07.09.2023 - 21:40
Vaig arribar al final de curs realment esgotat. Mancat de força. Xuclat per la calor engavanyadora i el ritme frenètic d’una actualitat cultural que sembla no aturar-se mai. Ho feia, a més, amb llibre sota el braç i, per tant, tenia el deure d’acompanyar-lo, de presentar-lo, de fer-lo conèixer arreu del país. Per tot plegat, el pla dels primers dies de vacances era descans i lectura. Lectura d’una pila de llibres que s’havia anat acumulant durant l’any. Entre els llibres que m’havia passat de llarg de poder fullejar hi havia El balneari (l’Avenç), de la professora Maria Campillo Guarjardo. La veritat és que des que va arribar a casa, me l’havia anat mirant amb simpatia, perquè era un delicat memoir, un testimoni d’un món desaparegut escrit en primera persona, “memòria d’una educació sentimental”, com diu el subtítol, que connectava, justament, amb el llibre que acabava per aquelles dates, L’estiu passat. Alhora, en diverses trobades, Campillo m’havia encoratjat a enfrontar-me amb el que es pot considerar el seu debut literari, a setanta anys molt ben portats, després de tota una vida dedicada a l’estudi de les lletres catalanes –el seu volum Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939) és de referència.
El balneari explica l’ascens i desaparició del Gran Hotel y Balneario de Ramón Guajardo, com s’anunciava a la premsa. És a dir, l’establiment balneari fundat per la família materna a Alhama de Aragón, a la riba del riu Jalón, prop de Calataiud, a mitjan segle XIX i que durant cent anys va formar part de la constel·lació d’establiments termals que van sorgir arreu d’Europa, amb l’esclat de la burgesia com a nova classe social i el bon consell dels metges, que recomanaven de prendre les aigües i canviar d’aires. Si podia ser a la muntanya, millor. D’aquesta manera naixia, en part, l’estiueig, al voltant d’unes aigües sanitoses que alleugerien tota mena de mals. Com les que a Alhama ja coneixien els romans i els àrabs, i que a meitat del 1800 va redescobrir el militar i polític català Manuel Matheu, tot perseguint les restes de l’Aquae Bilbilitanorum, és a dir, l’Alhama romana, un nom actual compost de l’article al i el substantiu hamman –‘bany’. A partir d’aquell primer establiment se’n van obrir més, com el de Ramón Guajardo Castejón, amb elements propis de novel·la, que va permetre a la família de fer el salt de la farga a formar-se a Suïssa.
De Davos a l’Alt Urgell
De fet, a Suïssa és on es van posar les bases de la literatura sobre balnearis, quan el 1912 Thomas Mann va visitar el sanatori Wald de Davos, on es refeia la seva esposa Katia. De l’experiència en sorgí La muntanya màgica, on el premi Nobel de literatura recrea la visita del jove Hans Castorp al seu cosí Joachim Ziemsen, hoste del Sanatori Internacional Berghof. Una visita que s’allarga fins a l’alba de la Primera Guerra Mundial i on el protagonista creix amb les ensenyances dels seus dos mentors antagonistes, el positivista Settembrini i l’anarco-cristià Naphta, i amb el misteri d’una madame Clawdia Chauchat, que es despatxa d’aquesta manera després d’un viatge per les Espanyes: “S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya” –l’Escorial, “el castell inhumà de Felip II”. Amb tot, hi recorda amb entusiasme la sardana: “M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà.”
Tot prenent jo mateix les aigües en un establiment curull d’història, els Banys de Sant Vicenç, a l’Alt Urgell, pensava en tot plegat. En els records d’infantesa de Maria Campillo en un balneari que s’esllanguia i ja havia viscut la seva edat daurada. En l’impacte de la lectura de La muntanya màgica. En la vida de balneari abans del turisme –que tan nerviós posava el tío Dioniso– i els spas. La notícia més antiga sobre aquest establiment termal és datada del 10 de novembre del 964, continguda en una còpia del segle XII conservada a la catedral de la Seu d’Urgell, en què els comtes de Cerdanya Sunifred i Oliba, néts de Guifré el Pilós, feien donació al monestir berguedà de Sant Llorenç prop Bagà de l’alou i l’església de Sant Vicenç de Pinsent, amb les cases, recs, pescants i banys corresponents. Segles després, el 26 de febrer de 1775, l’emprenedor Bartomeu Pal, d’una família de Bescaran que feia anys que habitava el mas de Sant Vicenç, va sol·licitar al capítol de la catedral “lo us de las ayguas calentas que dimanan de la montanya de dit lloch, que son distants de vostra casa mes de un quart d’hora, y ab la facultat de poder acullir a qualsevls personas que volguessen pendrer les ditas ayguas calentas y banyarse ab ellas per a curar de sas dolencias”. El testimoni de la fama de les seves aigües sulfuroses es va anar repetint en viatgers i visitants en el curs del segle XIX, una experiència que fins llavors només es podia trobar a Andorra o a Vilanova de les Escaldes, a l’Alta Cerdanya.
L’any 1887, pocs anys abans que el patriarca Guajardo comprés les aigües de Tello gràcies a una vídua providencial, Antoni Pal i Solé començava a alçar l’anomenada casa nova, tal com deixa clar la llinda. Era una edificació de sis plantes, amb quaranta-dos balcons i finestres i la façana que dóna al riu Segre –saludada per la seva modernitat. Ho escrivia Ceferí Rocafort i ho he pogut llegir en una història del balneari que m’ha fet a mans la família Pal: “L’establiment, que és de moderna construcció, té magnífiques cambres de banys, departaments de pulverisació y excelents dormitoris. […] Lo preu és de sis pessetes diaries, banys compresos, ab esmerat servey.” La Belle époque són els anys daurats de l’estiueig termal. L’aspiració a una societat cosmopolita feia néixer els mitjans de comunicació de masses, les noves modes, la publicitat, els establiments hotelers i el primer turisme. La premsa és un reclam, i la gent dels Banys de Sant Vicenç no s’està d’anunciar novetats. Per exemple, el maig del 1936 publiquen un opuscle fent notar que totes les cambres tenen llum elèctrica, aigua corrent, vistes al camp i bona ventilació. A més, tenen menjadors espaiosos, salons de cafè, billar, piano, farmaciola, garatge i un departament complet d’hidroteràpia.
Un edifici nou, testimoni del drama de la guerra
La guerra va trasbalsar completament tant el balneari dels Guajardo com el dels Pal. L’un va ser hospital militar franquista i l’altre, republicà. Com explica Maria Campillo, ella encara havia fet servir per disfressa el vestit de bandera espanyola que la seva tia Mamen havia portat per cantar el “Cara al sol” davant els soldats italians ferits després de la derrota a Guadalajara. A l’Alt Urgell, el record és més dramàtic. A l’hospital de sang de Sant Vicenç hi van perdre la vida cap a dos-cents combatents republicans, traslladats del Pallars després d’una primera cura a Sant Joan de l’Erm. Els morts van ser sebollits allà mateix, i quan el 1962 foren desenterrats només se’n van identificar vint-i-un que van anar a parar al mausoleu del Valle de los Caídos, actual Vall de Cuelgamuros. Una història trista de què resta com a testimoni mut l’anomenat edifici nou. Es manté tal com el va recuperar la família després d’haver estat convertit en caserna pels franquistes i haver-s’hi allotjat els presoners que reconstruïen els ponts volats durant la retirada republicana i els soldats que construïen la Línia P, els búnquers amb què Franco es volia protegir d’una eventual invasió aliada. D’ençà de l’any passat té la consideració de monument, declarat com a Bé Cultural d’Interès Local.
Malgrat tot, avui dia la vida del balneari dels Banys de Sant Vicenç, al peu de la carretera que va de la Seu a Puigcerdà i dins el municipi actual de Pont de Bar, continua a l’edifici originari. El primer. El vell. Antoni Pal Canut i la seva dona, Eulàlia Ordeig Mata, formada amb el cuiner Josep Bullich, van estar-hi al capdavant durant quaranta anys. Van modernitzar-lo sense perdre mai el caràcter d’hotel-balneari familiar. Actualment, són Marta Pal i el seu marit, Pepet Peña, els qui s’encarreguen de dirigir l’establiment, que no solament ofereix serveis i tractaments terapèutics, sinó també una cuina de muntanya amb productes de proximitat, com la tallada de bou amb romaní, la sopa freda de mel amb mató de la Seu i els formatges artesans de l’Alt Urgell, que es poden acompanyar d’una copa de Carisma, fet amb raïm gewürztraminer i riesling d’unes vinyes que es troben a 1.770 metres, a Montanissell, i 1.200, a Montant de Tost. Renovat, però sense perdre l’ambient familiar, tot sopant amb llums d’espelmes i acompanyat de les notes del piano en directe, hom pot transformar-se per una estona, si ho desitja, en Hans Castorp o en Clawdia Chauchat. Ningú no se n’estranyarà.
“El Balneario Guajardo avui és una ruïna. Desfet tot ell i enfonsat en part, els balcons esbatanats obren boques a les parets malmeses, estropellades, ferides sense remei. Al darrere, les finestres amb les parpelles de vidre trencats, sotgen un jardí mig selvàtic, mig agònic, que ja no guarda cap vestigi de l’antic encant. L’esplèndid menjador modernista, despullat de mobles, de llums, del blanc de les estovalles i de la dringadissa de piles de plats, amb les parets solcades de guixades brutes, algunes d’inquietants, exhibeix les xacres amb tanta de vergonya que sembla encongit, més petit que no era. La galeria dels banys, devastada, amb les rajoles que cauen i les tines de marbre envaïdes pel llot, proclama encara a crits l’existència d’allò que havia estat a l’inici: la gènesi d’un món. Un món que va tenir lloc dins un espai i un temps definitivament perduts.” Aquest és el trist destí del Guajardo, escrit per Maria Campillo, tot apel·lant Gabriel Ferrater, amb aquell “em sembla que em semblava”. Per sort, nosaltres encara podem acabar de llegir El balneari a la riba del Segre, després d’un circuit termal que et prepara de manera extraordinària per a tornar a la rutina del mes de setembre. Gaudir encara d’aquest món balneari.
