surtin els nostres presos. Voleu dir que ara, quan ho fem, ja no ho entendrà tothom, fora d’Espanya?
Doncs som-hi. Segur que tant al Mas d’Enric, com al Puig de les Basses com als Lledoners s’hi aplegarà una comitiva de recepció que res ni ningú no podrà parar. Fa temps que ho esperem. Només cal que anuncieu el dia i l’hora.
