La presidència europea de Pedro Sánchez: de les altes expectatives en la projecció espanyola a la irrellevància

“La Unió Europea ha fet molt per nosaltres. Ara ha arribat el moment que ensenyem al món tot allò que els espanyols hi podem fer.” Pocs dies abans d’assumir la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, va presentar a la Moncloa les prioritats del semestre.

La presidència europea feia temps que es preparava, i es va considerar clau en la projecció internacional. Atès que són vint-i-set els estats membres i que hi ha dues presidències rotatòries l’any, l’estat espanyol només l’havia assumida fins ara quatre vegades, i la darrera es remuntava a l’any 2010.

Les línies d’actuació eren ambicioses, amb la transició ecològica, la reindustrialització, el medi, l’estat de benestar i la cohesió del bloc com a qüestions principals. I l’agenda era farcida de reunions d’alt nivell. Sobre això, el primer dia de presidència europea, i ostentant el nou càrrec, Sánchez va anar fins a Kíiv per reunir-se amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski; l’endemà, es va entrevistar a la Moncloa amb el president del Consell Europeu, Charles Michel, i l’endemà, amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Aquests mesos, hi ha hagut un calendari ple de reunions a l’estat espanyol, i s’han trobat els ministres dels estats membres de tots els rams. Tanmateix, el debat sobre la investidura de la presidència del govern espanyol, que es preveu que no acabi fins a final de novembre, i la guerra de Gaza han arraconat l’agenda de Sánchez, que, amb més de mig mandat completat, continua al capdavant del Consell de la Unió Europea sense cap mena d’impacte.

Un mandat sense exposar les línies d’actuació

En un principi, Sánchez havia de presentar les línies principals d’actuació al Parlament Europeu el dia 13 de juliol, en plena campanya de les eleccions espanyoles del 23-J. No obstant això, es va haver d’endarrerir per les queixes del cap del Partit Popular Europeu, Manfred Weber, que havia enviat una carta a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, amb l’exigència que la intervenció no es fes durant la campanya electoral, i es va ajornar fins al 13 de setembre.

Però llavors tampoc no va ser el moment. A final d’agost, es va decidir d’endarrerir novament el discurs per no interferir en el debat d’investidura que havia de fer Alberto Núñez Feijóo unes setmanes més tard.

La següent sessió al Parlament Europeu després del fracàs de Feijóo era la del 2 al 5 d’octubre, però coincidia amb la cimera europea de Granada, que reunia la Comunitat Política de la Unió Europea i la reunió del Consell Europeu. Ara la pròxima no serà fins el 8 i 9 de novembre, però potser massa a prop de la investidura de Pedro Sánchez, que ha d’estar enllestida, a tot estirar, el 27 de novembre. De manera que, poques setmanes abans d’acabar el mandat, es poden trobar que encara no s’hagin exposat les prioritats de la presidència, si és que al final s’acaba fent.

La guerra d’Israel arracona el protagonisme de Sánchez

Una data marcada en el calendari de la presidència europea era aquesta cimera de Granada, amb els dirigents europeus més importants, incloent-hi el president ucraïnès Zelenski. En total, una cinquantena de caps d’estat o govern, assessors i vora set-cents periodistes, amb desenes de reunions paral·leles i Sánchez com a flamant amfitrió.

Però, malgrat les altes expectatives, aquesta cita va acabar sense cap progrés significatiu, tot i que en un principi s’havien d’abordar bona part de les qüestions més importants que hi havia dins l’esfera d’influència europea. Els socis de la Unió Europea no van arribar a cap pacte sobre immigració i asil pel blocatge d’Hongria i Polònia; i no es va fer la reunió entre els dirigents de Kossove i Sèrbia per a provar de rebaixar la tensió, perquè la presidenta kossovesa, Vjosa Osmani, va declinar d’assistir-hi per una incursió sèrbia pocs dies abans. Tampoc no es va arribar a fer la reunió entre el president àzeri, Ilham Alíev, i el primer ministre armeni, Nikol Pashinian, que havia de ser la primera d’ençà que hi va haver l’ofensiva de l’Azerbaitjan a la regió, i que ha causat l’èxode dels cent vint mil armenis que l’habitaven. L’objectiu d’aconseguir un acord de pau va quedar en res quan el president àzeri i el turc, Recep Tayyip Erdogan, van anul·lar la seva participació a última hora.

De fet, com explica Politico, el colofó d’aquesta sensació d’infructuositat va ser el darrer dia, quan Espanya va cancel·lar a l’últim moment la compareixença de premsa per a uns set-cents periodistes que hi havia presents. El motiu, segons sembla, és que no hi havia res destacat a anunciar.

Respecte d’Ucraïna, s’ha pogut mantenir la unitat, tot i un augment de les veus discordants que demanen de rebaixar el suport tant als EUA com a Europa, però no hi ha hagut l’avenç de la contraofensiva ucraïnesa que es preveia. Si no hi ha un gir de guió, doncs, a les portes de l’hivern, difícilment hi haurà cap canvi significatiu.

Fins i tot, un dels grans objectius, que era aconseguir un acord entre la Unió Europea i Mercosur –que reuneix bona part dels estats de l’Amèrica del Sud– després de vint anys, sembla que tampoc no es podrà assolir durant la presidència de Sánchez, malgrat els esforços diplomàtics.

A més, si la posició ja era fràgil en aquest sentit, la política exterior europea ha virat envers Gaza, i aquí la resposta diplomàtica sí que ha estat un caos i plena de contradiccions. Una de les primeres conseqüències és haver traslladat el protagonisme a la Comissió Europea i als caps d’estat, i haver deixat en un segon pla les reunions entre ministres, és a dir, el Consell de la Unió Europea, que presideix Sánchez.

Uns vuit-cents funcionaris de la Unió Europea i diplomàtics van criticar el suport incondicional de Von der Leyen a la intervenció d’Israel a Gaza. Això va portar la resta de dirigents a matisar les seves paraules. En una reunió d’urgència del Consell Europeu, el seu president, Charles Michel, va demanar respecte pel dret internacional, i l’alt representant per a la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, va sortir a demanar proporcionalitat. En aquesta situació, sense una resposta diplomàtica comuna i reunions d’alt nivell, el protagonisme de Sánchez ha quedat fortament relegat, i amb poc marge de maniobra.

El compromís del català en clau interna

Si el mandat com a dirigent europeu no s’ha pogut destacar tant com es volia, en clau interna –i en ple debat d’investidura– tampoc no ho ha aconseguit. Sobre això, poques hores abans de la constitució de la mesa del congrés espanyol, Sánchez va intervenir en una reunió amb diputats i senadors socialistes per comprometre’s a promoure l’ús del català, l’èuscar i el gallec a les institucions europees, tot aprofitant la presidència espanyola de la Unió Europea.

“El nostre deure és consolidar espais de representació, d’ús i de coneixement de les llengües d’Espanya”, va dir el president espanyol. Poc després, es va fer públic l’acord amb Junts per a la constitució del congrés espanyol, que comportava el suport a Francina Armengol com a presidenta del congrés. A canvi, es van demanar fets comprovables abans de votar, cosa que es va traduir en una carta del ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, al Consell de la Unió Europea per a sol·licitar formalment la inclusió del català, l’èuscar i el gallec al reglament europeu que estableix quines són les llengües oficials.

En aquesta línia, el govern de Pedro Sánchez, en un acord de la taula de diàleg, ja s’havia compromès a treballar perquè el català fos oficial al Parlament Europeu. Tanmateix, un any després, no s’havia aconseguit cap avenç en aquest sentit, fins i tot hi havia posat entrebancs. Tot i que el fet d’ostentar la presidència rotatòria d’aquest òrgan legislatiu feia preveure que aquesta vegada hi hauria una aprovació molt ràpida, i fins i tot ja s’incloïa una votació en la primera reunió del Consell de la UE, el 19 de setembre, el cert és que la resolució no serà ni de bon tros tan fàcil.

Sobre aquesta qüestió, el ministre d’Afers Estrangers espanyol ja ha insinuat que en la reunió del Consell d’Afers Generals que s’ha de fer el 15 de novembre, la darrera abans no acabi el termini per a la investidura del president espanyol, tampoc no hi haurà una votació sobre l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. De fet, segons que explica Albares, alguns dels informes que s’han encarregat per analitzar la qüestió poder tardar entre dos mesos i tres. De manera que la qüestió restaria fora de la presidència europea espanyola, i seria un nou objectiu inconclús que deixarien en una herència molt minsa del mandat europeu de Sánchez.