Preservar els drets, exercir el poder

“La immersió és un model que hem deixat morir.” Aquesta martellada, que em va colpir en boca d’un alt càrrec d’Educació, és una pedra de toc orientativa del decalatge pornogràfic que hi ha entre els discursos oficials i els discursos oficiosos dels escalafons no merament administratius –decisoris– del govern. Un decalatge que es nodreix d’impudícia i que permet fer-se una idea del que és (en essència) el d’un temps ençà tan blasmat sottogoverno.

Al sindicalisme de classe i nacionalment català fa estona que sabem –i que denunciem– que la vehicularitat del català és, a molts centres educatius del país, a la unitat de cures intensives. En conseqüència, hem focalitzat la nostra acció sindical no només en els drets laborals dels docents, sinó també en els drets lingüístics dels alumnes i en el compliment d’una de les normes més elementals de convivència que ens hem donat entre tots: la immersió lingüística. En relació amb aquesta, és tan innegable que hi ha hagut un dèficit de formació sociolingüística a les aules i als màsters universitaris com que la cadena de jerarquies al món de l’educació s’ha anat deteriorant fins a esfondrar-se. En bona mesura per obra i gràcia d’uns comandaments de pelatge multicolor que, després dels decrets de generalització del 1992, han renunciat a donar instruccions a la inspecció en matèria lingüística. O, per formular-ho d’una altra manera: la immersió ha estat de mica en mica eutanasiada gràcies al concurs inestimable dels diversos consellers –tots– que, per manca de voluntat executiva (és a dir, per covardia política), han renunciat a exercir amb plenitud les eines d’autogovern.

La insolvència ha estat tan flagrant i perllongada que no admet ni sigles ni sectarismes com el dels qui, justament ara, critiquen que no s’apliqui; són els mateixos que fa quatre dies ens van estalviar els seus guariments màgics perquè es van estimar més gestionar (ves per on!) la conselleria d’Economia o… el Departament de Territori i Obres Públiques. Si no us sap greu: no sigueu malpensats, que l’encertaríeu massa.

I així han passat els dies i s’han empès els anys, fins que la tramoia ha caigut i la ficció s’ha vist patèticament descoberta: més enllà de focs d’encenalls autocofoistes sobre les bondats del model de conjunció, el fet cert és que la llengua no ha estat una de les variables prioritàries dels gestors educatius. Per què ho hauria d’haver estat, ben mirat, amb tants oceans de modernor pedagògica per surfejar? D’aquí que, després de començar-se a public(it)ar estudis sobre com les metodologies horitzontals transporten els usos diglòssics del pati a les aules, i que es llancés la notícia que el català havia passat, en quinze anys i per diverses causes, de ser la llengua d’interacció d’un 67% a un 21,4% dels alumnes als treballs en grup, no s’hagi previst cap mesura per contrarestar els danys col·laterals de l’esnobisme constructivista en contextos de subordinació lingüística. Com tampoc es va preveure (ja és mala sort) que organitzar franges extraescolars d’avui per demà i sense que constessin clàusules lingüístiques i un control departamental a les empreses de lleure subcontractades acabaria provocant que aquestes, tan jocoses, suggerissin en alguns casos que fossin els alumnes els qui ensenyessin català a monitors sense competència oral (incompetents). I avanti o popolo.

Ara bé, no tot comença i s’acaba en la inspecció. La Intersindical Educació hem enumerat moltes actuacions que es poden sistematitzar per a revertir l’històric dolce far niente: un protocol (com n’hi ha de desatenció parental, de suïcidis o d’assetjament, per exemple) d’acollida lingüística als mestres i professors que s’incorporen als centres, la creació d’un fons audiovisual connectat amb el currículum, l’augment de la plantilla d’assessors LIC (Llengua, Interculturalitat i Cohesió) i el reforçament de l’autoritat interna dels coordinadors LIC, així com la publicació dels projectes lingüístics de centre, entre d’altres. Aquestes propostes van acompanyades, com és lògic, d’un punt d’escepticisme legítim: si quan el marc legal i sociopolític era favorable no es va fer complir la immersió als indrets pels quals havia estat concebuda, com hem de pretendre que els gestors públics ho facin ara, amb el sorollam de grupuscles extremistes dopats per l’estat que, en lloc d’injectar-los una major convicció en les raons, els injecten el verí dels complexos i la reculada mental? Heus aquí una altra martellada que he sentit en més d’una ocasió: “No volem imposar (sic) la llengua als professors.” Una sentència que és commovedorament reversible: “Considerem que els professors tenen dret a incomplir el PLC i a imposar (sic) la seva preferència lingüística als alumnes.”

Que Espanya és (per ser suaus) una cotilla permanent és inqüestionable, però que el departament ni tan sols supervisi in situ la vehicularitat del català evoca el trilerisme d’un coix que es vol fer passar per un tolit integral per pura comoditat i aversió al conflicte. Se’n deriven perversions com la que, quan vaig brandar el decret de direccions, em va etzibar, amb una raó pràctica inapel·lable, una directora: “Per què m’he d’enfadar jo amb X si els darrers trenta anys la inspecció no ha fet altra cosa que mirar les musaranyes? Que qui ha de fer el cafè a l’hora del pati amb X sóc jo, eh?” Si aquest és el nostre pa de cada dia al sistema públic, imagineu-vos quina és la realitat en algunes escoles concertades d’orientació cristiana, dretana i espanyolista que, tot i veure satisfet per part de l’administració el pagament de les nòmines dels seus professors, han esdevingut autèntiques Sodomes i Gomorres lingüístiques. Penso en alguns centres de la zona alta de Barcelona o de la rodalia metropolitana que han estat en el punt de mira per qüestions variades, però no per aquesta. Només faltaria.

La bola (es tracta d’una paraula polisèmica, recordeu) s’ha anat fent grossa fins a acabar convertida en un cub de Rubik abstrús que, a banda de la cohesió social, té dues víctimes fàcilment identificables: el dret dels alumnes a dominar les dues llengües oficials i aquells docents que compleixen el seu deure amb professionalitat però que, en alguns àmbits, se senten a la intempèrie, fins i tot estigmatitzats per companys, alumnes i famílies. Abocats, ben sovint, a una militància recalcitrant en el que hauria de ser un espai segur per a la llengua. Per posar un granet de sorra a la reversió de la problemàtica, la Intersindical Educació hem obert una bústia de queixes lingüístiques que no contrapesa unes mancances que són sistèmiques, però que vehicula i sovint resol casos concrets.

Sigui com sigui, i com que és molt possible que fem salat a l’hora de desfer aquest voluminós sainet d’incompetències, és important que es vagi prenent consciència que serà molt difícil que com a societat, com a nació que som, puguem decidir com ha de ser el nostre model educatiu dins d’Espanya. Oimés des que ens llisca pel clatell la fulla de l’espasa de Dàmocles que és la sentència del TC sobre el mínim del 25% de castellà. És probable que d’aquí a pocs mesos ens trobem obligats a triar, i que l’autodeterminació ens engalti un “benvinguts!” ben cridaner. Perquè l’autodeterminació és això, al capdavall: decidir què pots fer i què vols fer en moments límit. Podem optar, coses pitjors s’han vist, per l’acceptació del mínim del 25% en castellà. O podem assumir les turbulències que escaiguin (desobediència i inhabilitacions posteriors, gir conceptual copernicà i aposta per una immersió electiva, etc.) per tal de preservar un dret que, com a comunitat lingüística minoritzada, ens reconeix la Carta Europea de Llengües Minoritàries. Un dret que un govern que es vulgui nacional hauria de lluitar per garantir, perquè afecta la ciutadania en general i els seus votants en particular. No fer-ho i autoinfligir-se un emplastre plurilingüe i dissolvent (com ha fet, amb una miopia manicomial, el Botànic al País Valencià) suposaria prevaricar, i perdre tota autoritat moral. I, com és sabut, l’autoritat moral és més important que la legal a l’hora de governar un país. O de fer una crida a controlar un territori un dia indeterminat, ja que hi som.