Un president ‘millennial’

Tot el dia es barallen; això no durarà. Aquesta és una de les anàlisis més repetides i de fa més anys sobre les relacions entre ERC i Junts per Catalunya. Aquesta setmana l’hem tornada a sentir. “La fórmula Esquerra-Junts és esgotada. Tot el dia es barallen; això no durarà.” Però si mires les fredes xifres, trobes que avui ja fa gairebé deu anys de governs que s’aguanten gràcies a aquests dos partits grans de l’independentisme (ERC i Junts, abans ERC i Convergència). I que si, finalment, el govern que ara es forma torna a ser amb el suport de tots dos, arribarem a tretze anys de governs a càrrec de tots dos (2012-2025). Sort que no havia de durar. Sort que tot el dia es barallen. Cada vegada que sento aquesta fatídica frase em demano si, en el fons, no és el desig de l’analista, més que no pas el comentari de l’observador. Perquè, si som honestos amb les dades i les xifres, allò que podem afirmar és que, certament, tot el dia es barallen. I que, en canvi, no paren de durar. Ves que no passi igual aquests anys vinents: una mala salut de ferro. Això tenen aquests dos.

El primer govern que es va formar gràcies a aquests dos partits va ser el d’Artur Mas (2012-2015), sense consellers republicans. Passa que els 50 diputats de CiU necessitaven el suport dels 21 d’Esquerra Republicana al parlament, i aquestes dues formacions van signar no tan sols un acord d’investidura, sinó un acord de legislatura que incloïa l’aprovació de vint lleis, per exemple, o nou grups de seguiment, la creació de vuit estructures d’estat, deu tributs i la promesa de fer un referèndum. L’estret seguiment que Oriol Junqueras i companyia van fer del compliment de l’acord, i el foc que Duran i Lleida treia pels queixals, va donar peu a la cantarella: tot el dia es barallen; això no durarà. Doncs aquest va ser el govern que va tirar endavant el 9-N.

El següent govern va ser el de Carles Puigdemont (2015-2017), en què tots dos partits eren part d’una sola formació, Junts pel Sí. La cantarella va continuar (tot el dia es barallen; això no durarà), entre més coses perquè la CUP era necessària per a arribar a la majoria parlamentària. I la lectura de les memòries de Carles Puigdemont sobre aquells anys serveix per a veure que, efectivament, es van barallar tot el dia. Passa que, alhora, és el govern que va tirar endavant la fita política més important de la història contemporània d’aquest país: el referèndum d’independència de Catalunya del Primer d’Octubre. Molt barallats, sí. I les urnes, dins.

Acabem de deixar enrere el tercer govern que s’ha aguantat amb aquests dos partits. El govern de Quim Torra (2017-2021), com l’anterior, incloïa consellers de tots dos i ha gestionat la pandèmia de la covid-19, amb milers de morts damunt la taula i la tensió afegida de la repressió espanyola. Un govern de transició, marca de la casa de Quim Torra, que ja va s’hi va trobar a Òmnium Cultural, on va ser president entre Muriel Casals i Jordi Cuixart. Al capdavant de l’entitat que ha de salvar la llengua, un fill de la immigració espanyola. Un món nou que arriba. I Torra fent de transició cap al món nou. Ara ha fet igual.

Si Pere Aragonès (1982) és finalment elegit, serà el primer president ‘millennial’ que tindrem, i arribarà al càrrec amb trenta-vuit anys (el més jove de tot el segle XX i del segle XXI fins ara), que tornarà Esquerra Republicana de Catalunya a la presidència de la Generalitat després de noranta anys. Aragonès governarà, a més, i per primer cop a la història de Catalunya, un país on més de la meitat dels votants han optat, en unes eleccions, per partits independentistes. Superar el 50% s’havia aconseguit el 9-N i el Primer d’Octubre. Però en unes eleccions, mai. Un món nou, que arriba. Ara, no en tingueu cap dubte, si finalment s’anuncia el govern format per Junts i Esquerra (no sabem encara si amb la CUP) la resposta de molts analistes serà la mateixa que fan servir del 2012 ençà: això no durarà. Tot el dia es barallen.

Potser que gosin dir-s’ho a la cara d’una vegada, aquests analistes: tot i barallats, continuaran durant. I ho faran perquè del 2012 ençà és gairebé impossible pactar amb ningú més: el PSC ha passat de flirtejar amb el referèndum a demanar tretze anys de presó per a Oriol Junqueras via l’advocacia de l’estat. Els comuns han passat de tenir un home pont com Xavier Domènech a una dona mur com Jéssica Albiach. I la dreta espanyolista de Catalunya té la meitat dels seus diputats de l’ultradreta de Vox. Amb qui han de pactar, sinó entre ells, per barallats que vagin?

La mala salut de ferro, camí de fer tretze anys, i amb president ‘millennial’. Això tindrem.