07.04.2022 - 19:36
|
Actualització: 07.04.2022 - 21:36
Diumenge l’estat francès farà la primera tanda de les eleccions presidencials. Emmanuel Macron i Marine Le Pen semblen els dos candidats amb més possibilitats de classificar-se per a la segona tanda, la decisiva, el 24 d’abril. I si passa això i s’han d’enfrontar ells dos i prou, aquesta segona votació es tornarà a transformar gairebé en un referèndum, més que no pas unes presidencials.
La suma dels candidats de l’extrema dreta, sobretot Le Pen i Zemmour, ja ha superat el 30% del vot popular i per tant situa aquest moviment autoritari en condicions reals d’aconseguir la victòria. Ahir, de fet, per primera vegada en la història, un sondatge va donar la victòria a Le Pen a la segona tanda, una circumstància molt insòlita i que va originar de seguida un gran nerviosisme.
Contra això cal suposar que la majoria de la dreta republicana i tota l’esquerra uniran els vots a favor de Macron, simplement amb la voluntat d’impedir aquesta hipotètica victòria de Le Pen. I el frec a frec en els sondatges afavoreix clarament Macron, perquè el sistema electoral de les presidencials té aquesta trampa malvada: acabes votant contra qui no vols que arribe a l’Elisi, forçat ben sovint a fer-ho amb una agulla, de vegades enorme, al nas.
Des del punt de vista català, a més, el sistema és doblement decebedor, vist que el nostre país gairebé no pinta res en aquesta votació, com expliquem en aquest reportatge de Josep Rexach. Fins al punt que l’únic candidat que ha vingut a fer un acte a Perpinyà ha estat Marine Le Pen, ahir, i per a tancar la campanya, acompanyada del batlle Louis Aliot. I dels onze candidats només Philippe Poutou, del Nou Partit Anticapitalista, que té un percentatge previst pels sondatges de tot just l’1%, està d’acord amb les reivindicacions del catalanisme i ha defensat els drets nacionals i democràtics de Catalunya.
En aquestes circumstàncies no és estrany, per tant, que, tot i que hi haja tant en joc en les eleccions de diumenge, siguen vistes amb molt d’escepticisme i molta distància a Catalunya Nord. Molta gent pensa que ara mateix la batalla no és a París, si és que mai hi ha estat, i que els avanços innegables de la consciència nacional on s’han de posar a prova i on s’han d’expressar amb claredat és al país, en les eleccions més acostades a la gent i sobretot en l’activitat del dia a dia. I tenen raó.
