Preparen una trampa als investigats del Tsunami la vigília de l’amnistia?

El jutge Manuel García-Castellón ha pensat molt bé el dia que crida a declarar la dotzena d’investigats per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic: el 22 de maig a les deu del matí connectats per videoconferència amb l’Audiència espanyola en un jutjat encara no especificat de Barcelona. Sap molt bé que és just una setmana abans de l’aprovació definitiva al congrés espanyol i de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia. Fa mig any que va assenyalar els noms de les persones investigades per terrorisme en aquesta causa, inclosos el president Carles Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira. I no ha estat fins ara, amb l’amnistia a punt d’esdevenir realitat, que els crida a declarar; perquè així es pot avançar a la llei, i al Suprem, tot parant un parany als investigats que vagin a declarar, amb el risc de ser empresonats, i obrint la porta a ordres de detenció per als qui no hi vagin.

Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní, Marta Rovira, Oleguer Serra i Josep Lluís Alay hauran de decidir què fan: si van a Barcelona a declarar, tenint en compte que la majoria són a l’exili, o si no hi van. Però, facin què facin, hi pot haver conseqüències greus.

García-Castellón s’hauria pogut esperar a la declaració del president Carles Puigdemont i del diputat d’ERC Ruben Wagensberg, citats pel Tribunal Suprem a declarar voluntàriament i per videoconferència entre el 17 i el 21 de juny. La causa contra Puigdemont i Wagensberg és a les mans del Suprem perquè són un eurodiputat i un diputat al parlament català, respectivament. Però el jutge de l’Audiència espanyola no vol que la jutgessa instructora al Suprem li marqui el pas; Susana Polo ja es va avançar amb un criteri que topava absolutament amb el de sis anys d’instrucció al Suprem en la causa contra el procés, i va permetre que les declaracions fossin per videoconferència. I ara García-Castellón es trobava obligat a seguir el mateix procediment, perquè desmarcar-se’n i cridar els investigats a declarar presencialment a Madrid, a la seu de l’Audiència espanyola, hauria estat massa estrident.

Però ho ha fet a la seva manera, i si bé prepara unes declaracions a distància, diu als investigats que han d’anar a un jutjat de Barcelona. Si els exiliats del Tsunami volen declarar, han de tornar a l’estat espanyol. No hi ha cap ordre de detenció contra ells, encara, però el fet d’anar a declarar a un jutjat dins l’estat espanyol pot tenir conseqüències. Perquè podrien acabar empresonats. No és pas una situació improbable, ans al contrari, perquè aquesta citació –si més no aquesta de García-Castellón– no té caràcter voluntari; perquè en la declaració se sotmetran a les preguntes de les diverses parts; i perquè, tot seguit, qualsevol de les acusacions pot demanar mesures cautelars contra la persona que declari, inclosa la presó preventiva, en la vista breu que preveu l’article 505 de la llei d’enjudiciament criminal. I el jutge ho haurà de resoldre.

I si no hi compareixen? Segons la mateixa llei, la cèdula de citació que s’envia a tots els investigats cridats a declarar pot incloure un advertiment de l’obligació de comparèixer amb l’amenaça de multa o de ser perseguit per obstrucció a la justícia. De fet, la mateixa llei diu que si una persona citada a declarar “per ser escoltada”, d’acord amb l’article 486, no compareix davant el jutge, l’ordre de compareixença “podrà convertir-se en ordre de detenció”, segons l’article 487. Els únics investigats de la llista de García-Castellón que són a l’estat espanyol, o que hi resideixen habitualment, són Josep Lluís Alay, Oriol Soler i Marta Molina. Xavier Vendrell es mou entre Catalunya i Colòmbia. El jutge podria dictar immediatament una ordre de detenció contra ells si no van a declarar el 22 de maig. De tots, si és el cas.

Però havent tingut coneixement que la majoria són a l’exili o fora de l’estat pot dictar també de seguida ordres internacionals de detenció i euroordres. Com que la llei d’amnistia no s’aprovarà definitivament al congrés espanyol fins el 30 de maig, García-Castellón hauria tingut temps de deixar emeses les ordres de detenció contra tots si es neguessin a comparèixer al jutjat. És previsible que les ordres internacionals de detenció que arribessin a Suïssa acabessin desades en un calaix, tenint en compte la negativa reiterada de les autoritats d’aquest país a col·laborar amb l’Audiència espanyola en la investigació contra el Tsunami.

Una altra cosa serien les euroordres contra els qui estiguessin en estats de la Unió. En aquest cas les autoritats judicials les tramitarien, i caldria veure fins a quin punt hi podria haver una extradició. Perquè tot plegat s’escauria amb l’entrada en vigor de l’amnistia, i aquest podria ser el primer argument que adduïssin els afectats. No pas l’únic; també el de la vulneració de drets fonamentals de què podrien ser víctimes en cas de lliurament a les autoritats judicials espanyoles, i fins i tot el de persecució per motiu de pertinença a un grup objectivament identificable de persones per raons polítiques, d’acord amb la sentència del TJUE del 31 de gener de 2023 de resposta a les pre-judicials de Pablo Llarena.

Sigui quina sigui la decisió que prenguin, la declaració de dimecres vinent, dia 22, marcarà un punt d’inflexió en la causa del Tsunami. I la gran decisió l’hauran de prendre tant al Suprem com a l’Audiència espanyola uns quants dies després: aplicaran l’amnistia a tots aquests investigats?