Preses polítiques, polítiques preses

Dos dies abans de Nadal, un dia per a vosaltres, em torna una imatge d’aquest novembre que tenia arxivada. Va ser vista i no vista. Pujant cap al tall de la Jonquera, conduint per un nus de carreteres, ens va passar una indicació inesperada per finestretes i retrovisors: ‘Centre penitenciari Puig de les Basses’, deia. No era pas més grossa que les que anuncien els polígons industrials, i anys enrere segurament ens hauria fet el mateix efecte neutre. El cas és que, de cop i volta, tot allò era real.

No és que no ho fos abans, que se m’entengui: és com aquell moment que et trobes badant al súper, en un festival infantil o en un sopar d’empresa, i un pensament et travessa tots els altres com un llamp: hòstia, els presos. En aquella hora justa els podries localitzar, com el dia abans, i com el mes passat, en sengles punts immòbils del Google Maps. I així continuaran l’endemà, ­­­­com el mes que ve i –si ningú no hi posa remei– l’any que estrenarem, en aquells punts constants i congelats com les ànimes sota zero dels seus carcellers. Allà, són. Hi pots posar la mà al foc. Ara mateix. Ara.

Però encara hi ha un altre detall. El ‘Centre penitenciari Puig de les Basses’, com el ‘Centre penitenciari Mas d’Enric’, no és com el ja familiar ‘Lledoners’ que sentim diversos cops per setmana. Hi ha, dels presos polítics, la derivació en femení que toca més fondo si és possible, perquè la solitud de la consellera Bassa i de la presidenta Forcadell, les seues solituds respectives dins i fora de les cel·les, són una condemna addicional a aquesta condemna de dos dígits que no ens podem ni imaginar.

En una entrevista recent, Dolors Bassa responia a la pregunta de si li feia la sensació que elles rebien menys atenció que els presos: ‘I tant. Més que oblidades, hem estat més silenciades. El focus mediàtic sempre ha estat on hi havia els homes. I a nivell institucional passa el mateix. La presó és molt més dura per a nosaltres que estem soles. Sense menysprear que és molt dur estar privat de llibertat i lluny d’amistats i família, no és el mateix rebre la sentència junts que soles.’ També Meritxell Borràs havia constatat, arran del seu empresonament, aquesta diferència: ‘Ens vam adonar que els mitjans mai s’oblidaven de Soto de Real o d’Estremera, però sí d’Alcalá-Meco.’ Que en devia fer, allò, de mal.

M’hi agafo, a les paraules d’aquestes dones, perquè no poden sorprendre ningú. Ni aquells que ara mateix estiguin buscant-hi el forat per no haver-ho d’admetre. Deixeu-vos estar: en un estat on les recluses no arriben al 9% de la població interna, i on la paritat als càrrecs de responsabilitat encara és una xamba, les preses polítiques, i en concret les polítiques preses, són l’excepció dins l’excepció. Ja no cal dir-ho si l’una, consellera de Treball, l’han jutjada pels fets d’una homòloga d’Ensenyament (per si jutjar una consellera d’Ensenyament no fos prou escàndol). I tampoc cal dir-ho si l’altra és presidenta d’un parlament i segona autoritat del país on resta tancada, que deu ser cas únic, si no en tot l’Univers, com a mínim a l’Europa democràtica.

Per tant, ja només per això n’haurien de córrer rius de tinta, d’aquestes preses polítiques en el si de la UE; haurien de ser notícia periòdica, un document vivent, com també una font d’interès i de sororitat –he– per part de totes les feministes de l’estat opressor. Ni que fos per la feinada d’apoderament que porta a terme Forcadell entre les seues companyes de centre; ni que fos per la lluita de Bassa per conquerir drets de totes dins l’entorn masclista de la presó, que no és més que el mirall de la societat que resta a fora. Ni Bassa ni Forcadell són les primeres preses polítiques del país, no, ni tampoc les úniques –un pensament també per a les joves empresonades per les protestes–, però una cosa és certa i és ara: totes dues són preses polítiques en el moment de la història que tot allò que tinguin a dir, com a polítiques i com a dones, té més probabilitats de ser escoltat.

I un apunt final: no sé si és anecdòtic o no, però cada vegada que surt la qüestió dels presos en una conversa amb dones, acabem parlant de la Carme Forcadell i de la Dolors Bassa. Potser perquè pensem en les dones que tenim al voltant nostre o que ens han criat, en el pes que carreguen dins les famílies respectives, en els obstacles que han hagut d’ensopegar per ser on són. Comencem parlant de Bassa i de Forcadell i acabem parlant de naltros, no sé si m’explico, i, cadascuna a la seua manera, d’aquella classe de buidor que omple les cases quan no hi ha les mares. Ja em disculpareu la flaquesa, demà és Nadal, i no res, que ja tenim la resta de l’any per a fer veure que no hi fa cap diferència: hòmens, dones; polítics, polítiques; presos, preses.