16.03.2021 - 21:50
Des que la Generalitat va ser restaurada que els successius governs que l’han presidida han fet servir la cultura com el llonguet de torna que et donen quan compres un crostó de quilo a la fleca. La cultura ha esdevingut una peça per a completar equilibris. Equilibris culturals? No, de cap de les maneres: equilibris polítics entre partits o entre amics dins dels partits. Quan han hagut de formar govern, el Departament de Cultura s’ha convertit en aquella assignatura amable de les escoles (allò que en dèiem les maries, no sé si els joves encara fan servir l’expressió), en l’últim rosegó de pa que ningú vol i que, quin remei, accepta amb desgana.
Podria fer memòria. Però per no fer-me pesat, només recordaré que fins i tot Pasqual Maragall, un president que desperta moltes simpaties transversals, en comptes de buscar una personalitat cultural forta per a encapçalar la conselleria, va nomenar una metgessa amiga seva, Caterina Mieras (la qual, al seu torn, va designar d’assessor un artista que militava al PSC i que, a més, deien que era pacient seu). Abans de Maragall, ja ho havia fet Pujol; i, més recentment, de Santi Vila ençà, la pràctica ha estat la mateixa: en comptes dels mèrits culturals, les estratègies de partit.
I ara, president Aragonès, en aquesta nova legislatura, què pensa fer-ne, de la cultura? Tornarà a cedir la conselleria a un partit (el seu o un altre) sense cap condició prèvia? En les converses que mantenen per a formar govern han dedicat ni que sigui un quart d’hora a marcar estratègies noves i subversives? O tornarà a col·locar al capdavant de la conselleria algú que no coneix els problemes estructurals i conceptuals de l’àmbit cultural per passar quatre anys més i agreujar l’estat d’isolament i degradació en què ens trobem?
President Aragonès: ho sap, que el sector de la cultura catalana es troba en una situació propera a l’apocalipsi? No exagero ni em poso irònic. El món de la cultura és tan resistent i tossut que sembla que sigui inalterable; però hem arribat a un punt dramàtic: les institucions grans pateixen, les institucions petites sobreviuen amb penúries, però el més greu de tot és que la gent que treballa a peu d’obra, la que no té el suport institucional, ja ha defallit o és a punt de fer-ho.
President Aragonès: no creu que ha arribat l’hora de fer valdre la cultura com a eina de transformació social? Perquè si la revolta catalana ha de crear sediments per al futur, necessita artistes, poetes, pensadors i tota mena de creadors que construeixin un imaginari. Un imaginari tan complex i convuls com ho són els nostres temps. Però el que no ens podem permetre són quatre anys més de desistiment i d’abúlia. Si us plau, no faci com tots (ho dic de debò: tots) els seus antecessors, que en els seus discursos d’investidura han lloat el passat de la cultura catalana (allò de citar el romànic, el modernisme, Miró, Dalí i Tàpies), però immediatament després s’han oblidat que són l’art i la cultura del present els que ens han de representar. Per no acabar essent un país culturalment cadavèric, fet de cenotafis i plaques d’homenatge a les heroïnes i als herois del passat.
President Aragonès: la cultura ha de ser transformadora, ha de participar de totes les tensions que viu la nostra societat, ha de representar els debats i les fractures que es despleguen jorn rere jorn. No faci cas d’aquells partits (inclosos els partits més d’esquerra, vatua l’olla) que fan populisme barat i diuen que de vegades els nostres artistes són elitistes. Vostè que ve d’un altre sector professional, recordi sempre les paraules de Joan Oliver (Pere Quart), quan algú li deia que la poesia era minoritària: “Un pinyó, llavor ínfima, pot donar vida a un pi de trenta metres i fronda brancada. Si el present ens agredeix amb vesània creixent, el futur pot ser nostre o dels nostres hereus.” És clar que la cultura ha de tendir a la transparència, però també ha d’exigir l’esforç de tothom per no acabar convertint-nos en un succedani de les grans indústries culturals foranes.
Senyor president: hauríem de trencar amb les lògiques que arrosseguem des dels temps de la pau pujoliana (que ara sabem que no era pau, sinó contuberni amb el règim espanyol). Sigui valent i nomeni una consellera o un conseller de cultura independent, que no pengi de cap dels partits del govern; doti la conselleria amb un pressupost que no sigui l’habitual insult de dedicar-hi menys d’un 1% del pressupost general; i, sobretot, permeti que, entre tots, de baix a dalt, regenerem tots els nervis d’allò que en diem cultura catalana.
Si els quatre anys vinents la cultura esdevé un cop més la torna pels pactes a què hagin arribat en altres matèries, si torna a erigir-se en l’últim rosegó que es reparteix en les seves trobades, la història no li ho perdonarà mai.
