28.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.08.2024 - 21:46
Aquests dies d’estiu m’han portat a fer una repassada de la meua biblioteca de més jove, volums dels meus anys d’estudiant i de formació que he rellegit en estones mortes.
Entre aquests volums, m’ha fascinat redescobrir un llibre extraordinari de Lucien Febvre (El problema de la incredulitat al segle XVI) que analitza la figura de François Rabelais i es pregunta si el podríem catalogar d’això que avui en diem ateu. El text és un autèntic monument a la història de les idees i a la feina dels historiadors.
Febvre és un dels meus favorits, de sempre. A la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València d’aleshores em van fer estudiar-lo a fons. A ell, el seu inseparable amic Marc Bloch, el seu gran deixeble Fernand Braudel i els seguidors locals, com el meu estimat Joan Reglà. No ho he agraït mai com calia. Aquesta generació d’historiadors representen, per a mi, un cim de la cultura europea. La seua seriositat, el seu rigor intel·lectual, la seua capacitat, la seua passió, la seua llibertat de pensament i el seu compromís els posen en l’altar de la intel·ligència. I no és pas que ho tinguessen fàcil, precisament. En agafar el llibre, la primera cosa que he vist, i que m’ha commogut, és que va dedicat a Braudel “des de l’esperança”. Quan va ser publicat, França era ocupada pels nazis i Braudel era presoner a Alemanya. A Bloch l’acabaria matant poc després la Gestapo. No eren, doncs, uns bons historiadors i prou, aïllats en una torre d’ivori lluny de la societat. Res d’això.
La conclusió del llibre, i ara ho simplificaré molt, és que no té cap sentit preguntar-se si Rabelais era ateu o no. I el mètode, la manera de fer aquesta anàlisi, és el que resulta imponent per al lector. Perquè Febvre demostra que la incredulitat tal com la coneixem avui no era concebible en l’època de Rabelais. Per tant, no és que no fos possible ser ateu, és que no era concebible ser-ho. Ningú no podia ni imaginar-ho, ni entendre què significava, ni saber de què li parlaven. De manera que etiquetar-lo des de la realitat d’avui, simplement, no té sentit. És una enganyifa i fa mal al coneixement humà. Febvre ens deixa clar per sempre més que les lectures històriques del passat són tramposes si no s’entén aquell passat en la seua realitat i només es mira de manipular-lo des del nostre present.
Això ve a tomb avui perquè el president Mazón ja fa uns quants dies que s’embolica i estraleja amb el tema recurrent dels Països Catalans. És un tòpic del PP valencià que rarament falla. Espanyols de soca-rel i de militància com són, la cosa consisteix sempre a aprofitar-se de la ignorància i de la bona fe del personal com en un truc de màgia vulgar: fer mirar en una direcció, despitant, perquè no es mire en la direcció que toca.
Cíclicament, els nacionalistes espanyols aprofiten la ignorància o la bona fe de la gent, o la barreja de totes dues coses, per promoure campanyes delirants contra la catalanitat dels valencians, que bàsicament són campanyes contra la valencianitat. Perquè, com em va ensenyar l’enyorat Nadal Batle, la seqüència és a la inversa: no és perquè som valencians que som catalans, és que si no fórem catalans no seríem valencians.
I no ho seríem perquè no existiria cap entitat com aquesta que avui va de Vinaròs a Oriola i que sota la forma del Regne de València va ser l’obra magna de la catalanitat, l’espai colonial –sí, colonial– en què el rei Jaume I va decidir d’experimentar amb el disseny polític i institucional que ell pensava que era l’idoni, vist que ací, a diferència dels altres territoris, ho podia fer sense frens i sense hipoteques del passat.
La cosa és ben fàcil de comprovar. En l’època pre-valenciana, i ho dic a la manera que ho deia Joan Fuster, l’entitat que va de Vinaròs a Oriola no va existir mai, ni una sola vegada: és un invent català, un mecanisme catalaníssim.
Entre els ibers, no consta cap mena d’organització particular en aquestes terres meues. Dels cartaginesos podem dir el mateix. Els romans van fundar Valentia, però territorialment l’única divisió a què et podries agafar és aquella de la Hispania Citerior i Ulterior. I la Citerior, on seríem totes les terres actualment valencianes, si de cas s’assembla a alguna cosa, és al mapa actual dels Països Catalans. Precisament. Les invasions bàrbares i el període visigot tampoc no van establir cap mapa característic, propi i diferencial de les terres valencianes. I la cosa ja és espectacular amb les taifes àrabs, l’eina favorita de l’espanyolisme per a fer-nos confondre realitats i desig.
Va existir, sí, un emirat de Balànsiya que alguns entusiastes pretenen d’identificar com la primera forma d’estat autònom i diferenciat. Però el cas és que el seu territori s’acabava al Xúquer, s’acabava a Alzira. De fet, a la crònica de Jaume I, travessar el riu era anar “a l’altre regne”. Anar a l’estat, l’emirat, que dominava una Dénia (Dàniyya) que no tan sols controlava el sud sinó també les Illes. I encara hi havia l’emirat d’Alpont i el de Saragossa, que es repartien un tros del que ara és el nord del País Valencià. I què fóra ser valencià, doncs? Només els de Balànsiya, o els de Dàniyya també? I si ho eren els de Dàniyya també, aleshores els menorquins són valencians. O no? I si ho eren només els de Balànsiya, aleshores els de Dénia no ho són?
Bromes a banda, la cosa és molt més simple. Com en el cas que explica Lucien Febvre, i facen des d’avui les fantasies que vulguen fer Mazón i els seus correligionaris, el cas, definitori, és que “ser valencià” era simplement inconcebible abans de la conquesta catalana. És la nostra arribada, l’arribada dels catalans, que ens crea als valencians.
I quan dic “nostra” no ho dic de cap manera en abstracte. Perquè una cosa que ens diferencia de qualsevol altre poble és la documentació que tenim a l’abast sobre l’ocupació que vam fer del nostre territori. I hi ha documentats al Llibre del Repartiment dos Montesinos, el cognom de ma mare, que arriben provinents del que avui és Catalunya Nord, Llíria, el 1236, i hi ha documentat a la Carta-pobla un Montesinos que el 1609 es trasllada de Llíria a Bétera per ocupar una de les cases buides per l’expulsió dels moriscos. La línia que porta fins a mi és ben recta i no té res de discutible.
La qüestió de noms, l’equívoc entre la ciutat que van fundar els romans i el regne català de València pot servir, i serveix, per a bastir les enganyifes que es vulguen sobre com es deien o es deixaven de dir i sobre què eren, per tant, una part dels qui ja vivien en aquestes terres. Però la realitat, senyor Mazón, és que la “valencianitat” –entesa com el sentiment col·lectiu i comú dels humans que vivim entre Vinaròs i Oriola– no és sinó un invent, extraordinari, meravellós, i un projecte rotundament catalans.
Ja sé que a vós, president, això no us importa ni gens ni mica, perquè la vostra valencianitat és més postissa que una dent de fusta. Però que no siga dit que nosaltres callem. I encara menys que atorguem.
